Martí Domínguez: “El coneixement no és un element que ens assegure el comportament ètic, cal introduir la consciència”

Martí Domínguez, escritor, en el Jardí Botànic de la UV. / Jesús Císcar

Martí Domínguez (Madrid, 1966) passa la vida fent-se preguntes sobre la ciència i la condició humana. Escriptor, professor de periodisme, director de la revista Mètode de la Universitat de València, biòleg i investigador, en trasllada algunes a Mater, la seua última novel·la, guanyadora del IV Premi Proa de Narrativa. Després de L’esperit del temps (Proa, 2019), premi Òmnium de novel·la, en què explora la relació entre el coneixement científic i el nazisme, dibuixa ara una novel·la de gènere híbrid que situa el lector en un futur pròxim, desenvolupant tendències ja existents: la segregació de les urbs, el control de la salut, el desenvolupament científic en una societat posthumana.

La protagonista, Zoe, es troba amb l’anomalia d’estar embarassada, en un context en què la gestació ja no és un procés corporal, cosa que la converteix en objecte d’estudi i de persecució. Ací arranca una fugida per diversos escenaris que serveixen per a plantejar els interrogants de l’autor. Sobre aquests, Domínguez conversa amb elDiario.es des del Jardí Botànic de València, on té la seu la revista de divulgació científica que dirigeix.

El món de Mater es planteja com un espai en què els humans són quasi uns pàries, hi ha societats posthumanes... Quina societat és?

Cree un bastiment per introduir les meues idees sobre la naturalesa humana. Ja es veuen algunes tendències, per part de gent multimilionària, que planteja separar-se de la resta de la societat. Elon Musk parla de crear descendents millorats genèticament. Jo cree una societat que té accés a aquesta tecnologia que permet que els seus fills es gesten en condicions òptimes, amb les mínimes malalties hereditàries... Una cosa que ja es fa. La tecnologia ja existeix, a la Xina ja està, es fa amb alguns animals. Els antropòlegs que pensen en el futur, com Eudald Carbonell, parlen de l’ectogènesi com la gran fita humana.

Quin és l’embrió d’aquesta novel·la?

Sorgeix de tres moments. Hi ha un paràsit que es diu Wolbachia, un bacteri que produeix la feminització dels embrions en insectes i partenogènesis. Tenia la idea: i si saltara als humans? És un plantejament purament de ciència-ficció. El segon escenari ve de dues estades que vaig fer a Harvard basades en qüestions de biotecnologia, que em van donar accés a moltes persones que reflexionaven i em van sorprendre amb la seua visió futurista; em va fer reflexionar molt sobre la relació entre ciència i empresa privada, que em sembla que hauria d’estar més vigilada. Crec que el patrimoni genètic i la investigació haurien de ser públics, d’universitats, no privats. El tercer punt va ser la pandèmia, la sensació que en un moment donat pot canviar la nostra situació, la percepció, la segregació. Als EUA, on hi ha molta polarització entre costa i interior, facilita aquesta separació d’humans.

La privatització de la ciència porta al fet que les qüestions ètiques responguen a un codi empresarial, més que a una moral compartida.

Bé, les empreses busquen rendibilitzar la seua inversió, i és legítim. El tema és quan es mescla el públic i el privat, quan no saps on comença l’un i l’altre. On estan els límits? Podem parlar d’ètica, però estem en una guerra i la tecnologia serveix tant per a les coses bones com per a crear drons i míssils. Cal pensar fins a quin punt aquestes tecnologies biològiques actuals tindran usos que no podrem controlar.

La novel·la té estructura de novel·la d’aventures, però l’ambient és més distòpic.

En realitat em base en un conte filosòfic, a l’estil del Càndid de Voltaire. M’agrada aquesta carrera cap a no sé sap on, visita diversos escenaris reflexionant. M’han dit que és també una novel·la cinematogràfica, d’acció. El que li passa a la protagonista, a Zoe, que es troba amb el fet que pot gestar sense estar-hi preparada, no s’entén i per a la investigació és important, per això la persegueixen.

Però aquesta estructura fa la sensació que és una excusa per a plantejar diversos temes, cada escenari planteja una reflexió.

Totalment. Però el més important quan s’escriu és que la gent vulga llegir-ho. I al mateix temps crec en la responsabilitat de l’escriptor: Què puc aportar? Si escric L’esperit del temps [la seua novel·la anterior] és per a reflexionar sobre el món acadèmic i la seua relació amb l’extermini, amb el nazisme, que encara em sorprén. M’interessa plantejar la meua literatura com una literatura d’idees. És aventura, però està plena de disquisicions presents en el nostre dia a dia, encara que visquem in albis.

Cada personatge, cada interacció, serveix per a plantejar alguns dilemes. L’aventura sembla una odissea, en què en cada parada trobes alguna cosa i és més interessant el viatge que la destinació.

Sí. També m’interessa recrear-me en la natura, que és la vida. La natura és formidable i hi vivim d’esquena. Els protagonistes viuen en una megalòpoli molt aïllada i, quan s’introdueixen en el món natural, malgrat dedicar-se a la biologia, gaudeixen veient-lo. Cada etapa dona lloc a unes reflexions: en el llogaret humà, per exemple, la religió; els humans se senten protegits per la religió, és un element que produeix una estabilitat emocional molt poderosa.

Quan els posthumans arriben al llogaret hi troben ratolins, algunes plagues d’insectes... no entenen per què ningú ix corrent.

Sí que ho entenen, però allò no existeix a la ciutat. Viuen en una societat molt restringida, molt neta.

Per a ells la ciència és la seua religió?

La ciència és el que justifica el seu món. No és una religió, perquè una religió no és racional. És un pensament empíric, racionalista i fred, on allò espiritual pràcticament no existeix.

No obstant això, tendeixen a justificar aquest món sobre la base d’un progrés, un saber, a vegades abstracte.

Es troben amb un govern, triat democràticament, la societat es troba còmoda, protegida, amb un oci regulat i complaent. L’alternativa és fosca i poc clara. La gent s’adapta. Al mateix temps que hi ha un desig de conquistar l’espai i de les empreses de començar un negoci lucratiu, que estira la societat.

Recorda una mica a aquests debats entre privacitat i seguretat; fins a quin punt estem disposats a cedir una part de llibertat per sentir-nos segurs?

La novel·la té nexes evidents amb Un món feliç, d’Aldous Huxley, que crec que és excessivament satírica i tan despectiva respecte de la ciència que fa que semble inversemblant. Huxley era amic d’un investigador, Haldane, que el 1924 ja estava convençut que l’ectogènesi seria una realitat; fa aquesta novel·la ridiculitzant en certa manera aquestes idees, també les del seu germà, partidari de l’eugenèsia. Dialoga amb 1984 d’Orwell, amb El conte de la criada, encara que l’univers distòpic de Margaret Atwood em sembla inversemblant. Hi ha una visió de la ciència com un element de doble faç i crec que cal ser crític i posar-ho en reflexió. Soc un positivista, un materialista biològic; com a director de Métode ,admire la ciència, però al mateix temps hem de ser crítics amb les línies d’investigació.

En algun moment de la novel·la parla del paper de la premsa en la construcció d’aquesta democràcia amb un control de l’Estat total.

La societat busca això: seguretat, viure amb expectatives i horitzons regulats. Com la societat neoliberal, en què el dissident és minoritari i pràcticament no existeix. El paper de la premsa es pot observar actualment amb les fake news, el sensacionalisme... La premsa, i jo parle dels grans grups, està sotmesa al peatge del poder econòmic.

Diu: “La premsa existeix perquè no existisca la premsa”.

Per a ocupar el lloc d’una premsa independent. És una premsa que bombardeja la societat amb una sèrie de missatges més o menys equívocs i que redunden en el que la gent vol.

També planteja la novel·la que la curiositat està mal vista si no està al servei de l’interés general.

Ve a dir que hi ha una pèrdua de cerca personal i més aviat una visió general de les coses. Es persegueix l’individualisme, cal treballar per remar tots junts.

La qüestió de la llibertat individual hi planeja constantment; sembla que es dilueix darrere d’un bé comú .

És un bé comú com a societat per a un objectiu superior, en què l’individualisme és perseguit; un ha de treballar per a unes idees comunes. Per això un personatge principal, que és Charles, és un individualista, que ve d’una família particularment conflictiva i que desenvolupa una idea que s’oposa a l’in medio virtus; cal buscar els extrems on estan les idees. In medio virtus és molt esterilitzant des del punt de vista intel·lectual.

És una societat del benestar amb un nivell de suïcidis considerable.

Els elements més dissidents se senten una mica fora d’aquesta societat. La gent va perdent el motiu pel qual viure. Perd un motiu, una de les grans columnes: la creació dels fills.

Em recordava aquesta contradicció dels estats del benestar, especialment els nòrdics, en què un ho té tot.

Sí, recorda una mica això. Jo pensava més en la societat neoliberal americana, en què viuen les grans famílies en un estat de riquesa general, encara que hi ha gran desigualtat. És aquest tipus de societat en què alguns es poden quedar apartats i apareix aquesta taxa de suïcidis, que també està penalitzada. A Nova York diàriament es tira gent des del pont de Brooklyn. Parteix d’aquesta idea de la gran megalòpoli.

Es planteja la selecció genètica com una manera de millorar els humans erradicant el que es pot erradicar de manera anticipada. Els individus avançats són els que no cauen malalts...

Bé, no dic que no caiguen malalts. Pots eliminar, per exemple, gens que produeixen càncer; tens un genoma millorat, però no significa que no pugues caure malalt. L’exemple n’és Zoe, la protagonista. El que no existeix és la malaltia humana com la concebem, és una societat millorada genèticament, i anem cap a això. Qui ens diu que d’ací a 25 anys no estarem en això? Hem de reflexionar més sobre aquestes qüestions.

Ho preguntava perquè, des de la pandèmia, una part del focus s’ha posat en això: No és la malaltia la que fa ser conscients de la fragilitat?

La pandèmia ens ha obert la vista sobre la fragilitat de la societat. També sobre els efectes del canvi climàtic, la zoonosi... Aquesta presència de les malalties sobre la societat cada vegada és més perillosa i fa la sensació que pot arribar en qualsevol moment. Parlem que la pandèmia ens ha tingut mesos tancats, però el canvi climàtic farà inhabitables algunes zones.

Si, però en la percepció d’un mateix, si elimines la malaltia...

Curiosament, i ho diu Joan Fuster, la percepció d’un mateix té poc a veure amb el cos. Ens veiem com a poetes o pensadors, però mai com a éssers biològics.

Fins que caiem malalts.

Fins que caiem malalts o ve una pandèmia. Hem de reflexionar més sobre què som, com a societat i com a éssers biològics; sobre què som i què ens fa humans. Es parla de la mà, del cervell, de la intel·ligència... Però el que va ser fundacional en el nostre llinatge va ser la relació parental entre la mare, els fills i el progenitor; el canvi de la societat polígama dels primats a la monògama, que és especialment forta en els humans.

La família.

La relació que hi ha entre la mare, els fills i el progenitor que sap que els fills són seus; no d’uns altres. Crea una societat diferent d’altres.

També diu: un home modelat genèticament perd la seua llibertat.

És un pensament de Habermas, que té un assaig en què apunta que, si milloren les teues aptituds, et sents predestinat a alguna cosa. El que ens fa tan peculiars és que no sabem què tenim; som el resultat del nostre esforç i els nostres gens, però no hem tingut uns gens per a ser millorats, per a ser esportistes d’elit o per a ser grans cuiners; hem tingut un desenvolupament fruit d’un atzar genètic i del nostre esforç.

Quan es perd el component d’atzar, corre un el risc de deïficar-se...

O d’una certa astènia. Tinc això que m’han posat, no soc així perquè m’esforce. És un pensament de Habermas que em sembla molt interessant. Jo crec que els xiquets a la carta s’assemblaran a nosaltres, amb certes millores: més simètrics, més forts... però semblants: tots volem que els nostres fills s’assemblen. Però ells es veuran com un producte desenvolupat pels seus pares? I, si no ho fas i altres tenen aquestes aptituds, els teus fills podran tirar-t’ho en cara? Obri un gran debat sobre què és el millor per als nostres fills, si els produirà un trauma. També és cert que els sotmetem a una educació brutal perquè siguen uns fora de sèrie. És un debat que m’interessa.

Si un es percep com un producte, aquesta pregunta eterna del per a què, la perd? Es converteix un en un autòmat.

Així i tot, sempre hi ha un component de creativitat. És el que ens separa de la màquina: la capacitat de crear, de connectar idees dispars. Els ordinadors componen música, sobre la base d’algorismes, però no en creen, no tenen capacitat d’imaginació. O els jugadors d’escacs, tenen capacitat d’improvisar.

Per què va triar escriure una distopia en primera persona?

Permet una credibilitat a un llibre que en si produeix escepticisme. El distòpic sembla extravagant i va ser la forma narrativa que més em va convéncer. Clarament elimina un element: si parla ella, saps que sobreviu. A més, l’escriptor ha de ficar-se en embolics. Si repeteixes el que has escrit... Jo el que busque és plantejar un nou escenari per continuar pensant en el que m’interessa. Aquest món materialista seria meravellós per als materialistes biològics de la Il·lustració; no obstant això, hi ha un personatge, un pensador, que ve d’aquest món que pot ser molt trist. Aquest diàleg de la visió positivista i materialista davant del que ens fa humans: aquesta amalgama de coses en què el nucli familiar resulta indispensable.

Alguns autors plantegen que les distopies són per se un element reaccionari, que és més fàcil imaginar el final del món que un d’alternatiu.

Bé, dis-li-ho a Orwell, que era comunista; a Huxley, que era socialista, a Welles... No conec cap distopia de dretes. Crec que és una manera d’alertar davant d’un món de pèrdua de llibertat individual.

Veu el futur tan fosc com el dibuixa en la novel·la?

Ho veig molt fosc. Estic decebut amb la lluita contra el canvi climàtic, amb la guerra a Ucraïna, amb el mundial a Qatar... Admire la persona que ha saltat al camp de futbol amb una bandera LGTB, els activistes que s’encadenen als quadres i se la juguen; encara sort que algú lluita per alguna cosa. Em deceben tantes coses, sobretot quan vivim en l’era de la informació. No era això? Tenim un accés total a la informació i, tanmateix, què passa? Diderot mateix pensava que l’Enciclopèdia canviaria el món, va fer un gran esforç per a canviar la societat. Però la societat ara sap i no és diferent. Aquesta és l’enorme culpabilitat del nostre món.

El coneixement per si mateix no salva de res.

Durant el nazisme, molts intel·lectuals es van alinear amb els nazis. Pensa en Thomas Mann, per exemple, la seua dona era jueva; Freud era jueu, Hannah Arendt... Però Heisenberg no, i es va quedar, o Richard Strauss... I Heidegger, amb les seues coses, va ser col·laboracionista. No és fàcil, quan ve aquesta onada que t’arrossega, si no tens una raó de primer ordre.

I a Mann i a Zweig els va costar una mica.

A Mann li va costar molt. I Zweig podria haver parlat abans, sobretot perquè va haver de fugir. Fins i tot en les seues memòries el tema queda desdibuixat... Però no és fàcil anar contra els teus, encara que hagen embogit. El coneixement no és un element que ens assegure el comportament ètic, cal introduir la consciència. Ciència sense consciència, pobresa de l’ànima.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats