Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
El ataque limitado de Israel a Irán rebaja el temor a una guerra total en Oriente Medio
El voto en Euskadi, municipio a municipio, desde 1980
Opinión - Vivir sobre un polvorín. Por Rosa María Artal

En record a Miquel Caminal, la memòria dels vençuts

Prop de 250 persones van assistir l'acte d'homenatge a Miquel Caminal a l'Ateneu Barcelonès

Jordi Molina

Barcelona —

A més d’un se li saltaven les llàgrimes en sentir la versió de la Internacional que cantava Pete Seeger en el vídeo dedicat al desaparegut Miquel Caminal en l’obertura de l’acte del seu homenatge, Les esquerres i el catalanisme. Familiars, amics i desenes de ciutadans van omplir l’Ateneu Barcelonès per recordar el compromís de l’intel·lectual amb la memòria històrica, el republicanisme i el catalanisme d’esquerres quan encara no s’ha complert un any des que un càncer de pàncreas va apagar el seu esperit combatiu.

Una “mort prematura, que va deixar un immens buit”, tal i com va dir la seva amiga i catedràtica Anna Sallés que va destacar “l’absoluta coherència” que va caracteritzar al pensador. La també vídua de l'escriptor Manolo Vázquez Montalbán va presidir un acte impulsat per la Fundació Nous Horitzons i la Fundació Cipriano García, a cavall de l’homenatge i la reflexió política, que va comptar amb les intervencions de l’historiador Borja de Riquer; l’antropòloga, Carme Cebrián; i el politòleg Joaquim Lleixà. Tots van coincidir a destacar a Caminal com un dels pensadors més significatius de les darreres generacions que van militar de l’antifranquisme.

Caminal, històric militant del PSUC, va investigar el catalanisme, els partits nacionals i les teories polítiques del nacionalisme i del federalisme. Però mai va ser un pensador clàssic. Ni immobilista. Apostava de forma radical per la unitat de totes les expressions del catalanisme, des de la vessant autonomista fins a la independentista, passant per la federal, la que millor el definia, però amb matisos. “Un veritable federalista contempla l’opció de la independència”, solia dir amb el mateix convenciment amb què discrepava contra aquells qui deien “independència o res”.

Un bon exemple del seu pensament eren els seus referents, com es va encarregar de destacar un altre dels ponents, Borja de Riquer: Rovira i Virgili, Lluís Companys i Joan Co-Morera. Amb especial admiració per aquest últim líder del PSUC, que el va portar l'any 1984 a rebre el Premi Extraordinari de Doctorat per la tesi Joan Comorera i la revolució democràtica, publicada en tres volums per l'editorial Empúries (1985). La seva bibliografia es completaria amb el temps amb títols com Nacionalisme i Partits Nacionals a Catalunya (1998), El federalisme pluralista (2002) i Una lectura federal i republicana de l'autodeterminació (2007).

Primer director del Memorial Democràtic

Primer director del Memorial DemocràticCaminal va ser vicerector de la UB entre el 1986 i el 1989, professor i secretari general de la Universitat Rovira i Virgili (URV), i president de la Comissió Assessora per a la reforma de l'Autogovern del Departament de Relacions Institucionals entre el 2004 i el 2006. El seu darrer càrrec públic, però, seria un dels més rellevants. L’any 2008, l’aleshores conseller Joan Saura —que era al Senat i no va poder assistir a l’acte— el va nomenar com a primer director del Memorial Democràtic, càrrec que el va acompanyar fins el 2010. “La permanència dels  símbols franquistes és una adulteració de la vida democràtica”, va dir en una ocasió, frase que seria una declaració d’intencions d’una gestió curta però intensa en què va desplegar la xarxa d’Espais de Memòria i impulsar exposicions itinerants i actes d’homenatge a les víctimes del franquisme.

“Que el destituïssin formava part del guió, però no que el Govern de CiU el titllés de sectari”, va dir Sallés entre aplaudiments en al·lusió als arguments que va esgrimir l'Executiu de Mas per rellevar Caminal del càrrec. I és que el pensador va viure permanentment enfrontat amb qualsevol expressió que es desprengués de la dreta. “Catalunya no té futur dins del marc de la monarquia borbònica”, deia per defensar la necessitat d’un Estat català que pogués fer-se tractar de tu a tu a l’Estat espanyol. Una visió a cavall del federalisme asimètric de tall confederal que no tancava les portes a la independència si les relacions no es mantenien en règim d’igualtat. Ahir, en un Ateneu Barcelonès ple de gom a gom, amics, companys de viatge i ciutadans que l’enyoren van tornar a agrair-li la persistència en els seus ideals.

Etiquetas
stats