Fundada el 1923 sota la inspiració de José Ortega y Gasset, que en va ser director, la Revista de Occidente ha arribat al centenari. I continua publicant-se. Per a celebrar “l’efemèride” -com sempre s’ha dit en aquests casos- la Biblioteca Nacional de Espanya, que té la seu a Madrid, ha acollit una exposició sota el rètol de “La Revista de Occidente o la modernidad española”. L’exposició, organitzada per la Fundación Ortega-Marañón i un organisme oficial, de l’Estat, anomenat Acción Cultural Española, es centra en la primera època de la revista, 1923-1936. El catàleg que l’acompanya és d’una gran utilitat i el text fonamental n’és la ressenya número a número que hi fa Juan Manuel Bonet -que fou director de l’IVAM- de la primera i gran època de la revista, entre 1923 i 1936. No hi ha cap dubte que Revista de Occidente fou la publicació cabdal de la seua època, un vehicle de difusió d’idees i d’oxigenació cultural fonamental a l’Espanya convulsa del seu temps, entre la Dictadura de Primo de Rivera, la República i la guerra civil. Una època que culminava la gran embranzida de les lletres castellanes -el que es coneix com l’Edat de Plata- que va estroncar la guerra, l’exili i la dictadura, amb noms de projecció universal, com el mateix Ortega, García Lorca, Machado o Alberti.
Però l’hiperbòlic “o la modernitat espanyola” -tan simptomàtic- en fa potser un gra massa. Hi hagué altres focus de modernitat fora i dins de Madrid. Sobretot fora de Madrid... El grup orteguià era compacte i influent, però no l’únic. Per a entendre el rerefons mental d’un rètol tan contundent, tan reduccionista, no cal fer un gran esforç hermenèutic. Ja ho sabem, ho hem sabut sempre. El 1924, un any després de l’aparició de la revista d’Ortega, es va fundar la Revista de Catalunya, també cabdal -recer i fogar de la intel·lectualitat catalana connectada amb el món exterior- i que també segueix publicant-se. Ja veurem com se’n celebrarà el centenari, tot i que m’ho puc imaginar.
Ara bé, és evident que la influència, el ressò i la projecció de la Revista de Occidente en els seus anys d’esplendor, la primera època de 1924 a 1936, dirigida per José Ortega y Gasset, fou impressionant. Una influència decisiva, formativa i informativa en tot allò que es movia intel·lectualment a Espanya i més enllà. No caldrà insistir en això. Només esmentaré un testimoni revelador. Rememorant els seus anys de formació i primeres armes culturals, el gran poeta mexicà Octavio Paz -al seu llibre de testimoni autobiogràfic Itinerario- resumia el paper referencial de la revista entre els intel·lectuals de Mèxic als anys trenta del segle XX: “Nuestra gran proveedora de teorías y nombres era la Revista de Occidente”.
Sobta la gran atenció a les arts (pintura, música, escultura...) i a la literatura en totes les seues expressions en la primera època de la Revista de Occidente, el primer article del primer número de la qual signava Pío Baroja. Després n’hi hauria en abundància, la generació del 27, Gómez de la Serna, Juan Ramón Jiménez (un temps), Pedro Salinas, Jorge Guillén, D’Ors, Jarnés, Dámaso Alonso, Alfonso Reyes i un llarg etcètera. La figura d’Ortega pautava les incorporacions i les commemoracions, per exemple el centenari de Kant. Molts autors germànics, alguns estimables com Simmel, altres més aviat per a oblidar -o ja oblidats- com Oswald Spengler, Leo Frobenius, Wegener, Jakok von Uexküll... Però l’obertura de compàs era extraordinària: Paul Valéry, Wilhelm Worringer, Benjamin Crémieux, Freud, Joyce, Proust, Huizinga, Curtius... I molts més. Aquesta revista tingué una gran primera època i esdevingué punt de referència i integració de la cultura literària, artística i intel·lectual. Va complir doncs, amb escreix, el paper que segons T.S Eliot han de complir les publicacions d’aquesta mena; reflectir les pulsions fonamentals de la cultura del seu temps, obrir problemàtiques, incorporar autors. El grup liberal de Madrid encapçalat per Ortega, tot i la seua tràgica bifurcació posterior, va fer això mateix. La revista va sofrir un llarg eclipsi a partir de 1936, amb l’inici de la guerra civil. Només va reprendre la publicació, promoguda per José Ortega Spottorno, el fill del fundador, el 1963. En un moment donat, amb Jaime Salinas, canvià de format per tal de “modernitzar-se”, una operació sempre arriscada i sovint fallida. Aviat, però retornà als orígens -format, disseny, fins i tot tipografia- dels quals no s’ha mogut fins avui mateix. Els darrers números, per exemple, dediquen seccions a temes com els “Neoimperis, una geografia inquietant” o a “Immigració, asil i diversitat humana”, amb aportacions gens negligibles. Però ja no és el mateix. El món ha canviat i la “modernitat espanyola” també. Resseguir la trajectòria de la revista en les seues successives aparicions seria tant com retrobar els temes i els eixos de la cultura i el pensament contemporanis, més intensament en una primera època, de manera variable, però tot i així consistent, en temps posteriors. Una tasca, sens dubte, del més gran interès.
El Catàleg de l’Exposició commemorativa -amb els pròlegs corresponents de les autoritats competents i dels representants de les entitats organitzadores- és una eina substancial per aquesta comesa. Sobri, ben il·lustrat. A l’article ja esmentat de Juan Manuel Bonet -sempre erudit i elegant- hi segueixen textos de Fernando Lafuente (el director actual) sobre la Revista de Occidente en el seu temps -la “Edad de Plata” de la literatura castellana-, de Juan Marqués sobre Fernando Vela -un nom fonamental en la revista i l’editorial - i de Fernando Castillo sobre l’entorn vital d’Ortega y Gasset. En conjunt ,una ullada ben estructurada a una publicació clau, amb les seues llums i ombres, que reflecteix com poques l’abast i l’ambició, la volada, d’una certa modernitat amb epicentre a Madrid -ciutat en què no tot ha estat tipisme, costumisme i reaccionarisme castís com el que triomfa recentment-, però també les seues ambigüitats i limitacions. Aprofundir en aquest darrer aspecte, tanmateix, ens duria molt lluny. Un altre dia...
0