La gestió -sembla- no importa

Arran de les darreres eleccions locals i autonòmiques hi ha qui ha afirmat que “la gestió no importa”, de cara als resultats electorals. Francament, no ho sé. Haurien de parlar, amb dades a la mà, els politòlegs i experts en sociologia electoral. Però en principi sembla versemblant: la gestió dels governs importa poc o no importa... La gestió municipal a València, per exemple, ha estat molt positiva. Remodelació d’espais centrals, projectes de gran volada (al Grau o Natzaret, soterrament de les vies i de l’Estació del Nord, obertura a usos diversos del nou llit del Túria, etc.), descentralització d’activitats culturals, atenció als barris, on s’han fet jardins i parcs, gran ampliació del Parc Central, el nou Caixafòrum, la recuperació de la Marina i el port, pacificació del trànsit, carrils bici, la ciutat per als vianants, stop a l’especulació, sintonia amb les tendències urbanes i ecològiques internacionals, que han fet de València una ciutat de referència (amb una economia molt pròspera i milers de visitants)... I tanmateix ha guanyat la dreta més casposa i conservadora.

En l’espai més ampli del País, passa una cosa semblant. La gestió del govern de coalició del Botànic ha estat en general encertada i positiva, ha ampliat els drets socials, les ajudes a la dependència, va recuperar la reputació malmesa que el PP havia deixat als peus dels cavalls amb la seua corrupció sense fronteres, malbaratament i prepotència. L’economia anava bé, en general, i s’entomaven grans reptes com la transició ecològica, la giga-factoria de Volkswagen a Sagunt, la despoblació de l’interior, el Corredor Mediterrani, la contenció -com a mínim- del model econòmic inercial, molt perillós, basat en turisme de masses i rajola. El Botànic plantejava els problemes reals del món contemporani i cercava solucions, sovint amb encert, de vegades amb massa cautela. Feien present, almenys, el valencià. Va obrir la ràdio i la televisió d’À Punt, esmenant la vergonya del PP, energumènic, que va tancar Canal 9. En general, lluitava contra imponderables històrics: el poc pes de la política valenciana a Espanya, l’infra-finançament endèmic, la manca de cohesió social interna, la gran “complexitat valenciana”, que fa difícil reivindicar amb força un tracte just, el boicot de la dreta social a qualsevol proposta raonable. El Botànic ho ha fet bé, plantava cara. I tanmateix, ha perdut les eleccions.

Deixem de banda aspectes molt secundaris, com el plantejament de la campanya, que si massa presidencialista, poc lluïda o altres matisos. O no tan secundaris, em sembla, com els desencontres entre els socis del Botànic, la catastròfica imatge i campanya de Podem, o les actituds davant l’operació tan tremenda dels poders fàctics contra Mónica Oltra. Una operació de manual de guerra bruta, amb tots els ingredients: interessos i personatges  aparentment “respectables”, mamporreros d’extrema dreta, i estaments judicials que actuen i “afinen” el tema quan i com convé. Una maniobra, tot plegat, que un dia -cal esperar-ho, en bé de la Democràcia- s’esclarirà.

I tot això deixant també de banda aspectes criticables de la gestió municipal i autonòmica del Botànic. Tot és millorable, i podríem fer una llista més o menys extensa, i raonada, d’errades o insuficiències. Però no cal. No és “el tema” ara com ara. Ja n’hi haurà temps, quan vinga una nova oportunitat. Caldrà afinar més: molt més. I mentrestant, el que toca ara és parar el colp el 23 de juliol -fonamental aturar la “marxa triomfal” de les forces del PP-Vox. I articular una resistència efectiva i massiva, així com una tasca d’oposició resolta i ben fonamentada a les institucions. Perquè l’horitzó és ara com ara fosc, de color blau obscur o negre. Cal introduir claror, reafirmar les llums de la raó, la llibertat, la democràcia, la tolerància, el progrés i la solidaritat.

La qüestió és que a Occident hi ha una confluència altament perillosa entre la dreta conservadora i l’extrema dreta neofeixista ultranacionalista, intolerant, anti-europea i anti-immigrants. Una constel·lació que recorda els anys 30 del segle XX, tot i que els paral·lels exactes estan fora de lloc, perquè el món ha canviat. Però hi ha línies de continuïtat. No hauríem d’oblidar mai que a Mussolini li obriren les portes del govern les forces de la dreta tradicional italiana, igual com a Hitler li aplanaren el camí cap a la cancelleria els grans industrials i  la dreta de Von Papen. Després a uns els deixà de costat o els anul·là, i a uns altres els destruí. De pas, destruí Alemanya i tot Europa. I Mussolini quasi acabà amb Itàlia... És el perill que té pactar amb la dreta extrema, on la “franja llunàtica” -conspiranoics diversos-  hi té una gran representació.

La dreta mediàtica i econòmica ha posat tota la força, tota la carn a la graella, a desgastar -deformar, insultar, destrossar amb falsedats- la fórmula de govern de Pedro Sánchez.  Volen justificar els pactes amb Vox amb els acords de govern amb Unides-Podem i les coincidències puntuals amb independentistes al Congrés dels Diputats. Res d’això! Yolanda Díaz és tradició democràtica, en la línia del PC que formà part de la ponència constitucional. Esquerra Republicana i Bildu son forces antifeixistes, que agradaran més o menys però que de cap manera -des d’un punt de vista de serenitat democràtica- es poden equiparar amb uns nostàlgics del franquisme, autoritaris, d’extrema dreta, enemics de l’Estat de les Autonomies, com els de Vox. Però els altaveus mediàtics de la dreta -dels poders econòmics- han amplificat, deformar-los, pactes i coincidències del tot normals, amb la finalitat demencial de legitimar un tomb cap a l’extrema dreta. I com? Creant una autèntica histèria, construint el monstre del “sanchismo”. “O Sánchez o España”...

Al seu torn, la base social de l’esquerra ha patit i pateix els embats de la crisi sistèmica: inflació, encariment dels aliments bàsics, de la llum, el gas i l’aigua, dels lloguers i de les hipoteques. Resultat: no hi ha grans raons o motivació per a mobilitzar-se i anar a votar. Fins i tot una part es deixa enganyar i aposta per la radicalitat d’extrema dreta, que apunta contra competidors en el mercat de treball i en l’oferta de prestacions, els immigrants. Una gran estafa, com ensenya la història.

El PP i els poders econòmics, financers, la banca, la patronal, l’Ibex 35... han distorsionat brutalment una campanya electoral que havia de girar al voltant de resultats i programes de caràcter local i autonòmic. La varen transformar en una cosa molt diferent. I varen confluir amb un magma molt fosc ultracatòlic i nostàlgic del feixisme. Es pot plànyer, i denunciar, però les coses son com son. Més val aprendre de l’experiència i actuar amb més intel·ligència política. Per exemple, deixant clar què hauria passat en una conjuntura així sense un govern d’esquerres que ha pal·liat fins on ha pogut els pitjors estralls. ¿Què hauria passat amb la limitació dels lloguers, l’augment del salari mínim, la revaloració de les pensions de jubilació segons l’IPC, l’augment de les prestacions, i un llarg etcètera amb un govern de la dreta domesticada al servei de la banca i la patronal? Està molt clar! Res de tot això hauria sigut possible.

L’aplanadora o piconadora mediàtica de la dreta política i econòmica (que no vol les polítiques socials del govern Pedro Sánchez-Yolanda Díaz, ací està la clau!) ha passat per damunt de la gestió. L’ha anul·lat. Ha transformat unes eleccions autonòmiques i municipals en el pròleg a una altra cosa, de caire general.

El problema és que se’ls pot girar en contra. Ara han ensenyat la poteta, amb els pactes PP-Vox, que han situat en llocs prominents de les institucions gent molt poc recomanable. La majoria social no voldrà veure un Abascal de vicepresident del Govern, impulsant una involució en tota regla cap al franquisme, i posant en perill l’estabilitat econòmica, política i social d’Espanya, així com la seua reputació exterior. Una majoria social que té l’oportunitat de meditar aquests dies sobre ajudes a la dependència, salari mínim, pensions de jubilació ajustades a l’IPC, habitatge, etc. I sobre convivència, drets, reconeixement dels diferents, solidaritat, democràcia, Europa i la llibertat en general.