Després del foc

És inevitable. Després d’una gran tragèdia que ha cremat 20.000 hectàrees o més dels paisatges més preuats del nostre País -que per a alguns son fiques privades, però que van molt  més enllà-, s’enceta la polèmica. Es podria haver evitat? És inexorable, és una condemna bíblica? Es parlarà, per descomptat, de les condicions meteorològiques desfavorables, del fatídic 30-30-30 (temperatura, grau d’humitat, velocitat del vent) o del canvi climàtic. Sobretot d’aquest darrer, tan de moda. I que és un fet, segons els científics (als quals cal atenir-se), però que no ho és tot ni ho justifica tot.

Després de ponderar el gran esforç i el sacrifici dels qui han lluitat en primera línia contra el foc, i de valorar com cal la presència als escenaris directes del president de la Generalitat, Ximo Puig, cal sospesar les raons i les conseqüències del foc devastador que s’ha emportat per davant àrees de gran valor a l’Alt Palància i a la Marina Alta. O a les Useres, a l’Alcalatén.

Condicions meteorològiques extremes, és cert. Per descomptat. D’aquelles que ho fan tot molt difícil, ací o a Califòrnia, al Migdia de França, a Portugal o a Castella-Lleó. Però això no ens ha de servir de consol ni de justificació.

El fet és que els grans incendis devasten el territori, causen pèrdues materials i posen en perill vides humanes, degraden el paisatge, l’exposen a l’erosió, són una catàstrofe. No es pot consentir que això passe regularment, no es pot acceptar una actitud passiva, que se’ls mire com una plaga  inevitable. Els boscos mediterranis cremen, es diu. És cert, però això no pot dur a una actitud quietista. Que equival a un deixar fer injust i lamentable. No, ni el clima mediterrani ni el canvi climàtic.

Com ha explicat eloqüentment -una veu tan lúcida com benvinguda- el geògraf i professor de la Universitat d’Alacant Enric Moltó: “El problema és que de manera estructural hem creat un monstre: una massa forestal ingovernable. Has de pensar que, fa dècades, la serra era molt més treballada. És un fet. Des del punt de vista de la ramaderia, de la pastura i de l’agricultura. Pensa que moltes de les zones cremades són bancals abandonats. I són zones molt propícies als incendis, precisament perquè abans s’hi cultivava i ara hi creix més vegetació. Abans, en aquest paisatge, hi havia intercalats trossos de serra amb espais de cultiu. Això feia que, quan hi havia un foc, s’aturava quan arribava al cultiu. I ara, quan el foc agafa, ho arrasa tot.” (Vilaweb, 17-8-2022).

Té molta raó, i la solució que proposa és agosarada: repoblar les muntanyes, l’interior, el rerepaís, pagar per conrear la terra, perquè -és clar- l’activitat agrícola i ramadera en aquestes contrades no renta, és anti-econòmica i si es subjecta al mercat és, en general, una ruïna. Hi ha excepcions, però poques.

Per tant, si es vol evitar la descompensació territorial extrema que vivim, l’abandonament de les àrees rurals d’interior, si es vol revertir -o almenys matisar- un procés que respon a una lògica de gran força (la del benefici econòmic), cal posar en joc recursos. Recursos importants. Una mena de “Pla Marshall” adreçat a les nostres comarques interiors. O això o invertir molt en dispositius d’extinció i  contemplar i assumir amb impotència cada estiu, la crema i la destrucció d’un fragment -enguany aquest, l’any que ve un altre-  del territori.

Què això comporta despeses considerables? Sí, certament. Però també beneficis ecològics, socials i paisatgístics igualment considerables, o més encara. D’altra banda, tota la maquinària que cal posar en moviment cada estiu contra els incendis forestals no surt debades.

La clau és revertir la despoblació i l’abandonament del món rural. I replantejar la política forestal: aprofitar molt més l’energia concentrada en la massa forestal. És viable, això? Segurament amb nous plantejaments i una orientació política clara es veuria afavorit.

La presència humana, el conreu de terres abandonades, la pastura, el control i esclariment de les grans masses forestals que envaeixen els bancals abandonats, és fonamental.

 Jo mateix, als anys setanta, del segle passat, en un poble de l’Alcalatén vaig ajudar a apagar focs causats per llamps al Marinet i al Cabeço. Els veïns, solidàriament, s’hi ajuntaven per apagar (amb branques de sabina) el foc incipient, quan encara no havia agafat grans proporcions, i ho aconseguien. Ara tot és una altra cosa, i hi han d’intervenir grans dispositius i mitjans aeris, com en una guerra.

És el “progrés”. Però el progrés pot repensar-se. Això distingeix els humans: la capacitat de reflexionar críticament, d’analitzar causes i conseqüències i d’actuar racionalment en funció de les conclusions a què arriben.

Realment, la paraula l’haurien de tindre els especialistes, un gran equip interdisciplinari d’enginyers forestals, economistes i sociòlegs, investigadors i acadèmics. Serien ells, en funció d’una anàlisi a ran de terra i en sintonia amb els estudis i recerques internacionals sobre la matèria, els qui haurien de marcar la pauta i assessorar la Generalitat. De cara a una acció contundent, coordinada i eficaç.  No els doctes de cuina, que sempre ho saben tot a priori. I coordinats amb experiències semblants com la de Catalunya, que també ha patit grans incendis i que comença a replantejar en profunditat una política forestal passiva i laxa que probablement està en la base de la gran desgràcia que ha comportat aquest estiu del 2022. Que ha calcinat paisatges sentimentals, viscuts, de tanta gent. Però que també ha destrossat propietats, ha causat la mort d’animals, ha devastat entorns naturals i ha posat en perill vides humanes. Convé extraure conclusions radicals i esmenar una trajectòria que -en principi- no és fatal, una plaga bíblica...