L’àpat en l'autoservei va acabar. Tots van agafar dòcilment la seua safata i, després de tirar les sobres en uns poals, la deixaren en uns estants disposats per a tal fi. Sempre he sigut reticent a fer això, però formava part d'un grup i els vaig imitar de mala gana. Un que pareixia entusiasmat amb aquell ritual em va preguntar que si no m'agradava l’«economia col·laborativa». No sé si ho va dir seriosament o a tall de provocació; de broma no era. Parle de fa uns sis anys, a mi això encara em sonava a xinés i crec que l'altre també tocava d'oïda. Vaig adduir que el que no m'agradava era que em prengueren el pèl, que el que estàvem fent era civisme mal entés, que jo l'única cosa que veia era que, aprofitant-se de la nostra bona voluntat o de la nostra estupidesa, algú s'estava estalviant un parell de jornals. La mateixa enganyifa de què som víctimes quan ens obliguen a posar-nos nosaltres mateixos la gasolina, comprem mobles sense muntar, o fem des de casa el treball que se suposa que li correspon fer a un bancari i damunt permetem que ens hi cobren. El diàleg que va seguir va ser de besucs. Jo era el típic carrossa aviciat i de discurs ranci, que creu veure el conflicte de classes davall de cada pedra, i qui m'havia llançat la pulla era una persona jove i moderna enlluernada per un concepte cool. No crec que escoltara cap dels meus arguments, però he de confessar que jo tampoc em vaig escarrassar a entendre els seus.
Potser l'economia col·laborativa, és a dir, l'intercanvi de béns i serveis entre particulars, començara com un intent de donar-li una dimensió social a la pràctica del bescanvi aprofitant les possibilitats que ofereix Internet, però en la majoria dels casos la pràctica ha desvirtuat ràpidament els propòsits inicials. I és que l'ull del mercat detecta el centelleig d'una moneda a molts quilòmetres de distància. Sobre el paper, l'economia col·laborativa, que per descomptat no consisteix a netejar un mateix la taula, llevat que hages dinat en un hospici o estigues compartint pis, elimina intermediaris, és solidària, sostenible, fomenta el consum responsable i un llarg etcètera d'efectes altament lloables. Però la veritat és que, en molt pocs anys, sota aquest paraigua han germinat desenes d'empreses multimilionàries com ara Airbn, Blablacar, Glovo, Vinted, Wallapop, Uber i moltíssimes més, que es lucren amb les comissions que cobren als usuaris, amb la publicitat i amb la bateria de serveis addicionals que ofereixen. I tot amb una inversió mínima per la seua banda. Això de «col·laboratiu» és pura conya. A hores d’ara, la majoria d'activitats que s'emparen en aquest concepte generen grans beneficis als qui les canalitzen i ens inciten a entrar en el joc, que no és entre dos, com es diu, sinó entre tres i subjecte a clàusules contractuals. Cada vegada que compartim amb altres la nostra misèria, el nostre cotxe, el nostre pis o el nostre jersei gastat, hi ha uns que paren la mà. Sembla que a redós de la retòrica col·laborativa estan escurant el poc que queda en el plat.
I no sé si açò que segueix té més fonament que el de la pròpia experiència, però a un el romanç de l'economia col·laborativa li recorda un altre molt més antic, el de les bondats del treball en equip en les seues diverses formes. És una cosa que es va introduir en la gestió d'empreses quan començà l'ofensiva contra el taylorisme. Taylor era un paio que estava convençut que el treball assalariat ens fa ois, i l'única cosa que ens hi interessa és la paga, així que no hi ha cap millor manera de dirigir una empresa, resumint-ho molt, que repartir bé la faena, exercir el control i incrementar la productivitat mitjançant uns incentius adequats. A l'obrer no se li paga per pensar. I així va ser fins que, als anys trenta del segle passat, va aparéixer als EUA l'anomenada Teoria de les relacions humanes. Amb el temps van començar a proliferar escoles de gestió empresarial, consultories, gurus i tot de passerells que, per a no deixar de semblar imprescindibles, no han parat d'afinar i de renovar l'argot amb què donen forma a les seues idees, donant lloc a una quantitat aclaparadora de literatura infumable. Van començar a parlar d'integració, motivació, lideratge, participació i un llarg bla, bla, bla de ressonàncies humanistes que persegueix relegar a un segon pla la insana obsessió dels empleats pels diners. Se'ls va insuflar patriotisme empresarial i se'ls va començar a pagar també en salari mental, rebatejant-los com a «col·laboradors», distribuint-los dins de les organitzacions en xicotetes bambolles d'aparença igualitària, permetent-los aportar idees i fent-los creure que tenien poder de decisió mentre se'ls matxucava amb consignes que ja són de sobra conegudes: l'empresa som tots, tu vals molt, tots som igual d'importants… fins que arriba l’expedient de regulació i te n’has d’anar al carrer.
Noves formes d'explotació de la força de treball? No, no sigueu ordinaris. Digueu-ne «gestió del talent i del capital humà». Fins i tot parlar de recursos humans ha quedat ja antiquat. Els uns i els altres, els del treball en equip i els de l'economia col·laborativa, ens tenen agafats pels grans conceptes. Ens roda el cap quan ens parlen de cooperació, respecte, participació, compromís, cohesió, col·laboració, comunicació, sinergia, confiança, lleialtat, flexibilitat, realització personal, reconeixement, interacció i tota la lletania que ha vingut a substituir la vella i concisa llista de virtuts infuses. I amb aquestes paraules talismà hi ha qui trena sogues molt més resistents que aquelles cadenes amb què, en algun temps, amarraven els galiots als seus rems. I és que, ben mirat, allò que feien aquests també era treball en equip i economia col·laborativa, no cal dubtar-ne gens.
0