Qui nega la possibilitat que qualsevol temps passat puga haver sigut millor, afirma implícitament que qualsevol temps futur ho serà. Això, des d'una perspectiva col·lectiva, és més que dubtós, i des d’un punt de vista individual, radicalment fals. A curt i mitjà termini potser no, però espera i veuràs. Els que acostumen a befar-se de la nostàlgia sembla que estan un poc més continguts d'un temps ençà, perquè les circumstàncies del present no ajuden a fer molta conya amb el passat, però, així i tot, aquest sentiment està estigmatitzat de manera irreversible, i volent fugir d'ell, volent abraçar l'esperança, que ve a ser el seu contrari, hi ha incauts que canvien alegrement la seua memòria personal per una altra de pot, que tal com està el pati mai saps molt bé qui l'ha envasada ni amb quina intenció.
L'esquerra sempre ha considerat la nostàlgia un sentiment eminentment reaccionari, incentivat per un sistema que s'alimenta de les nostres insatisfaccions. Segons això, és una trampa que ens manté estancats en un present planyívol i ens impedeix de construir un futur gloriós en què no hi haja res a enyorar. Alguns vigorosos flagel·lants tenen por de quedar-se atrapats en l’enganxosa substància de l'enyorança i s'apliquen a netejar els seus records de fleumes per a mirar la vida ensenyant els ullals. De tot açò es desprén que les forces de la reacció haurien d'estar molt interessades a promoure la nostàlgia. I, certament, bé que l’han fet servir. Però, en general, excepte alguns sectors molt delimitats que basen en ella la seua estratègia política, tampoc sembla que estiguen ara mateix per la labor. Potser serà perquè, a partir d'un cert nivell, la insatisfacció esdevé perillosa. Arribat el punt en què no pots generar expectatives suficients per a contrarestar-la, millor evitar que continue creixent, perquè et pot esclatar en els nassos.
La nostàlgia no és només una xacra biogràfica, un mal de l'individu. S'expressa a través d'ell, però el que s'enyora ben sovint, cada vegada més, són pèrdues col·lectives. En aquests moments, molts, que no són precisament els que més ens estimen, preferirien que tinguérem memòria de peix —i, de fet, així ens tracten—, que sentírem una absoluta indiferència envers allò viscut. Això faria molt difícil que concebérem un futur ple, satisfactori, perquè l'única referència seria l'ací i ara. No és exagerat afirmar que si no hi haguera nostàlgia, no hi hauria memòria. Com a mínim, no tindríem gens d'interés a recordar, o ho faríem d'una manera molt diferent de com ho fem, si no existira aquesta afecció sentimental pel passat. Recordar com era la vida, no sols la de cada u, sinó també i sobretot la que hem compartit, és imprescindible per a imaginar com podria ser i com hauríem d'evitar que fóra. Millor gestionar la nostàlgia que extirpar-la.
S'admeten opinions, però un té la impressió que on no hi ha nostàlgia no hi ha hagut vida. Qui no enyora paradisos perduts és molt difícil que somnie paradisos futurs. Recordar el que s'ha perdut, el que s'ha somiat, esperat, desitjat, el que hem deixat arrere per una raó o una altra, ens ajuda, en moments crítics, a trobar un nou punt de partida. Quan veiem que el camí està segellat, l'única manera d'eixir de l'esbarzerar és tornar a la bifurcació en què ens vam despistar o vam ser intencionadament desviats. Tornar no per a quedar-nos allí, sinó per a corregir el rumb. Perquè intentar corregir-lo avançant més i més en la boscúria no pareix el mètode més intel·ligent. La memòria, amb tot i les seues trampes sentimentals, és un mapa valuosíssim del qual és una estupidesa prescindir-ne. Si ho fem, no ens queda altra que deixar-nos portar a cegues pel GPS, que a saber des d'on envia els senyals. D'ací el caràcter revulsiu de la nostàlgia. A hores d'ara fa aflorar elements que desmenteixen l'única cosa que el capitalisme pot oferir ja: optimisme sense fonament, un xec sense fons, suprema roïndat o suprema imbecil·lada, segons es mire.
0