Encara que es produeix i es consumeix sense fre ni aturador, existeix a hores d' ara un cert acord intergeneracional a considerar que el cine, en termes generals, és cada vegada pitjor. El cine o més aviat l'experiència cinematogràfica, perquè potser el problema no radique exactament, o no sols, en les pel·lícules. Un parell d'elles, Oppenheimer de Christopher Nolan i Barbie de Greta Gerwig, amb campanya de màrqueting pel mig, han estat celebrades fa poc per una gran massa d'espectadors. Segons uns, perquè són dues obres excepcionals. Segons altres, perquè la indústria de l'entreteniment és capaç d'inhibir l'activitat cerebral de mig planeta —així com l'escrúpol moral de molts crítics reputats— empaquetant amb el mateix cordell una empanada maniquea que banalitza un dels moments més sinistres de la història i una faula sense cap ni peus en què, més que cobrar vida uns ninos estúpids, els personatges suposadament reals es converteixen en ninos sense cervell. La massiva acollida d'aquests dos èxits prefabricats demostra que el vell mecanisme en què es basa l'afirmació que se'ns dona el que volem —versió piadosa d'aquell altre que diu que ens empassem el que ens donen— ha millorat notablement la seua eficàcia. Aquesta creix a mesura que el món deixa de ser tangible i ens acostem, si no és que ja hem arribat, a aquest futur distòpic de què parla Byung-Chul Han en No-coses, un futur en què desapareixerà per complet la bretxa entre el món real i l'imaginat. Ha acabat l'era en què, com deia el guionista i director Ettore Scola, el cine era com un xicotet far que il·luminava les coses de la vida. Aquella llum pareix haver-se apagat.
Siga com siga, el del cine és un dels pocs temes de conversa en què ara mateix pots colar la idea que qualsevol temps passat fou millor sense que t'escupen a la cara. El repudi està arribant a ser notori en alguns cercles. Les raons no són les mateixes per part d'uns que d'uns altres, però en general escandalitza les foteses que ens conten utilitzant pressupostos sovint obscens, i repugna l'ús abusiu dels efectes especials i l'artificiositat de les imatges que ens són servides. Se'ns dona gat per llebre, i això encara remou una certa necessitat de contacte amb la realitat. Però és una necessitat que anirà desapareixent, i no pel fet que els trucs milloren. Abans eren pitjors i ens en fotíem. Desapareixerà perquè el cine fa temps que deixà de ser fotografia en moviment. Ara crea mons virtuals des de zero i a poc a poc hi deixarem de trobar a faltar els materials de què estan fetes les nostres vivències. Succeirà a mesura que aquestes es virtualitzen i es tornen exclusivament personals. Va haver-hi un temps en què el cine era una cosa que requeria ser consumida en grup, un ritual col·lectiu d'una fisicitat rotunda. Tots recordàvem la pel·lícula —ara les oblidem amb una facilitat esbalaïdora— i també on l'havíem vist, quan i amb qui. Era un àpat grupal i tots eixíem del cine —del local i de l'experiència— digerint el mateix. I de vegades, depenent del que havíem consumit, la digestió durava molt. Teníem la sensació que aquelles històries, que no amagaven la seua mentida, estaven infiltrades per una certa veritat, com el bon pernil ho està pel greix, i els seus nutrients passaven a formar part d'un cos comú.
Això ha canviat dràsticament. Veure cine —el que s'ha continuat anomenant així— ha esdevingut una experiència solitària. Tribal, com a màxim. Abans ens ajuntàvem en el cine sabent que veuríem representat un nosaltres heterogeni. Avui cada un veu les pel·lícules enclaustrat, aïllat, privat d'aquesta experiència participativa. No ens hi congreguem per a veure-les, són altres els que ens agrupen perquè les vegem, i no en la sala de cine, sinó en un clúster estadístic. Formem part de conjunts rigorosament homogenis, però sense tindre’n consciència, connectats si de cas, d'una manera superficial i enganyosa, a través d'unes xarxes que són més de calador de pesca que de relacions socials. L'antiga funció socialitzadora del cine va resistir fins i tot l'arribada de la televisió, que en els seus primers anys tenia només un o dos canals i una programació que s'ajustava a l'horari laboral de la majoria. Tots véiem el mateix, i l'endemà teníem una cosa en comú que compartir i sobre la qual opinar, el país es convertia en un immens cineclub. L'emissió de certes pel·lícules era un esdeveniment col·lectiu. Se'n televisaven només tres o quatre a la setmana, que eren forçosament antigues perquè el seu recorregut en les sales de reestrena era molt llarg. Només per això la televisió, tan mereixedora de blasme per altres raons, complia una impagable funció cultural, gràcies a ella el present convivia amb el passat, l'eixamplava, l'enriquia. Fins que es van encongir les finestres d'exhibició i tot va començar a minvar i a accelerar-se dins d'una simultaneïtat sufocant.
Els cines eren portes en l'espai-temps que es quedaven instal·lades en la memòria. S'atresoraven visionats com qui atresora valuoses fites biogràfiques. Perdre's una pel·lícula era perdre l'oportunitat de viure una experiència irrepetible, sovint per sempre, perquè esdevenia inaccessible. Importava poc com n’era de bona o de dolenta, l’important era l'empremta que havia deixat en tu i les vivències a què havia quedat ancorada. D'un temps ençà hi ha cineastes que s'han ocupat de l'assumpte i s'han bolcat sense pudor en la nostàlgia pel cine, des de la perspectiva dels que el fan però, sobretot, des de la de l'espectador. Valguen com a exemples una mica antics L'última projecció (1971) i Nickelodeon (1976), de Peter Bogdanovich, La rosa porpra del Caire (1985) de Woody Allen, Cinema Paradiso (1988) de Giuseppe Tornatore, o Splendor (1989) d'Ettore Scola. Els últims a fer-ho han sigut Sam Mendes amb Empire of light, Damien Chazelle amb Babylon i Steven Spielberg amb Els Fabelman, les tres, significativament, de 2022. Totes aquestes obres, i altres de semblants, donen a entendre, amb major o menor encert, que el cine es nodreix de la vida i alhora l'enriqueix. O hauria de fer-ho. Qui més qui menys coneix aquest estat de gràcia, aquesta feliç ingravitació que algunes pel·lícules ens fan, o més aviat ens feien sentir en eixir de la sala. I qui no coneix aquesta plenitud no pot dir que ha anat al cine, no pot afirmar que ha vist mai una pel·lícula, sinó una altra cosa. Segurament, això que ara fabriquen majorment a colp de CGI (Computer Generated Imagery) i et donen amb cullereta mentre estàs assegut en el teu saló.
0