La guerra acaba amb tot

La guerra de Rússia contra Ucraïna és, sobretot, terriblement anacrònica. És un retorn al passat, al pitjor del segle XX, a la violència indiscriminada, a la destrucció de pobles, ciutats, edificis, llars on viuen persones, infraestructures de tot tipus. És atacar i fer patir la població civil, que fa la seua vida com pot, enmig de les dificultats, aliena als jocs de poder. Introdueix un factor distorsionador absolut, perquè simplifica, genera sofriment, i aparta l’atenció de les coses realment importants en aquestes alçades del segle XXI. Que no son, precisament, el domini territorial, el control de fronteres, la subjecció forçada de pobles.

La guerra d’Ucraïna és molt anacrònica. Respon a la dèria russa (i posteriorment soviètica) de comptar amb una frontera segura a l’Oest. Mitjançant estats controlats des de Moscou, que se li havien de mostrar “amistosos”, és a dir, subordinats. El desenllaç de la Segona Guerra Mundial va propiciar la creació d’un enorme matalàs d’aquest tipus, entre Occident i Rússia. Molt més encara del que Stalin havia somiat, perquè incloïa els estats bàltics (Lituània, Letònia, Estònia), Polònia, l’Alemanya Oriental, Hongria, Txecoslovàquia, Romania i Bulgària (i en part, durant un temps, Iugoslàvia). L’agressió fanàtica i inversemblant , cruel i desesperada, de l’Alemanya de Hitler, el pitjor atemptat contra Europa i la humanitat que hem conegut, va afavorir aquesta situació. Els Aliats occidentals (Gran Bretanya i Estats Units) tardaren molt a obrir el segon front a Europa, que només arribà el 1944 amb el desembarcament de Normandia. Mentrestant, l’URSS es dessagnava des del 1941. 

Les democràcies europees tenen moltes raons per a fer una reflexió profunda, amb tons fortament autocrítics d’una experiència històrica nefasta. L’han feta, segons tots els indicis, al llarg de la segona meitat del segle XX. I el resultat, d’alguna manera, n’és la Unió Europea i la concertació dels països europeus al voltant dels principis de pau, cooperació, democràcia,  llibertats, drets humans, la renúncia a la guerra com a instrument de política exterior, la humanització general de la vida interior i de la projecció externa dels països del vell continent. Un model d’èxit, certament, sotmès a hores d’ara a una dura prova. Europa ha sofert des de fa uns anys diversos embats: la crisi del 2008, el Brexit, l’auge de l’extrema dreta, la pandèmia, i ara a situació a Ucraïna.

El context ha canviat radicalment. Als anys cinquanta i seixanta, la descolonització avançà a gran ritme. Europa -que s’havia de reconstruir en termes econòmics, polítics i morals- es va recloure, com pertocava, en el seu espai propi, va fer un exercici d’interiorització. Europa, afeblida, avergonyida, es va centrar en la reconstrucció interior. Avergonyida? I tant, per Alemanya, Hitler, Mussolini, Franco, l’Holocaust i els diversos col·laboracionismes i règims dictatorials (de Portugal a Hongria o Romania). Afeblida? Evidentment, es va autodestruir en dues guerres mundials.

Es va encetar així l’època de les grans potències, de les superpotències nuclears. Estats Units i la Unió Soviètica, que aviat s’enfrontaren en la llarga Guerra Freda a partir del 1948 i fins la caiguda de l’URSS el 1991. Encara Gran Bretanya i França, antigues potències colonials, assajaren la recuperació de velles glòries, que acabaren de seguida a Vietnam (1954), a Egipte i el Canal de Suez (1956), a Algèria (1962), i a tot arreu on l’una i l’altra hagueren de cedir l’antiga influència o hegemonia als Estats Units.

Ara bé, el segle XXI presenta un altre escenari, molt diferent: el de les potències que es consideren humiliades per la història i que cerquen algun tipus de revenja. És un escenari perillós. És certament el cas de Rússia, que de la mà de Vladimir Putin i tot el que representa (que no és precisament l’expressió democràtica d’un poble) voldria restaurar l’honor i la glòria de l’antiga Rússia, un imperi que prengué una altra forma, sense deixar de ser-ho, amb la Unió Soviètica. És el cas de la Xina, gran imperi i centre del món que perdé l’hegemonia econòmica al final del segle XVIII, que es veié humiliada políticament al segle XIX i que va assajat diverses vies de restauració al llarg del segle XX, fins encertar-la amb el capitalisme comunista o el comunisme capitalista actual, que tant de rendiment li ha donat. Però encara voldria més. Per començar, el control del Mar de Xina i l’ocupació de Taiwan. No diguem ja el món àrab-musulmà, amb somnis inversemblants de restauració del Califat universal, la Jihad contra els infidels, i l’odi a la modernitat i a Occident. Per bé que la galàxia islàmica té el taló d’Aquil·les de la gran divergència entre xiïtes i sunnites, que explica tantes coses que sovint no s’acaben d’entendre en les versions més corrents. A la llista caldria incloure-hi també, encara, Turquia (delerosa de recuperar l’imperi Otomà) i l’Índia, que també té tot de motius per sentir-se humiliada i amb ganes de revenja. Però és que també Estats Units hi entra. Perquè un corrent fonamental del pensament i la política als Estats Units apunta a garantir, a fer-ne, del segle XXI, un “nou segle americà”. És a dir, a prolongar indefinidament l’hegemonia aconseguida després de la Segona Guerra Mundial, amb Europa en ruïnes, el Tercer Món a les beceroles, Xina assolada, Japó sota el xoc d’Hiroshima, en un context que no és ja el mateix. Que s’ha transformat profundament.

En un context així, l’ús de la guerra per a resoldre diferències entre Rússia i Ucraïna és una gran desgràcia, una catàstrofe, que té com a responsables -és a dir com a artífexs dolorosament irresponsables- els qui s’han llançat per aquest camí. Se’n poden entendre les causes, el context polític i mental, però mai de la vida justificar una acció tan criminal. Que a més es blinda davant possible represàlies efectives adduint la condició de potència nuclear de l’agressor. 

La guerra acaba amb tot. Amb el sentit de la mesura i de les proporcions, amb els matisos, el diàleg, la convivència. Des del moment que comencen a caure bombes, que comença a morir gent innocent, a instaurar-se a ple rendiment la lògica binària (“amb mi o contra mi”) s’acaba el marge de civilització, la fina capa de civilitat que tant havia costat establir. La responsabilitat per  haver retornat la guerra al cor d’Europa és molt gran, imperdonable.

Quines són les coses realment importants al segle XXI? No, de cap manera, les esferes d’influència o els guanys territorials. Això és brutalment anacrònic! O estàvem molt enganyats? Una mica sí, hem pecat d’ingenuïtat: les continuïtats pre-humanes (entenent per humà la humanitat civilitzada) són massa fortes. 

El que realment hauria d’importar al segle XXI seria: garantir treball, aliment, salut, vestits i aixopluc per al conjunt de la humanitat; lluitar contra l’amenaça del canvi climàtic; defensar la biosfera; reconduir el poder d’unes elits que mai tenen prou i que generen una desigualtat immensa; garantir la pau, el diàleg i el reconeixement de tots els pobles i cultures; resoldre els conflictes per vies pacífiques; garantir els drets humans a tot arreu...  O és que no hem après res de la història?