Certs sectors de la població s'han enamorat amb passió del teletreball. Es resisteixen a abandonar la calor i l'olor del seu cau per a anar a pencar. Asseguren poder fer-ho tot des d'on són, i s'aferren a la seua butaca de gamer mentre denuncien a plena veu el seu imminent segrest per part de les forces del capital, que pretenen que es posen roba de carrer i embarquen en una d'aquestes galeres del món modern anomenades oficines, a teclejar davant d'un ordinador sota la mirada d'un pèrfid capatàs. Oficines, perquè és evident que això no s'ho pot plantejar ningú que es dedique a plantar naps. Per això, tot i que la capacitat d'aquesta gent de fer soroll a través de les xarxes socials és molta, la seua és una lluita inevitablement limitada, de caire corporatiu, una revolució de coll blanc que difícilment adquirirà les dimensions d'una revolució internacionalista. Tampoc no pretenen que ho siga, perquè en les seues crides no apareix l'argument de la solidaritat, ni s’hi apel·la al bé comú sota cap de les seues formes. Els símptomes són clarament els d'una rebel·lió nihilista. Els que reivindiquen el teletreball pareixen a gust fent el que fan, no s'ho qüestionen, ni tampoc per a què ho fan ni en benefici de qui. Només sembla importar-los el com. I segons sembla, qualsevol cosa, per execrable o estúpida que siga, millora instantàniament si està raonablement remunerada et deixen fer-la en sabatilles.
Mentre tracta un de comprendre el que amaga síndrome tan singular, li vénen al cap els temps en què entrar en el món laboral era un dels rituals iniciàtics més importants i anhelats en la vida de qualsevol individu, excepte per als que n’estaven exempts gràcies a una copiosa herència. El dia en què un «anava» a treballar per primera vegada, canviava la pell. Et podia ocórrer als catorze, als divuit o als vint-i-tants anys: en el moment que fóra, era quan et feies adult. Fins llavors havies viscut en un simulacre permanent, el que oficiaven els pares, mestres, catequistes i escoltes sènior, un període teorètic més o menys prolongat (i com més prolongat, pitjor) que solia desintegrar-se en el xoc amb l'àmbit socialitzador per excel·lència, el del treball, on tot anava de bo i les lleis que regeixen la jungla humana s’hi mostraven en tota la seua obscenitat. Allí, observant els arribistes i certa mena de rèptils i galls de corral, però també els espècimens més pragmàtics, els més nobles i els mansos, aquests que diu l'evangeli que aniran al cel, descobries a poc a poc el funcionament d'una maquinària de la qual formaves part tant si volies com si no, i aprenies a evitar que et devorara per complet i a decidir si tirar oli o sorra en els seus engranatges.
El treball prolongava l'experiència intergeneracional que encara es donava en moltes famílies. A través dels més veterans, els avisos t'anaven arribant amb antelació. El treball era un assumpte col·lectiu, i una empresa no era un simple agregat de contribucions aïllades. La vida no era una cosa que transcorria exclusivament en el teu interior, com molts pareixen creure ara, sinó també, i sobretot, al teu voltant. I aprenies a interactuar amb ella posant en joc tota l'arquitectura de la teua intel·ligència, no sols unes poques destreses que s'encarreguen de filtrar i sancionar les noves eines digitals. Per no mencionar altres experiències, iniciàtiques també, que de vegades s’esdevenien darrere de les caixes d'un magatzem o les prestatgeries plenes d’arxivadors, quan dues criatures en zel es buscaven com cèrvids en l'estepa. A banda d'això, cada matí et pegava el sol, l'aire o la pluja, el que donara de si el dia. Durant les teues anades i vingudes al lloc de treball veies la gent, i de tant en tant et veies en ella, que és una cosa summament alliçonadora. Fins i tot la rutina més aclaparadora tenia textura, de tant en tant alguna cosa li en donava, et fixaves en algun afer nou, coneixies algú, t'enfrontaves a una situació inesperada, i un detall qualsevol posava en marxa el filòsof, el sentimental o el sediciós que hi havia en tu.
Les últimes restes humanistes del capitalisme productiu s'evaporen amb el teletreball i amb el que aquest representa. El teletreball és un pas més cap a l'anonimat d'una massa informe amb superàvit de jos. Hem canviat la mirada col·lectiva dels nostres iguals per la d'un ciclop jeràrquic amb qui és molt difícil negociar. Pressionats pels objectius, ens veiem obligats a tiranitzar-nos a nosaltres mateixos. Disminueix a la carrera el component emocional de la comunicació, la relació interpersonal se simplifica, la gamma d'afectes es redueix, ens desprenem d'aquesta part de cada un que són els altres, ens perdem els uns als altres. Desapareix la interacció i la retroalimentació. I en convertir-nos només en un grapat de tasques a l'altre costat d'un terminal, el nostre valor minva dràsticament. D'altra banda, en abolir l'horari laboral, hipotequem cada hora de la nostra existència, que com tampoc no té separats els àmbits en què transcorre, torna al caos. El balanç és desastrós, però a poc a poc, i amb l'ajuda providencial d'un virus, han aconseguit que un munt de gent en pijama veja una brillant idea en aquest simulacre contradictori de llibertat antropofòbica i agorafòbica. Si aquesta prospera, una vegada aïllats ho tindran fàcil per a llevar-nos el pijama i posar-nos una camisa de força.
0