Amor, guerra, clandestinitat i ètica llibertària: la recuperació de la memòria oral dels avis àcrates

La militant àcrata Lola Benavent Cominches (Alginet, 1923 - València, 2009) parlava als seus 70 anys davant la gravadora d’un jove Rafael Maestre. “Quan es va acabar la guerra, es va acabar ja tot, tot el que hi havia. (...) Jo ja no tenia cap esperança, perquè ja no quedava res, tots estaven tancats o morts o afusellats”. Maestre, documentalista, investigador veterà i bibliotecari es va dedicar durant anys a recollir la memòria oral dels vells anarquistes espanyols que van sobreviure a la repressió franquista. “Arribaven vells militants al local de la CNT a visitar-nos i conéixer aquestes persones em va marcar”, conta a elDiario.es l’autor de Voces libres. Historia oral del movimiento libertario español,editat conjuntament pel sindicat CGT i la Fundació Salvador Seguí.

El llibre, un recorregut impressionant per la memòria llibertària, es nodreix d’extractes de 83 entrevistes (53 homes i 27 dones) que tracen un viu testimoniatge coral del moviment roig i negre. El treball de Rafael Maestre (168 entrevistes en total) s’estén en més de 4.000 fulls de transcripcions, depositades en la Fundació Salvador Seguí i en el Departament d’Història Contemporània de la Universitat de València.

En la Transició, el moviment anarquista va recuperar forces després d’haver sigut delmats per la dictadura. “Els avis els estimàvem molt, sense l’ajuda ideològica i econòmica de l’exili –eren molt generosos– hauria sigut impossible”, recorda Rafael Maestre. Els joves àcrates connectaven amb la memòria dels seus majors: “Teníem l’avantatge que érem militants del sindicat, amb confiança ens obrien les portes i ens hi quedàvem a dormir, ens acollien com a companys”.

A més, parlaven el mateix idioma: “Agraïen que pogueres seguir la conversa, moltes vegades necessitaven saber que els entenies i que coneixies la història del moviment llibertari”. “Era una relació fraterna, s’havien transformat d’objectes d’estudi en companys a qui anaves a visitar de tant en tant i, a més, tenien unes biblioteques i uns arxius magnífics”, assenyala el documentalista àcrata.

“Quan anàvem a visitar-los a França, et donaven diners per a les despeses del viatge i no et deixaven pagar”, afig. Maestre va mantindre una amistat profunda amb Progreso Martínez (Madrid, 1918 - París, 1999). Un estiu el va convidar perquè l’ajudara a catalogar la seua biblioteca. “Quan va faltar, el seu fill em va enviar tota la seua biblioteca endreçada, va ser una cosa molt bonica”, diu Maestre.

L’investigador, director de l’arxiu de la delegació a València de la Fundació Salvador Seguí, recorda els viatges a França per a visitar i entrevistar els anarquistes que es van exiliar després del final de la Guerra Civil (l’alacantina Asunción López recordava les seues vivències al port d’Alacant quan els fronts republicans es van afonar definitivament: “Allí hi hagué gent que es va suïcidar quan van veure que els vaixells no venien”). “Vam visitar Tolosa de Llenguadoc, París i, sobretot, Besiers, on hi havia una colònia que encara vivien junts”, rememora Maestre.

El llibre, que compta amb la col·laboració de l’editora literària Cristina Escrivà, inclou els aspectes més variats de la copiosa cultura llibertària ibèrica, des de l’anticlericalisme, l’esperanto, l’ètica llibertària o l’autogestió fins a les pràctiques del nudisme, el vegetarianisme, el feminisme o la sexualitat. “L’ecologisme d’ara era el moviment llibertari de llavors”, va explicar Pedro Adam Benavent a l’autor en la seua Cullera natal el 1992.

L’obra repassa també les vivències dels vells militants durant la revolució llibertària del 1936, la repressió franquista, l’exili i la clandestinitat. “La història oral és molt vivencial, també és subjectiva naturalment, com qualsevol altra font. Sempre ho dic, he aprés més escoltant els avis que llegint llibres, cal llegir i hi ha obres molt bones, sobretot en els últims anys, en què hi ha una producció d’editorials llibertàries tremenda, però la font oral m’ha aportat una gran riquesa de coneixements”, declara Rafael Maestre.

Els testimoniatges també parlen de les tensions i les fractures en el si del moviment anarquista, especialment accentuades amb l’entrada dels ministres anarquistes en el Govern republicà. La lectura dels testimoniatges aporta una immensa radiografia sobre un moviment que va marcar el segle XX espanyol i que ha sigut clau per als moviments socials actuals: “Hui dia les pràctiques anarquistes estan en moltes organitzacions, conec molta gent que viu de manera autònoma, més o menys autogestionària en la mesura de les possibilitats, en pobles practicant l’agricultura ecològica”.

“Pense que l’anarquisme està viu, encara que no està en els mitjans”, diu Rafael Maestre.