Bruno Ganz

Cal reconèixer que el cinema va marcar l'adolescència i per tant la vida de molts de la meva generació. Desconec quins són els referents vitals dels adolescents actuals, però sé que personatges com Brando, Buñuel, Bergman, Magnani, Moreau o Mastroiani formen part essencial del nostre patrimoni intel·lectual i sentimental. Cada vegada que els mitjans es fan ressò de la desaparició o el declivi d'un d'aquells personatges idolatrats, un cop sec a la cara recorda que l'únic i veritable patrimoni que atresorem és la pèrdua.

Avui he llegit que Bruno Ganz, referent del que un dia es va anomenar nou cinema alemany, pateix un càncer de còlon que li ha impedit actuar com a narrador en la representació de La Flauta Màgica de Mozart al Festival de Salzburg. No és gens excepcional que això succeesca a algú que és gairebé octogenari. Com tampoc que Serrat haja de suspendre la seua gira afligit de laringitis o que Sabina es retire sense veu de l'escenari a meitat d’un concert. Són successos de l'hivern. En aquest cas, crec que és millor l'elegia que el rèquiem. Aquella aporta saviesa i potser serenitat; aquest, dolor i duel.

Recorde amb nostàlgia al Ganz que va saber interpretar un dia a déu i un altre al diable. Els actors són poderosos en els seus personatges. Wenders el va convertir en Jonathan Zimmermann, un humil fabricant de marcs afectat d'una malaltia terminal en aquell amic americà basat en El joc de Ripley de Patricia Highsmith. Ganz va ser un àngel que observa el món des del seu cel sobre Berlín. Va ser també cruel com Hitler en el seu enfonsament, i en tots els personatges va transmetre un sentit profund de la condició humana. Però el meu Bruno Ganz, és, sens dubte, el marí suís, aquell mecànic de Zurich, que un dia va desembarcar en un buc mercant a la ciutat blanca, Lisboa, on decidí que no tornaria a casa, aquell que es va perdre en el Barri Alt, i allí es va lliurar sense resistència a l'amor i a la mort.

Tant de bo si la quimioteràpia li dona ara un respir en la seva particular partida d'escacs. Perquè, encara que semblés el contrari, ni Ganz ni els nostres ídols no són déus, i només déu és immortal, omnipotent i temible.