Commemorar Joan Fuster

Ha estat fer-se públic que el 2022 serà l’Any Fuster, en complir-se el centenari del naixement de l’escriptor (1922-1992) i de seguida, com calia esperar, han començant a proliferar les reticències i les prevencions. Cadascú convoca els seus fantasmes.

De moment no hi ha hagut, o jo no he vist, les reaccions irades que hom podia esperar davant la iniciativa. Les reaccions de la reacció, vull dir. De moment la cosa va bé, el fons barbàric de la dreta autòctona es refrena. Es conté. Un signe de civilitat finalment assumida? Ja veurem.

Perquè Fuster és una figura de temps, un intel·lectual i un autor massa important. Reconegut a dins i a fora. Carregar contra Fuster -en aquestes alçades- seria una barbaritat immensa. Una mostra d’intolerància i incultura. Una societat que no aprecia els seus grans símbols i referents en el terreny cultural és una societat morta, que no val la pena. Quan miraren d’empresonar Jean Paul Sartre a l’entorn del 1968, el general De Gaulle, a les antípodes del Sartre radicalitzat d’aleshores, va exclamar: “Senyors, no s’empresona Voltaire!”. Però això era França.

Mentrestant, ací, entre nosaltres, un cert silenci benvingut s’escampa des de l’ala dreta. En el passat les coses foren diferents: cremat com a ninot de falla (ell, que havia escrit articles tan favorables a la festa), campanyes i insídies, prohibició de col·laborar a la premsa local, i finalment dues bombes a sa casa de Sueca, amb una finalitat clarament assassina.

Afortunadament a València hi ha un terreny comú, una societat civil i unes capes mitjanes il·lustrades, una certa “burgesia d’esquerres”, que van molt més enllà de la reacció més negra i l’oficialisme  de torn, franquista o post-franquista. I aquests sectors varen acollir Fuster. Recordem l’homenatge del 1968 a l’Ateneu Mercantil de València (n’era president l’enyorat Joaquín Maldonado) amb motiu de la publicació de les Obres Completes. El suport i la confiança de milers de persones i centenars d’entitats. L’acollida al món educatiu, cultural i editorial. I finalment, el paper determinant de la Universitat de València -la màxima institució civil valenciana- que el va integrar al seu claustre com a catedràtic. També s’ha de reconèixer que la Generalitat Valenciana, amb Joan Lerma, el va assumir, com a membre del Consell Valencià de Cultura i li va atorgar el Premi de les Lletres Valencianes el 1982. L’hostilitat perenne venia de l’altre costat, excitada fins al paroxisme pel diari degà i tota una canilla ignorant i obscurantista, intolerant, que recordava les pitjors èpoques inquisitorials.

Però volia referir-me a un altres tipus de reaccions, molt més actuals. Les que provenen de mitjans aparentment progressistes que se senten incòmodes i interpel·lats davant el reconeixement -civil i civilitzat- a un dels intel·lectuals més importants que ha donat el nostre País, Joan Fuster i Ortells. 

Més enllà de les discrepàncies ideològiques, la mínima sensibilitat du a considerar que no anem sobrats precisament de grans figures del pensament o de l’anàlisi crítica, solvent i ben intencionada sobre la identitat valenciana. I per això cal commemorar Fuster. Que és una mena de pare de la pàtria, irònic i corrosiu, a contracor, sui generis, amb el qual encara es pot dialogar, debatre, diferir o empipar-se. Però que aporta coses, que no deixa indiferent, que ens qüestiona. Que fa pensar. Que parla de la nostra realitat, i de la realitat del seu temps -encara, en part, el nostre- amb intel·ligència i coneixement de causa. Llegir Fuster és tota una aventura suggeridora per a la intel·ligència.

Per tot plegat, sobten -o no tant- les prevencions i les reticències. En aquest cas procedents de la banda “progressista” en exercici o no. Fuster -ha escrit el senador del PSOE Javier de Lucas- seria un gran articulista, un intel·lectual destacat, però no tenia envergadura filosòfica, com Unamuno. Home, vols dir? No era Unamuno, certament. Però tampoc calia. D’altra banda, el seu pensament polític duria de dret a un nacionalisme excloent. De veritat? Ben llegit, Fuster és un anti-nacionalista. Som nacionalistes perquè “els altres” ens hi obliguen. O no ens obliguen? Caram, dos segles d’assimilisme espanyol-castellà, de negació de l’autogovern, de temptatives d’esborrament d’una identitat, de la personalitat dels valencians com a poble diferenciat, de marginació i prohibicions de la llengua, no diuen res? Si això no t’afecta, doncs ja s’entén. Però per als que sí ens afecta, perquè ens sentim poble, la conclusió és evident: cal actuar en conseqüència. I la situació es perpetua a hores d’ara, amb un autogovern insuficient, un federalisme inexistent, dèficits de finançament i tota la resta, a més de les amenaces que es dibuixen en l’horitzó amb una extrema dreta PP-Vox que voldria anorrear el precari autogovern aconseguit.

Una altra línia de reticència seria dir, com Juan Lagardera, que la commemoració farà difícil “una revisió crítica del pensador de Sueca”. Revisió crítica? Si no s’ha fet cap altra cosa des del 1962! Amb especial èmfasi, més enllà de la pulsió destruens de l’espanyolisme radicalitzat, a càrrec de l’anomenada tercera via, que tant d’èxit ha tingut en diferents àmbits...  D’altra banda, Fuster no s’hauria ocupat pràcticament de “la complexitat del territori valencià”. Vols dir?  “Poc més de dues línies dedicà a la qüestió alacantina”... No és cert, cal llegir Fuster: Nosaltres els valencians, El País Valenciano, el pròleg a Alacant a part (de Josevicente Mateo), i tantes altres coses -com els papers sobre Azorín o Gabriel Miró. Fuster coneixia molt bé Alacant, on s’imprimia la revista Verbo. Fins i tot va escriure una “Guia d’Alacant i la Costa Blanca”, potser el seu llibre més desconegut. 

Qualsevol excusa és vàlida per a traure a passejar les dèries. Res a dir. Cadascú fa el que pot amb les seues manies. Però si la commemoració del Centenari de Joan Fuster -que a mi m’agradaria que fos sine ira et studio- evita els excessos hagiogràfics, tot aniria molt millor. I si per un altre costat s’eviten els exabruptes o l’escassa voluntat de comprensió, tampoc estaria gens malament. De moment no hem vist -o jo no he arribat a veure- els exabruptes consuetudinaris. Igual s’estan covant en els antres obscurs que podem imaginar o, pel contrari, qualsevol dia -és un dir- l’eurodiputat  González Pons ens sorprèn amb un article ponderat i elogiós sobre l’intel·lectual de Sueca, a qui consideraria, influït per les seues estades a Europa, una mena d’Erasme del nostre temps...

Potser hem avançat, ens hem civilitzat una mica més, i si que existeix el progrés moral, en aquest cas del nostre tros d’humanitat. Qui sap. No posaria la mà al foc.