Encendre una foguera

Mikhaïl Gorbatxov és un personatge històric crucial del segle XX que, malgrat això, desperta poc afecte, quan no directament odi, en l'ambient ultranacionalista que impera a la Rússia actual. Aquests dies en què ens corprenen les imatges de ciutats ucraïneses en ruïnes amb els carrers sembrats de cadàvers després de la invasió militar russa, no està de més recordar un documental de Werner Herzog filmat el 2018, Meeting Gorbachov (Coneixent Gorbatxov), en què l'últim president de l'URSS repassa la seua vida. És com una melancòlica finestra a un altre món, el del final de la Guerra Freda, que alberga les claus del que passa ara mateix. Conversen el cineasta alemany i el polític de la glásnot i la perestroika, de la democratització, la reestructuració i l'obertura, sobre els principals esdeveniments d'aquell període i Gorbatxov es mostra com una rara avis que va arribar amb un nou tarannà al cim del poder en 1985 després de la decadència de la gerontocràcia comunista (en tot just tres anys van morir dos successors de l'ancià Bréjnev, els no menys ancians Andrópov i Txernenko).

A aquell polític (jove per als estàndards d'un règim anquilosat i en crisi, soscavat per una ineficàcia i corrupció simbolitzades en l'accident de la central nuclear de Txernòbil d'abril del 1986) que retiraria les tropes de l'Afganistan i sorprendria Occident en negociar amb el president estatunidenc Ronald Reagan la destrucció d'una part de l'armament nuclear (un desarmament en el qual assegura que la premier britànica Margaret Thatcher no creia) i en donar suport a la primera Guerra del Golf després de l'agressió de l'Iraq de Sadam Hussein a Kuwait, li va tocar bregar amb la caiguda del mur de Berlín i la reunificació d'Alemanya. Del territori de la RDA va retirar les tropes soviètiques i amb el canceller de la RFA, Helmut Kohl, va negociar el famós tractat “Dos més quatre”, pel qual les quatre potències vencedores de la Segona Guerra Mundial (els EUA, URSS, Regne Unit i França) assumien que foren els dos estats alemanys els que determinaren el seu futur. També va evitar qualsevol intent militar de reprimir les revolucions democràtiques dels països del teló d'acer, incloent-hi una Hongria sobre la qual va dir que, mentre ell estiguera al comandament, els tancs russos no tornarien a entrar a Budapest, com havien fet en 1956 per a sufocar un altre intent democratitzador i van repetir en 1968 contra la Primavera de Praga.

Però el projecte de Gorbatxov, compartit pel moviment pacifista de l'època, d'una “casa comuna europea”, en la qual desaparegueren l'OTAN i el Pacte de Varsòvia, no va eixir com desitjava. El manteniment d'una certa integritat de l'URSS, en ple procés de reformes, probablement hauria sigut necessari per a fer-ho viable. No obstant això, l'intent de colp d'Estat dels elements més intransigents de l'aparell comunista i del KGB a l'agost del 1991 en va precipitar la desintegració. Borís Ieltsin, que es va alçar contra el colp d'estat amb el suport de la intel·ligència nord-americana (conscient que la majoria de les unitats de l'exèrcit no donaven suport a la temptativa), va liderar des de la Federació Russa el vertiginós desmuntatge del sistema soviètic que va portar a la independència de les repúbliques que n'havien format i, en definitiva, a la dimissió de l'últim president de la Rússia soviètica. Entre les bambolines dels qui feien costat a Ielstin es movia ja qui seria el seu hereu, un antic espia del KGB que en el documental apareix tangencialment, tot presentant els seus respectes en el sepeli de Raissa, l'esposa de Gorbatxov. Aquell personatge anomenat Vladímir Putin, paradoxalment, acabaria afirmant que la dissolució de l'URSS va ser “la major catàstrofe geopolítica del segle XX”. I en nom d'aqueixa idea està causant una guerra atroç sobre territori europeu en ple segle XXI.

En la seua conversa amb Werner Herzog, Gorbatxov confessa: “Avui dia, encara ho lamente”. I afegeix que considera la caiguda de l'URSS, i el consegüent fracàs d'una transició ordenada, “un problema personal”. Sap Gorbatxov que en la Rússia de Putin li atribueixen en bona part aquell esdeveniment catastròfic del qual, no obstant això, ell fa responsables els qui van tractar d'apartar-lo del poder i que qualifica de “temeraris” i els qui el van fer fora efectivament sense estalviar-li algunes dosis d'humiliació. “No soc venjatiu”, diu en al·lusió a l'opinió que conserva de Ieltsin, però critica als que prefereixen “encendre una foguera per a fumar en lloc d'encendre un misto”.

Putin, amb la seua brutal invasió militar d'Ucraïna i la involució cap a un règim autocràtic, ha demostrat ser alhora un “temerari” i un d'aquells que prefereixen encendre una foguera. I nosaltres assistim amb el cor encongit a aqueixos testimoniatges arribats d'Ucraïna que ens recorden la tràgica escena final de la novel·la Alliberament, de l'escriptor hongarés Sandor Márai, en què la protagonista, Erzsébet, veu entrar al soterrani on ha romàs amagada dels nazis el primer soldat rus.