Felip V de València?
La història està farcida d´imponderables. Recorde un llibre de Carles Recio –Valencia. Historia d´una nacionalitat- en el qual els monarques que havien regnat en el nostre territori es feien acompanyar d´una numeració nostrada. Pel que he vist en algun article acadèmic, el descompte de Felipe I El Hermoso en el nostre llistat instituiria en esta geneologia particular el regnat de Felipe de Borbón amb l´ordinal V.
I tornem a les reminiscències històriques, desagradables en este cas, per a destacar que la coronació de l´actual príncep coincidirà amb la data de la crema de Xàtiva per part de les hordes d´un altre Felipe V, seguint ara la nomenclatura que estudiàrem de xicotets. Qui promulgà, d´altra banda, el Decret de Nova Planta, d´abolició de les nostres lleis i institucions pròpies.
Estes efemèrides no preocupen gens ni miqueta a això que anomenen “el protocolo de Zarzuela”, eixe ens que sí que, per exemple, té molt present si la taula per a firmar l´abdicació és massa alta o ha de ser més o menys vintage.
Tampoc es podia esperar més, els valencians tenim una concepció subsidiària del nostre paper geopolític i, des de la percepció radial madrilenya, no paren atenció al fet diferencial des de la nostra rebaixa estatutària per a equilibrar l´Estat de les Autonomies.
Tot i això, la sensibilitat amb els valencians mai ha sigut la marca de la Casa. Reial. Catàstrofes i accidents, a banda. Durant el regnat de Juan Carlos I sempre es bandejaren les peticions de disculpes diferides per la desfeta que donà nom als socarrats – i l´oprobi de San Felipe a la capital de la Costera-, amb la connivència de l´antecedent familiar. Tampoc va ser un encert que s´encunyara moneda amb l´efígie de l´infame Felip V de Borbó a finals dels noranta. Les queixes, novament, no van ser ateses.
Com a acte de desgreuge involuntari, l´anècdota que relata Juan Oliver en el seu llibre autobiogràfic. Amb un toc certament saineter. Votació dels pressupostos al Congrés a finals de 1990, González Lizondo entra tard a l´hemicicle i veu que el PP vota “sí”, així que proposa a l´altre diputat unionista, Juan Oliver, que vote “no”, només per diferenciar-se del màxim contrincant per eixes dates i sense saber que estava ventilant-se el pressupost de la Casa Reial. Sols tenen temps per a polsar el botó que indicava presència i, entre tots els vots positius (observe´s la unanimitat parlamentària que concitava la institució llavors), ressalten les abstencions dels valencianistes. A Oliver li tocà després justificar les abstencions mitjançant la invocació a les tradicions republicanes del partit.
No deixa de ser una d´Escalante, però apunte el tant amb gust, de manera retroactiva, com una eixida del guió saludable. Al remat, l´argument del paiportí, via herència blasquista, no estava tan allunyat de la realitat.
Res més, concloc este memorial de desfetes –jo també faig examen de consciència- amb l´apocalíptica cita, que espere que no es materialitze, d´un amic futboler: “los dirigentes de esta ciudad son tan cutres y genuflexos que son capaces de bautizar nuestro nuevo campo –el del VCF, contextualitze- com Estadio Princesa Leonor”.