Una certa inòpia?

Passen coses, moltes coses, aparentment inconnexes i distants, però que podrien alterar seriosament el context on es desenvolupa la vida dels nostres conciutadans, i de nosaltres mateixos, per a empitjorar-la. I tanmateix, sembla que no en som del tot conscients.

Diumenge 24 es dirimirà en la segona volta l’elecció presidencial a França, amb conseqüències directes per a la resta d’europeus. Nosaltres ja ens haurem menjat la mona de Pasqua, però dilluns 25 encara serà festa, Sant Vicent. El calendari festiu valencià és exuberant, excessiu. El van dissenyar a mitges una Església desenfeinada -que havia de buscar ocasions- i un poble pacífic i alegre, treballador, però molt festiu. El resultat és que no hi ha pràcticament cap mes sense festes, ponts i celebracions de tota mena. 

Si guanya Emmanuel Macron a les eleccions franceses -cosa probable- no hi haurà terrabastalls. Si una part de l’electorat de l’esquerra “esquerrana” de Melenchon se suma a Le Pen, o aprofundeix en l’abstenció, se’ns podria vindre una catàstrofe impensada al damunt. Perquè donaria ales a l’extrema dreta post-franquista (el post és una clàusula d’estil) de Vox, que ja governa a Castella-Lleó, per a vergonya de la democràcia espanyola, i que vol ampliar la seua incidència retardatària i involucionista. Involució: un terme de la transició que al·ludia al búnker franquista que volia tornar a “les essències” del règim. Ho intentaren sovint, en conspiracions militars successives, que culminaren el 23-F del 1981. Hitler intentà un colp d’estat el 1923, i quan fracassà es decidí per la via gradual i electoral, que li donà rèdits, sobretot quan els industrials del Ruhr i l’establishment conservador li donaren suport. El 1933 es va fer amb el poder per via pacífica. La resta de la història -la supressió de la democràcia i la tragèdia d’Europa- és coneguda.

Fa pocs dies s’ha descobert i publicat al New Yorker l’espionatge telefònic als dirigents del Procés. A un ventall molt ampli de polítics i líders socials de Catalunya, incloent els presidents de la Generalitat. Si es mira fredament, tampoc és tan estrany. Els Estats fan això, habitualment, quan se’ls desafia. Fins i tot duen a terme massacres. La història que reflecteix la política “realista” en va plena. I el capdavanter del món lliure, de la freedom and democracy, els Estats Units, tenen un rècord esfereïdor en aquest aspecte, a Amèrica Llatina, al Vietnam, a Guantánamo i a Abu Graib, entre altres.

El petit detall, però, és que la premsa lliure, els ciutadans desvetllats i l’opinió moralment motivada -abans hauríem dit, probablement, els intel·lectuals compromesos- denuncien això, no estan disposats a combregar amb tantes rodes de molí, posen al descobert la hipocresia. Al segle XX aquestes activitats de denúncia no eixiren precisament debades, tingueren costos, però contribuïren a  barrar el pas als pitjors excessos i a millorar la qualitat de la democràcia. Foren pocs -com els francesos que denunciaren les tortures del seu Exèrcit a Algèria, però salvaren la dignitat de molts...

La qüestió és que l’afer de l’espionatge telefònic mitjançant el programa Pegasus (que només es facilita a governs per a la lluita contra la delinqüència) pot desestabilitzar el Govern de Pedro Sánchez, assetjat per diversos fronts. I seria una llàstima, perquè el programa alternatiu, el que podria vindre de la mà de l’ambigu Feijòo,  ja el coneixem. El PP pretén vendre el fum de la rebaixa d’impostos, alhora que blanqueja l’extrema dreta, i arrossega el llast de la corrupció, no del passat, sinó del present com a Madrid. O d’ahir mateix, com al País Valencià i els dos-cents casos de corrupció del PP que son revisats davant els tribunals de justícia.

Al Partit Socialista se li plantegen molts envits. La inflació, l’empitjorament de condicions de vida d’estrats socials populars, la impunitat d’uns altres de més privilegiats, la dinàmica autònoma d’alguns aparells de l’Estat, les limitacions al ple desplegament d’una democràcia sense hipoteques.... I en el pla internacional, els imperatius del realisme. La Segona República fracassà, entre altres coses, perquè no tenia política exterior. La democràtica Anglaterra, l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista li la tenien jurada. Era massa. Pedro Sánchez, es pot pensar, s’ha curat en salut. Això explica, ben probablement, algunes opcions que ha pres darrerament. L’arrenglerament occidental sense fissures amb l’OTAN, en el tema del Marroc i d’Ucraïna, per exemple. Si hagués dubtat en tots aquests temes, ja trontollaria...

Davant la dinàmica inflacionista, d’altra banda, podrien pujar els tipus d’interès, amb gran dany per a una economia endeutada com l’espanyola. La inflació és mala cosa, perquè suposa una redistribució desordenada de la renda, especialment en contra dels sectors populars. Caldrà mà ferma en els assumptes econòmics, i la ministra Calviño sembla que entén bé aquestes qüestions.

Les polítiques públiques de reforma de l’administració, de suport i ajuda als més desafavorits, de compensacions, de  cerca de l’equilibri, de reforma del finançament, de lluita contra lobbys i privilegis de casta, tot això, que serien objectius encara no assolits del govern actual -però que se li poden reclamar-, amb el PP s’abandonaria. Del PP ja sabem què podem esperar. Vint anys de govern (Zaplana, Camps, Olivas, Fabra) al País Valencià ens han ensenyat molt. I tant les desventures de José María Aznar -el braç incorrupte del trio de les Açores- que ficà Espanya en la guerra d’Iraq, com la inacció culpable de Rajoy, també.

I mentrestant al País Valencià, com ja sol passar, esperem una mica passivament els esdeveniments. No s’ha resolt el tema clau del finançament autonòmic, ni tantes altres coses, però un grapat de polítics -més aviat insolvents- del PP esperen la seua hora pendents de les tendències generals. I al tripartit progressista no es viu el millor moment. Em sembla que Compromís hauria de replantejar-se. Té una crisi orgànica i de lideratge evident, que hauria de revisar i confirmar amb un acte esclatant i poderós de suport a la seua presidenta, assetjada per diversos flancs -judicial, mediàtic, polític i personal- que son, curiosament, exactament els mateixos que varen amargar la vida a Pablo Iglesias fins que hagué d’abandonar, i que explica fil per randa al seu llibre Verdades a la cara (Navona). 

Al Partit Socialista no poden somniar de treure profit d’aquesta situació, com erròniament sembla que pensa Sandra Gómez a València. S’enganya. La seua sort està lligada a la coalició i per tant a Compromís. És una errada monumental predicar que estem davant un canvi de cicle, que Joan Ribó s’ha esgotat, i que era li toca a ella. No. Amb aquesta cançó li està preparant el camí no a ella, sinó a l’altra. A la pobila de Torrent, que suposaria una involució tremenda per a una ciutat que ara respira i es troba en plena transformació cap a millor, amb un futur esplèndid per davant gràcies a les polítiques de Ribó, Grezzi i la resta.

La guerra d’Ucraïna ho trastoca tot, perquè posa en qüestió els equilibris polítics i econòmics d’Europa. No sabem fins on arribaran les conseqüències d’una agressió injustificable. Temps incerts. En termes purament econòmics, de subministrament d’energia, de salvaguarda dels nivells mínims d’honradesa pública, de protecció dels més vulnerables, de condicions elementals per a desenvolupar els projectes de vida individuals. Temps també de venedors de fum, que prometen el que no podran acomplir, amb una desimboltura demagògica que qualsevol mirada històrica desbarata de seguida. El vent de ponent, que socarra, ens porta llavors de degradació d’una democràcia encara insuficient i mínima, però que en tot cas caldrà defensar i salvaguardar. Ara bé, hi ha memòria històrica. La suma de valors democràtics, valencianistes, ecologistes, tolerants, cívics, feministes, igualitaris, de moral i decència públiques -contra els ionquis dels diners i els amiguitos del alma- és massa forta. No és flor d’un dia, ni fruit de l’atzar d’una conjuntura... A condició que, de nou, molts la defensen amb al cap i el cor, com en la Primavera Valenciana. No és tan sols una qüestió ètica i política. També d’ubicació del País Valencià al mapa econòmic, al Corredor Mediterrani, a Europa i al món, de projecte de societat. Però això -tan substancial- és una altre tema.