Sí que es pot canviar la llei des del carrer
“Si el Congrés no aprova la ILP, no ens quedarem de braços creuats”, ens deia Ada Colau el novembre del 2012 com a portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. La majoria absoluta del PP va impedir l’aprovació de les tres mesures per les quals la PAH va recollir 1.402.854 signatures: aturar els desnonaments, la dació en pagament i un parc de lloguer social que donés resposta a la problemàtica. Dos anys i mig després, l’aprovació aquest dijous al Parlament de Catalunya de la ILP de Mesures Urgents per fer front a l’Emergència Habitacional i a la Pobresa Energètica és la prova que no es van quedar de braços creuats.
La ILP va ser un punt d’inflexió per a la PAH i segurament per a molts moviments socials. Mentre a les places el 15-M que va fer explotar tot el potencial de la lluita contra els desnonaments cridava “Ningú ens representa!”, els afectats per la hipoteca treballaven amb diverses entitats per portar al Congrés una proposta que canviés la llei hipotecària i donés resposta als problemes que havien detectat. Per alguns era estrany que la PAH optés per aquesta via quan estava donant solucions a les famílies al carrer. Fa pocs mesos l’ara portaveu Carlos Macías ens recordava el perquè: “Aquesta lluita ha d’acabar en un canvi legislatiu. No podem estar 20 anys al carrer aturant desnonaments, tot i que si fa falta ho farem”.
La lluita pel dret a l’habitatge ha donat respostes a milers de famílies en situacions molt difícils. Des que el 2010 la PAH va aturar el primer desnonament, el del Lluís, a la Bisbal del Penedès, fins a dia d’avui, que se segueixen aturant desnonaments, però també negociant col·lectivament amb les entitats financeres, aconseguint dacions en pagaments i lloguers socials i ocupant edificis per oferir un sostre a les famílies que es queden al carrer. Però la PAH i altres col·lectius que lluiten pel dret a l’habitatge tenen un límit: només poden oferir solucions a les famílies que trenquen moltes barreres fins arribar a les seves assemblees. La gran majoria de persones afectades pateixen el drama de l’habitatge en silenci, però un canvi en la llei permet que drets que l’activisme s’ha de guanyar cas a cas puguin arribar a totes les famílies.
El PP va posar un sostre a l’acció de la plataforma a l’abril del 2013 quan va bloquejar amb la seva majoria absoluta l’aprovació d’una ILP a la qual les enquestes mostraven un suport social que arribava al 90% de la població. La PAH va fer tots els passos que la llei posava al seu abast per frenar la sagnia dels desnonaments i no va obtenir resposta. Aquell mateix abril, Ernest Marco, un dels fundadors de la plataforma, assegurava que “en el moment actual la PAH ja no simbolitza només la lluita per un habitatge digne, sinó que ja parla d’una qüestió molt més àmplia, que és la democràcia que hi ha en el nostre país, i això ha sigut una mica el fruit del recorregut d’aquests dos anys amb la ILP”. “Llavors diem que aquí no hi ha democràcia, perquè no pot ser que aquell búnquer estigui bloquejant la voluntat popular de població que està d’acord massivament amb aquestes demandes”, recordava el passat desembre Adrià Alemany, un altre dels fundadors de la PAH.
Aquesta barrera va generar diverses respostes. Una va ser la de fer fora els que manen i ocupar les institucions. Sota l’escalf del 15-M, altres col·lectius miraven a un espai que havia assenyalat la PAH. Primer el Partido X i després, amb més èxit, Podemos van posar l’accent en la necessitat d’ocupar l’espai electoral i de fer fora els qui feien de topall per a les iniciatives sorgides del carrer. Més tard, a les municipals, molta gent vinculada a la PAH va fer la mateixa aposta, gràcies a la qual Ada Colau ha passat en tan sols un any d’activista contra els desnonaments a alcaldessa de Barcelona. “Si s’aprova la ILP Ada Colau no s’hagués presentat a les eleccions”, assegura el seu company Alemany, impulsor com ella de Barcelona en Comú. Així de clar veu aquest punt d’inflexió.
En paral·lel a aquesta resposta d’ocupació de les institucions, una altra estratègia prenia força a la PAH, la de “trencar per baix”. Si havien arribat al més alt nivell legislatiu i tot i el gran suport social no havien aconseguit resposta, el nou objectiu era buscar-les en nivells més propers. En primer lloc, les PAHs catalanes van portar als ajuntaments mocions pel dret a l’habitatge que s’han aprovat en més d’un centenar de municipis, amb mesures com multes als pisos buits. Mentrestant, van treballar per buscar l’encaix en la legislació catalana de les mesures que van portar al Congrés, amb l’afegit de mesures que responguessin a la creixent problemàtica dels desnonaments de lloguer i a les situacions de pobresa energètica. A pesar d’algunes modificacions en les que s’han hagut de posar d’acord amb CiU, això és el que ha aprovat el Parlament de Catalunya aquest dijous.
L’esperit d’aquella ILP que va anar creixent en paral·lel al 15-M, ara és llei a Catalunya, i la PAH confia en que els altres parlaments autonòmics segueixin aquest camí. “Trencar per baix” era això: acabar amb els desnonaments municipi a municipi, comunitat autònoma a comunitat autònoma. La PAH també sap que la seva feina no s’acaba aquí. Saben molt bé el que són les lleis que defensen el dret a l’habitatge però mai s’arriben a aplicar. S’han fet un fart de parlar de l’article 47 de la Constitució. També és el cas de diversos elements de la Llei del Dret a l’Habitatge aprovada el 2007 pel Tripartit, per exemple. De moment, però, celebren que sí que es pot. Que sí que es pot aturar els desnonaments porta a porta, aconseguir victòries negociant amb els bancs, conquerir habitatges socials a través de l’ocupació, i que ara finalment també saben que sí que es pot canviar les lleis des del carrer.
