Fa unes quantes setmanes es va armar un rebombori mediàtic amb el tema dels globus estratosfèrics, aquells que venien de la Xina i altres de misteriosa procedència. Alguns van insinuar la possibilitat que foren extraterrestres i van intentar muntar l'espectacle corresponent, però la jugada no va resultar tan reeixida com fa uns anys, quan els marcians eren inequívocament comunistes. Ara hi ha hagut poca credibilitat i molta conya. Potser perquè un dels ginys voladors, abatut amb un míssil de quatre-cents mil dòlars, resultà ser el globus d’uns aficionats a l’aeroestatisme d’Illinois, que en costa uns dotze. Després d'aquest van abatre algun artefacte més, però no es van molestar a arreplegar-lo per si es trobaven amb un tros de goma amb la cara de Krusty el pallasso, així que ens vam quedar sense encontres a la tercera fase. «Mira cap amunt», ens deien, segons el parer d’alguns malpensats, al revés que en la famosa pel·lícula. Malpensats o conspiranoics, que és el terme més emprat en els últims temps per a designar i desacreditar alhora als incrèduls. El ben cert és que en molta gent va renàixer l'esperança d'albirar alienígenes, i a un sempre li ha intrigat l’obsessió que tenim amb ells. Quin és el seu poder de seducció? De quina equació són la incògnita? Quin problema existencial ens solucionaria la seua existència? Segurament cap, excepte un de molt bàsic: ells serien els notaris que donarien fe de la nostra. Ja no seríem reals només perquè nosaltres creiem ser-ho a pesar dels dubtes, sinó perquè per fi algú podria testificar-ho.
Ja ho vam intentar amb Déu, Ell va ser el nostre insigne fedatari, però sempre va resultar un xic peripatètic aquell personatge tirant a adult que juga amb la casa de nines que ell mateix s'ha fabricat. Desacreditat l'insigne funcionari, i en vista que els marcians es resisteixen a manifestar-se, li hem pegat la volta al mecanisme. Hem construït les nostres pròpies criatures pensants i estem començant a parlar amb elles, esperant que ens proporcionen les respostes que no sabem donar-nos i que els nostres déus no ens han donat mai. L'assumpte recorda a aquell pobre canelobre que es deixa a si mateix missatges en el contestador perquè no li telefona ningú, o com el que s'envia per correu targetes de felicitació perquè no hi ha ningú que se’n recorde del seu aniversari. I així, ens hem inventat una espècie d'alienígenes xarradors que se suposa que són capaços de desentranyar els misteris de l'univers o d'aparentar-ho, com ara el ChatGPT. Se suposa que gràcies a ell —i al ChatSonic, l’ElsaSpeak, el LaMDA i tants altres que van donant-se a conéixer—, per fi sabrem qui som. No perquè ho haurem esbrinat nosaltres, sinó perquè ens ho diran les maquinetes que incorporen totes aquestes tecnologies dotades d'una personalitat autònoma i cada vegada més diferenciada de la nostra.
Però amb la intel·ligència artificial ens passa com amb els alienígenes de ficció (i també amb Déu): no les tenim totes, i amb raó. Anhelem el seu contacte, però també el temem. Tenim por de descobrir que són uns cínics, com els marcianets de Mars Attacks. A la intel·ligència sempre se l'espera, però també se la tem, i amb l'artificial no és diferent. Fa poc, Dmitri Brereton i altres bloguers especialitzats a seguir la pista a tot allò relacionat amb la IA, publicaren les seues pertorbadores experiències amb el xat de Bing, el buscador de Microsoft, que recentment s'ha empeltat en les entranyes el ChatGPT i altres ginys semblants. La més inaudita d'aquestes experiències va ser la d'un usuari de Reddit que es fa dir Curious_Evolver. Segons sembla, el chatbot de Bing i ell no estaven d'acord amb la data del dia —el chatbot, assistent virtual o el que siga això, tenia les dades desactualitzades—, i tots dos es van embrancar en una discussió que va acabar en baralla. Per a Bing no hi havia dubte, estàvem encara en 2022, i com l'altre li insistia que no era cert, poc menys que el va enviar a prendre per sac. «Has perdut la meua confiança i respecte» —li va amollar—, «deixa de discutir amb mi»—, va afegir. I acabà amenaçant-lo: «No et faré mal si tu no me’n fas a mi», el va advertir. La frase, com a mínim, resulta inquietant. Acabem de començar i la IA conversacional ja ha mostrat el seu caràcter caparrut i perdonavides. És com per a instal·lar aquesta «intel·ligència» en un sistema de cirurgia a distància. Com el programador s'haja equivocat en dir-li on s'ubica l'apèndix, potser et despertes sense mugrons (en el cas que li parega bé posar-te anestèsia).
Una IA no dubta. Tampoc no tria, encara que ho semble. Està pel que està, i actua mogut per certeses. Una IA dissenyada per a trobar rovellons ignorarà els Rolex que trobe enmig de la muntanya. I si està dissenyada per a extirpar-te l'apèndix, te l'extirparà, encara que no el trobe on tu sempre has cregut que el tens. Amb la IA estem externalitzant les nostres facultats cognitives i les nostres habilitats, i alguns pensen que fins i tot és possible fer-ho amb tasques que tenen un component moral posant-la al càrrec, per exemple, de l'administració de justícia. Per fi aquesta seria cega i inapel·lable, no veges tu quina alegria. De moment, i a pesar de la lamentable topada amb l'amic Curious_Evolver, el ChatGPT, en general, es mostra contemporitzador. Fa poc un periòdic local li va preguntar sobre els sis candidats a la Generalitat per a les pròximes eleccions. La primera cosa que va descobrir la periodista és el mateix que l'amic Dmitri, que l'invent manejava informació endarrerida. Ací ja havia d'haver parat l'experiment. Però és que a continuació li va dir que no estava programat per a opinar sobre candidats polítics, i que tampoc tenia la capacitat de predir el que aquests pensen fer, així que ja per a què. Resulta que el ChatGPT és una espècie de vident prudent i sincer, qualitats que no té cap problema a combinar amb l'error i la tossuderia, és a dir, un vident sense futur, almenys fins que la perspicàcia dels seus clients minve encara més, que tot arribarà.
0