El rastre profund del romànic

El mundialment famós fresc romànic de Verge amb Nen que presidia l'absis de l'església de Santa Maria de Taüll va ser retirat del seu emplaçament original entre 1918 i 1923 davant el risc evident que podia ser venut. Rondaven per la zona i per tota Espanya compradors nord-americans amb molts diners i la temptació era enorme. Una temptació en la qual molts van caure i que va propiciar l'èxode d'obres de gran valor.

Però abans que això passés, una comissió d'experts havia aconsellat el 1909 que la majoria dels frescos romànics de la Vall de Boí (Alta Ribagorça) fossin arrencats i dipositats en un espai que garantís la seva conservació: el Museu Nacional d'Art de Catalunya. Per això avui el MNAC és el més important museu del món d'art romànic. L'operació es va realitzar amb èxit i des de llavors obres com el Pantocràtor de Sant Climent de Taüll i la Verge de Santa Maria s'exhibeixen en lloc preferent al museu que ocupa el Palau Nacional de Montjuïc. Tot i això, va haver algunes excepcions, com a Sant Climent de Taüll, a on es va descartar l'arrencament i a on, per cert, en els últims treballs de restauració s'ha recuperat bona part de la capa profunda de l'absis principal.

Retirada de l'església a principis dels setanta

Després de l'arrencament del fresc de Santa Maria de Taüll, va quedar un rastre. Una lleu traça de la composició, els contorns i els colors en la capa més profunda de calç i sorra sobre la qual es realitzaven les pintures. Com si algú diposités una tassa de cafè amb el cul tacat sobre un diari. La primera pàgina recolliria fidelment el cercle, però a mesura que s'anessin passant pàgines, el contorn s'aniria difuminant encara que sense perdre del tot la forma de la tassa.

Aquesta lleu traça, aquest rastre profund, és el que va quedar a l'església romànica de la Vall de Boí després del primer arrencament. Fins que en els anys seixanta i setanta va ser també retirada i traslladada al MNAC. Avui està dipositada sobre un enorme bastidor que reprodueix el seu emplaçament original i que suporta una tela de grans dimensions. Perquè una vegada desproveïda de la curvatura que proporciona l'absis, la pintura fa més de sis metres d'ample i gairebé quatre d'alt. I encara que va ser exhibida des de 1973 fins als anys vuitanta, ara es conserva a la sala de reserva de pintures de grans formats.

Rectors sense escrúpols

La part menys visible del Palau Nacional constitueix un autèntic tresor del romànic. En aquestes instal·lacions modernes, impol·lutes, fruit de la reforma que va dur a terme l'arquitecta italiana Gae Aulenti en els anys noranta, es guarden gelosament unes 600 peces (a les quals cal afegir les 150 que estan exposades). I moltes més hauria si durant anys alguns rectors sense escrúpols no haguessin venut (o més aviat malvenut), talles, frisos, frescos, estàtues, pintures, claustres i fins i tot esglésies senceres, com és fàcil comprovar en els Cloisters de Nova York o a la Universitat de Harvard, que posseeix un fresc que representa una figura de Maria.

Moltes altres obres van ser venudes a col·leccionistes privats i d'elles mai més s'ha sabut, encara que altres han acabat al MNAC a través de donacions i cessions en dipòsit, fruit possiblement d'un atac de sensibilitat en els últims moments de la seva vida d'alguns donants.

Nous descobriments

La qüestió és que encara se segueixen trobant peces de gran valor. El MNAC acaba de “descobrir” recentment tres obres: unes pintures murals del segle XIII de la catedral de la Seu d'Urgell, un cap de lleó relacionat amb el baldaquí de Ripoll i la identificació de l'origen d'un crucifix que estava en el museu.

Perquè a més d'exhibir i conservar, el museu restaura i investiga. El segon arrencament de Santa Maria de Taüll serveix per conèixer com treballaven els artistes i artesans medievals. Se sap, per exemple, que tot i l'aparent similitud amb el pantocràtor de Sant Climent de Taüll, els artistes van ser diferents. El que no s'ha determinat és si es tractava d'artistes locals o eren especialistes que viatjaven per tot Catalunya.

“Aquesta és la gran pregunta -explica Jordi Camps Sòria, conservador en cap de l'àrea de medieval del MNAC - . No se sap amb certesa, encara que hi ha llocs on hi havia una tradició pròpia de tallers: Ripoll, la Seu d'Urgell, Vic i, més tard, Barcelona. Produïen objectes per a tota la seva àrea d'influència i ho feien adaptant les obres a les característiques del lloc, el que significava que visitaven les esglésies”.

Els misteris d'una biga de fusta

La biga de Cardet, que apareix en els magatzems dipositada a terra, sobre uns suports, és un bon exemple d'aquesta adaptació. Va estar col·locada en l'embocadura de l'absis de l'església que li dóna nom, també a la Vall de Boí. La biga va arribar al museu en els anys seixanta a través d'un antiquari i poc se sap de quan va ser retirada i en quines circumstàncies. Però sí se sap que és del segle XIII, de l'última fase del romànic, i no obstant això estava col·locada en una església construïda al segle XII. Això significa que va ser afegida amb posterioritat.

La biga, d'un tipus de fusta que no s'ha pogut determinar, fa gairebé quatre metres de longitud i un pam de gruix. Va estar exposada al públic fins que els nous criteris museístics implantats a partir del 2010 van aconsellar retirar algunes peces per no sobrecarregar els espais expositius. Així que els 800.000 visitants que té cada any el MNAC hauran d'esperar millor ocasió per veure la biga policromada de Cardet i el segon arrencament de Santa Maria de Taüll.