Emili Albi, escriptor: “El sexe amb una altra persona no és un dret, però si hi haguera un dret a la dignitat humana, l’autoconeixement i l’autoplaer haurien d’estar representats”

El sexe és un tema ple de tabús i de llocs que semblen vetats al debat i la reflexió, malgrat consistir en un puntal de la intimitat humana. Per a l’escriptor valencià Emili Albi, el sexe és un tema profundament literari i la ficció és un terreny en què explorar qüestions que plantegen dubtes, un espai en què filosofar sobre la condició humana de manera personal primerament, compartida després.

En la seua primera novel·la publicada, que no escrita, el també editor establit a Barcelona aborda l’assistència sexual, un tema a penes tractat en la ficció i en l’espai públic. La amante ciega (Altamarea, 2022) arranca amb la crisi d’un home de 40 anys, galerista d’art en el segell familiar, que rep el diagnòstic d’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) de la seua germana i una visita d’un personatge sinistre que amenaça de destruir la reputació de la seua família. La proximitat a la malaltia el porta a investigar l’assistència sexual a les persones amb diversitat funcional, un camp en què va endinsant-se amb por i una superposició de dilemes ètics.

L’interés per l’assistència sexual va sorgir fa set o huit anys, quan vaig llegir en el diari una entrevista a un assistent. Un jove grec explicava que s’havia traslladat a Barcelona primerament i a València després per constituir una entitat amb aquesta figura, alegal a Espanya i en la major part d’Europa. “Mai m’havia plantejat que les persones amb diversitat funcional tingueren sexe”, reconeix l’autor en conversa telefònica, i explica el colp moral causat per haver ignorat aquesta dimensió. Que les persones amb diversitat funcional tinguen “vetat l’accés al desig” li va semblar “cruel i insolidari”.

L’autor aborda diversos plantejaments sobre l’assistència sexual, una figura que s’ha equiparat a la prostitució en diversos àmbits. La prostitució és un problema de violència de gènere, en què operen multitud de relacions de poder, però és “injust” relacionar-la amb l’assistència sexual, afirma Albi. La diferència és que, com un assistent personal, l’assistent sexual “et proveeix de tot el necessari perquè tu faces el que una persona sense diversitat funcional pot fer. Et proveeixen d’allò purament funcional perquè tu gaudisques del teu cos, per a l’autoconeixement” sense incloure el sexe oral o el sexe amb penetració. Tampoc es parteix d’una situació de desigualtat econòmica o de gènere, apunta l’autor, que ha ocupat un temps llarg a documentar-se per a la novel·la, relacionant-se amb col·lectius en defensa de l’assistència sexual.

“En el procés de documentació del llibre m’he trobat amb drames brutals. Dones i homes que han mort sense tindre una experiència sexual, pares que han d’ajudar els fills a tindre experiències sexuals, pares que han contractat una prostituta i l’han portada als fills, xavals que gestionen un desvetlament sexual en ambients o famílies religioses, on es viuen autèntics drames. Si no som capaços de millorar la situació d’aquestes persones, estem fallant”, considera el novel·lista, que no planteja el seu treball com una defensa a ultrança, sinó com a debat.

Albi reconeix que és un tema que l’ha fet dubtar i reflexionar encara després d’haver-lo novel·lat. “La literatura és la gran pregunta. Jo escric per preguntar-me coses, per eixamplar el món intel·lectual i emocional. M’agradaria que la gent es preguntara sobre aquest tema, que veig necessari des del punt de vista social”. Durant el procés preparatori, va trobar el testimoniatge de l’activista Sole Arnau, ja morta, que assenyalava que les persones amb certs tipus de discapacitat han de programar el seu desig. Ho fan “amb una persona que és en principi desconeguda, amb qui no sempre funciona el vincle, amb qui et trobes còmode…”, teixint una intimitat, un vincle, com passa en altres cures. “Obris de bat a bat la teua intimitat física, intel·lectual i emocional a una altra persona. Com a terreny literari, filosòfic fins i tot, em semblava molt ric. La literatura a vegades tracta de comprendre el món en què vivim… Aquesta era una pregunta necessària”, reitera.

Sobre si existeix el dret al sexe o no, l’autor, que és llicenciat en dret, respon amb rotunditat: “El sexe no és un dret, no amb una altra persona”. Després, planteja: “Si hi haguera un dret a la dignitat humana, que incloguera la sanitat pública, l’educació, l’accés a la cultura, l’habitatge digne, la higiene... Crec que en aquest hipotètic dret l’autoconeixement i l’autoplaer haurien d’estar representats”.

Les mateixes reflexions, a fi de continuar amb aquesta pregunta literària, les trasllada al seu protagonista, que durant l’obra recorre diversos conflictes morals relacionats amb el sexe. S’hi sumen vergonya, culpa, a vegades ira, altres tranquil·litat i gaudi, sovint una escapatòria. El sexe és culpa quan es fa d’amagat, és el descobriment d’un cos nou amb altres formes de plaer, i el sexe també és la memòria de la construcció de la sexualitat del protagonista que, d’adolescent, el veu com un ritu cap a l’edat adulta. “Per als homes [la primera vegada] és un tràngol també, però parlem menys d’aquestes coses”, apunta Albi, que entrelluca un canvi amb un cert optimisme, encara que es planteja si aquest nou alliberament no pot suposar més pressió cap a les xiques més joves. En la seua adolescència recorda la pressió del grup, tal que alguns xavals es veuen abocats a mentir sobre les seues relacions, a competir entre ells... “És una cultura molt masclista en què has de passar pel ritual”, sosté, i destaca la relació entre la manca d’educació afectivosexual, els tabús i la violència.

La novel·la, en què l’escultura, la pintura i el mercat cultural tenen una forta presència, aprofita el potencial comunicatiu de les arts per a expressar les pulsions dels personatges i fusionar-les amb el context de la trama. Aquesta s’entronca precisament en dos tabús: el sexe i la malaltia, que s’entrellacen en una altra història de xantatge, culpa i castic social relacionada amb el prestigi familiar de la galeria que dirigeix. El protagonista transita entre diverses culpes provocades per diversos secrets, amb el retret social sempre al bescoll. “En la novel·la es veu el paper de la societat, de les famílies, el grup social com a censor. Ernesto ho passa molt malament perquè és pare, perquè és casat, i tindre una aventura es viu amb culpa, amb dolor, de manera traumàtica... Els grups han de tindre unes normes, però a vegades no ens permet ser feliç o desenvolupar-nos”.

Albi planteja la novel·la des de la perspectiva de la proximitat del sexe i l’art. “Són grans medicines contra la mort. El sexe està lligat a l’instint de procreació, en perdurar, ens allunya de la mort; l’art, instint creador, és també antònim de la mort”. Malgrat els temes tractats, que poden donar a equívoc al lector, l’autor es referma en la seua intenció: “M’interessa afirmar que he escrit una novel·la vital. Ens passem la vida intentant escapar de la mort”, subratlla.