La investidura o la lluita de Mas pel botó vermell que convoca eleccions
"Com he de respondre personalment a la generositat que demano institucionalment als altres? [...] Puc encapçalar la llista. Però també la puc tancar. Puc ser el primer, o puc ser l'últim. Ja veuen que no hi ha condicions personals en el meu plantejament"
Aquestes paraules van ser pronunciades pel president Artur Mas al Fòrum just fa un any, el 25 de novembre del 2014, en una conferència oferta pocs dies després de la consulta del 9-N i en la qual va posar de manifest, per primera vegada en públic, el seu desig d'anar a les eleccions amb una llista conjunta amb ERC. Segons ha assenyalat el president, les condicions no eren personals sinó de projecte. Volia convertir la convocatòria electoral ordinària en un plebiscit sobre la independència, per la qual cosa, considerava que era necessari que el seu partit i el d'Oriol Junqueras acudissin a la mateixa llista -no així, sorprenentment, la CUP-. Tot i la crida a la generositat, la proposta contenia una amenaça: Si Junqueras no acceptava, Mas no convocaria les eleccions anticipades que li reclamaven de forma unànime els partits i entitats sobiranistes.
Un any després la batalla per la investidura d'Artur Mas entre Junts pel Sí i la CUP té un dels seus grans nusos en què sigui Mas qui torni a prendre el control de la potestat per convocar eleccions. La CUP va reclamar un Govern col·legiat com a forma de repartir l'important poder presidencial de la Generalitat, i Junts pel Sí ha respost amb diverses propostes similars, però totes elles passen per que Mas segueixi sent l'únic català amb capacitat per convocar eleccions. El preuat botó vermell que reparteix les cartes d'un Procés articulat a força de cridades a les urnes i promeses de cridades a les urnes (2012, 9-N, 27-S i en 18 mesos) és ja, per al líder de Convergència, l'única línia vermella en la seva pretensió d'investidura.
Desposseït de força per a acudir a eleccions amb la seva pròpia marca, amb la dissolució del seu partit calendaritzada i amb una ajustada majoria independentista a la Cambra, la lluita de Mas per mantenir-se a si mateix i al seu espai polític, passa per seguir controlant la convocatòria electoral, una eina que en l'últim any ha usat profusament per aconseguir tots els seus objectius. Sense anar més lluny, és gràcies al seu poder únic per convocar eleccions que és ell el candidat a president d'un grup amb 62 diputats.
El descobriment del botó vermell amb ERC
La conferència de Mas al Fòrum va ser la posada de llarg d'una tàctica que el president repetiria en diverses ocasions després i que fins al moment sempre li ha donat grans resultats. La víctima del botó vermell de Mas ha estat reiteradament ERC. Entre el final de l'any 2014 i el principi del 2015, Oriol Junqueras es va negar a formar llista conjunta amb Convergència, el que va suposar, segons el relat dels mitjans afins a l'independentisme de dretes, l'estancament del Procés. S'entenia que, després de la celebració de la consulta simbòlica del 9-N, calia traslladar a l'escenari electoral el bon resultat de l'independentisme, cosa que Mas només acceptava si ERC es plegava a les seves demandes.
Junqueras es va regirar en un primer moment, però la pressió social, exercida des dels mitjans propers a CDC, les entitats sobiranistes i el seu propi electorat, van acabar per esfondrar-lo. El líder d'ERC va acabar donant suport a uns pressupostos que havia rebutjat energicament a canvi del compromís de Mas de convocar eleccions el 27 de setembre, llavors 10 mesos després, i de “permetre'l” presentar-se amb la seva pròpia llista.
Mas va poder aconseguir aquella tremenda victòria sobre Junqueras gràcies a una altra de les característiques que li ha donat el botó vermell, com és la identificació personal entre líder i Procés. Sent Mas l'únic que pot convocar eleccions i, per tant, fer que el procés avanci, ell s'ha convertit en un estrany jutge i part, i les seves necessitats personals han assolit la categoria de necessitats del procés sobiranista en el seu conjunt. La posposició de les eleccions 10 mesos després de la consulta del 9-N és l'exemple més clar d'això, on es va confondre la necessitat de Convergència d'allunyar les urnes del cas Pujol amb una suposada necessitat de l'independentisme per construir “estructures d'Estat” abans del pretès plebiscit final.
El botó contra les plebiscitàries sense polítics
No va ser aquell l'últim episodi en la utilització de la convocatòria d'eleccions per part de Mas. Un cop demostrat el rotund poder de la convocatòria electoral per neutralitzar competidors tan importants com ERC, Mas controlava ja de facto el procés sobiranista i podia estirar de la corda tant com volgués. Així va governar durant 10 mesos amb total tranquil·litat, sortejant una inofensiva “comissió Pujol” i amb estabilitat parlamentària plena.
Però al juny, a pocs mesos de la data pactada per als comicis, el líder de Convergència va tornar a la càrrega proposant la llista conjunta en una crida a la societat civil. La ANC, que Mas controla íntegrament des de l'arribada de Jordi Sánchez a la seva presidència, va convocar una consulta a la seva militància com a primer pas per donar suport a la llista del president. Tement que Convergència liderés una candidatura amb el suport de les entitats, la CUP i el vicepresident d'Òmnium, Quim Torra, van proposar una fórmula alternativa. Segons la seva idea, les entitats independentistes integrarien una llista única independentista, amb dues condicions: que en ella no hagués polítics i que no servís per formar Govern, el que obligava a una nova convocatòria en pocs mesos, aquest cop sí amb els partits per separat.
La idea de la llista sense polítics semblava una ocurrència. Però en l'estrany món del Procés català les ocurrències amb freqüència funcionen si tenen un per què. En el cas de la proposta de la CUP i Òmnium, la idea era que les entitats poguessin baixar a l'arena electoral per afrontar el plebiscit sense que la seva influència fos capitalitzada per cap partit per accedir al Govern. A Convergència, que havia preparat acuradament la maniobra per convertir el plebiscit a la reelecció de Mas per la porta de darrere, van sonar les alarmes.
La fórmula per sortir del carreró va ser, de nou, el botó vermell. La idea de la “llista sense polítics” va acabar fracassant en una reunió al Palau entre les entitats i els partits independentistes en la qual, segons diversos dels seus participants, Mas va tornar a amenaçar amb no convocar eleccions si el 27-S no s'acudia amb una llista conjunta entre entitats, CDC i ERC, de la qual ell fos candidat.
