Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

Tres Diades i una metamorfosi d'Artur Mas a l'independentisme

Mas, en plena campanya per les municipals, el passat mes de maig / ENRIC CATALÀ

Jordi Molina

Barcelona —

Avui es compleixen tres anys de l'11 de setembre de 2012. Tal dia com avui, i com està previst que passi d’aquí unes hores, una multitud de catalans va sortir al carrer per celebrar la seva festa nacional. En aquella ocasió, la Diada va acabar convertint-se en una contundent manifestació en favor d'un estat propi. Començava llavors una travessia, amb final encara incert, en la qual es va embarcar Artur Mas i, amb ell, CDC i el seu govern. Un defensor primer de l'Estatut de Catalunya, més tard del pacte fiscal i un vell aliat del PP i el PSOE, es passava definitivament a l'independentisme.

Ara el dubte segueix sent –fins i tot per a molts independentistes— si aquella metamorfosi va ser per convicció o interès. Si el prop de dos milions de catalans que es van manifestar aquell setembre 11 van convèncer al President de canviar el rumb del seu mandat, o si va ser llavors quan, davant d'un context social caldejat i amb l’ombra de la corrupció a sobre, va optar per sumar-se a un projecte que, fins llavors, mai abans havia defensat. Sigui com sigui, aquesta decisió marcaria els anys posteriors, en els quals s'avançarien eleccions i es tractaria convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Uns anys en què el tauler polític català ha canviat per complet i que encara pot canviar més aquest 27S, quan s'espera una amplia majoria independentista al Parlament.

Després d'aquella Diada, a l'octubre de 2012, Mas feia un pas endavant en el discurs, però encara amb prudència: “No anem a una independència clàssica, sinó a tenir els instruments de les nacions, els instruments d'Estat, perquè no ens convé plantejar les coses en termes d'independència total, ja que desapareixeríem d'Europa i de l'euro”. Poc després convocava eleccions demanant una “àmplia majoria” per impulsar la consulta del 9-N. Uns comicis en què CiU començaria a notar el seu desgast, perdent 12 escons pel camí. Va passar de 62 diputats a 50.

Per al consultor polític David Espinós el canvi de Mas i CDC va ser “molt ràpid i radical” tenint en compte la seva trajectòria moderada. Per a l'analista, tot i que defensa que les persones en política i fora d'ella puguin canviar les seves prioritats, va ser una “fugida cap endavant” que el president es sumés al procés i decidís liderar-lo. “Una onada que no permet la marxa enrere”, afegeix Espinós, que conclou: “Portem molts anys parlant del futur, triturant el present. Sense debat polític sobre educació o sanitat pública. Hem avançat molt en política espectacle, però molt poc en polítca de veritat”.

Mobilitzacions socials i l'ombra de la corrupció

Mobilitzacions socials i l'ombra de la corrupcióEl primer mandat de Mas (2010-2012) va estar marcat per les reivindicacions socials en un context de crisi molt accentuat. L'esclat del 15-M, les manifestacions en contra de les retallades en sanitat i educació -fins 30.000 persones es van manifestar al gener de 2012 a Barcelona- i la convocatòria d'una vaga general (novembre de 2012) van castigar la imatge d'un govern que va ser l'avançada de les retallades que més tard s'estendrien a Espanya i que va actuar amb mà dura per mitjà del departament d'Interior, conduït llavors per Felip Puig. Aquest primer mandat també estaria condicionat pel pacte dels pressupostos que Mas va segellar amb Alicia Sánchez Camacho, líder del PP.

Aleshores cuejava, també, el cas Palau, un dels escàndols de corrupció més importants de Catalunya. La història va començar abans, el de juliol de 2009, amb el registre dels Mossos d'Esquadra del Palau de la Música Catalana, que va acabar amb la detenció dels saquejadors -avui confesos- Fèlix Millet, Jordi Montull i l'extresorer de Convergència, Daniel Osàcar. La implicació directa de CDC amb el cobrament de comissions il·legals pesaven en l'ambient, amb acusacions constants de l'oposició. Avui, sis anys després, segueix a l'espera que l'Audiència de Barcelona fixi dia i hora per al judici.

El catedràtic de ciència política, Joan Botella, veu “CDC morta”. “Mas ho tenia tot per surfejar l'onada sobiranista: polítiques anti-socials, males perspectives electorals, CiU trencada, CDC als tribunals”. No obstant això, suggereix: “em fa la sensació que es va enlluernar, que va descobrir la política llavors” i afegeix: “Ha d'haver-hi una visió política, més enllà del pur partidisme”. Botella sospita que quan sigui necessari concretar l'acció de govern després del 27-S, Mas suavitzarà el to a la recerca d'un nou acord. “Ja hem viscut l'experiència d'un Mas tensant la corda, i després anant per darrere a Madrid a negociar la rebaixa”, relata en al·lusió a l'entrevista privada amb l'expresident Rodríguez Zapatero, el 2005, per rebaixar l'avantprojecte d'Estatut.

No obstant això, el politòleg Carles A. Foguet, creu que “és irrellevant” si Mas va usar, o no, el procés en benefici propi. “Mas va decidir posar-se al capdavant d'un moviment que, si es quedava quiet, hagués passat per sobre seu”. El també editor de Cercle Gerrymandering, recorda que Mas té una querella de la Fiscalia per desobediència greu, prevaricació, malversació i usurpació. “Suposo que creu en el que fa”. En clau de futur, Foguet sospita que Mas “ha avançat per la dreta” el moviment popular i que, a diferència de fa uns anys, “sembla que porta el pes de la reivindicació”. Segons l'analista, la pròpia confecció de la llista de Junts Pel Sí “escapça el moviment ciutadà” i alerta d'un risc: “Pot ser que el 28-S s'assembli molt al 10-N”, en al·lusió al dia després de la consulta, finalment simbòlica, sobre la independència de Catalunya.

El Mas autonomista

Abans, però, que l'onada independentista arribés en els últims anys, hi va haver una etapa en què Mas va desplegar les seves conviccions. En la seva acció política i fins i tot per escrit va deixar mostra de la seva fe en l'autonomisme. Com a conseller de Jordi Pujol, “el seu pare polític” -com ell mateix reconeix- i després com a cap de l'oposició, Mas i CiU van ser determinants per apuntalar el bipartidisme espanyol amb decisions clau, fins al punt que tant el PP com el PSOE li reconeixien CiU la seva “lleialtat”.

Però l'evolució de Mas ha contribuït, també, l'Estat, tal com suggereixen els analistes. “La retallada de l'Estatut a mans del Tribunal Constitucional, primer, i la falta de propostes del govern de Rajoy davant la possibilitat d'un pacte fiscal, després, han construït el marc idoni per generar independentistes”, opina Botella. Per al catedràtic, aquest és un altre punt que justifica l'evolució del líder de CiU, que va apostar primer pel “dret a decidir” i, finalment, per “Estat propi” davant d'un Estat “passiu”. En el mateix sentit, es pronuncia Espinós, que assenyala l'actitud “immobilista i crispadora” del govern de Mariano Rajoy com el contrapunt necessari per al relat de Mas: “el context de confrontació els va bé a tots dos per alimentar els seus respectius electorats”.

Si retrocedim una mica més en el temps, trobem el llibre Què pensa Artur Mas (Dèria Editors, 2002), publicat el 2002. Un manual que repassa la visió del món del President, des de les seves preferències envers la concertació fins al model d'Estat. En aquest llibre hi ha algunes referències a la independència que avui serveixen per mesurar l'evolució del líder del Procés. “El concepte d'independència el veig antiquat i una mica rovellat”, afirmava literalment després d'expressar la seva aposta decidida “per l'Espanya plurinacional, que vol dir un Estat organitzat sobre quatre nacions: Castella, amb tota la seva àrea d'influència, Galícia, Euskadi i Catalunya”. D'aquestes paraules avui només queda el llibre.

Etiquetas
stats