La batalla per la llibertat d’expressió en la Transició: “Sempre està en perill per culpa dels sectors intolerants”

El 14 de juliol de 1982, José Hijas Palacios, magistrat de la Sala Penal del Tribunal Suprem, va dictar una sentència que va confirmar els quatre mesos d’arrest i la multa de 50.000 pessetes imposats, per un delicte d’escàndol públic, al director de l’Editorial Permanencias, que havia publicat Los hombres de Tom de Finlàndia, obra de l’artista Touko Valio Laaksonen. El jutge el van horroritzar els “penis en erecció”, els “ritmes de sensualitat” de l’“obscé i subcultural grup de dibuixos, amb formes aberrants, perverses i degeneradores de la perversió sexual”, a més de les “postures indecoroses” i de les “expressions de plaer que arriba i esclata” en el marc de l’“íntima trobada”. Un producte que mereixia, en definitiva, una sanció penal per les “exhibicions eròtiques [d’] homosexualisme [i] lesbianisme que tendeixen a la desviada excitació de l’instint sexual”. El togat aportava una definició de l’“homosexualisme”: Una “pràctica obscena especialment rebutjada per la nostra cultura i entorn social”.

És una de les sentències abundants que reprodueix Juan Antonio Ríos Carratalá, catedràtic de literatura espanyola de la Universitat d’Alacant, en Ofendidos y censores. La lucha por la libertad de expresión (1975-1984), editat per Renacimiento. “Qualsevol historiador de la Transició coneix el caràcter conservador d’aquell poder judicial, a qui va costar bastant adaptar-se a la nova realitat democràtica”, explica a elDiario.es l’autor, especialitzat en la història cultural del franquisme. “La cosa sorprenent és l’avanç que hem protagonitzat en aquests temes, sobretot tenint en compte el punt de partida, que era aterridor per als homosexuals i altres col·lectius”, postil·la Ríos Carratalá.

El llibre repassa la legislació i la jurisprudència en matèria de llibertat d’expressió des del començament de la Transició (només entre octubre del 1974 i maig de 1975 va haver-hi a Barcelona 25 segrestos de diverses revistes). El dibuixant Jordi Amorós, també conegut com a JA i creador de la sèrie d’historietes de Sor Angustias de la Cruz en la revista satírica El Papus, va arribar a patir 80 processos judicials per les seues caricatures de monges. Un altre col·laborador del setmanari, el creador de Makinavaja Ramón Tossas Fuentes, Ivá, ja arrossegava 27 multes el gener del 1977.

El Papus va patir un atemptat de l’extrema dreta el 19 de setembre de 1977, en què va morir el conserge Juan Peñalver Sandoval, que la justícia ni tan sols va reconéixer com a acte terrorista. La revista va patir al llarg dels seus 13 anys de trajectòria mig centenar de segrestos judicials o ministerials, dues suspensions temporals de quatre mesos, dos consells de guerra per sengles portades amb militars com a protagonistes i incalculables amenaces.

El 30 d’octubre de 1978, la bomba ultra va tocar al diari El País, un atac en què va morir el conserge Andrés Fraguas Fernández, de 19 anys. El seu director llavors, Juan Luis Cebrián, va ser el primer a asseure’s en la banqueta durant l’etapa democràtica per un editorial publicat en el diari de Prisa (el 9 de maig de 1980 la Sala Segona del Tribunal Suprem li va imposar tres mesos d’arrest, una pena finalment anul·lada, i una multa de 50.000 pessetes).

Juan Antonio Ríos Carratalá, fi estudiós de les misèries del franquisme, sosté que la lluita per la llibertat d’expressió durant la Transició es va batallar per part de periodistes, editors, cineastes o dibuixants forçant els límits de la legislació. “Es forçaven assumint un risc notable, els periodistes i els creadors tenien sempre l’amenaça de processos judicials, o accions terroristes molt més greus, però va haver-hi una lluita col·lectiva per a normalitzar un clima de llibertat d’expressió que compta amb uns màrtirs dignes del record”. “El meu llibre”, postil·la, “és un acte de reconeixement a aquestes persones sovint anònimes”.

L’autor repassa també les nombroses batalles pel destape i la pornografia (definida per una sentència del Tribunal Suprem del 1981 com “tota descripció gràfica o escrita que directament o per representació escènica tendisca a excitar la lubricitat de la gent”).

Fins a 26 dels 32 números de la revista Emmanuelle van ser segrestats entre el 1976 i el 1977. El consultori de Susana Estrada en la revista Play Lady va propiciar 14 processos judicials i 13 condemnes pels consells de la musa del destape. El cineasta Luis García-Berlanga també va ser processat per una publicació en la mateixa revista. La revista eròtica Papillon, la primera portada de la qual estava dedicada precisament a Susana Estrada, va ser suspesa el 1977 pel Ministeri d’Informació i Turisme (encara que, finalment, el Tribunal Suprem va deixar sense efecte la decisió).

“La batalla del destape no sols es va donar a Espanya, va ser un fenomen també present en altres països del nostre entorn; la diferència va ser la cronologia, ací es va produir amb uns pocs anys de retard, i la intensitat, que era lògica després d’unes quantes dècades d’una repressió sexual que ara fins i tot seria rebutjada pels sectors més conservadors”, assenyala Ríos Carratalá. “Les revistes, i tot allò relacionat amb el destape, va ser un gran negoci, on hi havia risc, però també una oportunitat d’enriquir-se bastant notable”, matisa l’historiador.

L’obra repassa casos mítics d’atacs a la llibertat d’expressió, com el processament d’Els Joglars arran de l’estrena de La torna ek 1977 o de la directora Pilar Miró per la pel·lícula El crimen de Cuenca. També analitza la persecució del cineasta Fernando Ruiz Vergara pel seu documental Rocío, del 1980.

“La censura a penes funciona si no es fa en una dictadura, fins i tot pot ser contraproduent per al censor”, afirma Ríos Carratalá, que recorda que, paradoxalment, la pel·lícula “hauria tingut molt menys ressò si no haguera sigut objecte d’un procés judicial amb plantejaments propis del franquisme”. La sentència, dictada pel Tribunal Suprem el 3 de febrer de 1984, “va amargar la vida del director, però gràcies a aquesta amb el temps Rocío s’ha convertit en la pel·lícula documental més vista de tota la Transició”.

Quins perills sotgen hui dia la llibertat d’expressió? Juan Antonio Ríos Carratalá està immers en un una demanda interposada pel fill del secretari del tribunal franquista que, en la postguerra, va condemnar el poeta Miguel Hernández, en relació aamb un article acadèmic. “La llibertat d’expressió sempre està en perill per culpa dels sectors intolerants, que canvien de noms, però no d’actitud”, reflexiona l’historiador.

No obstant això, el catedràtic de la Universitat d’Alacant considera que l’evolució és “extraordinària” pel que fa al térbol període de la Transició: “Veiem cada dia episodis d’intolerància, però majoritàriament hem aprés a ser tolerants”. “I ho dic jo”, afig, “que soc el primer catedràtic, juntament amb Ángel Viñas, demandat per un assaig universitari publicat durant l’actual etapa democràtica”. “Sempre hi haurà gent que enyore l’1 d’abril de 1939, però, afortunadament, estem en un país en què la majoria aposta per la convivència”, conclou.