George H. White i la ciència-ficció a Espanya
George H. White era un autor singular d’una no menys singular versió de la literatura pulp. Els seus personatges no es deien Buck Rogers, ni Captain Future. De fet, tampoc ell no es deia George H. White, sinó Pasqual Enguídanos Usach, i els seus llibres es publicaven en una Espanya autàrquica formant part de sèries com “La saga de los Aznar”.
“El fenomen de la novel·la popular es va desenvolupar a Espanya sobretot a partir de la postguerra, en una època adversa per a la creació literària i aïllats de la cultura europea i americana”, explica l’historiador Francesc Rozalén en contextualitzar la figura del seu paisà Enguídanos, l’escriptor valencià a qui l’Ajuntament de Llíria, la seua ciutat natal, rendeix homenatge aquest dissabte amb la inauguració d’una exposició, la celebració d’una taula redona i una ofrena floral al cementeri amb motiu del desé aniversari de la seua mort. “Quan va començar a publicar les seues novel·les de ciència-ficció, a partir del 1953, desconeixia pràcticament tota la literatura nord-americana d’aquest gènere, ja que no arribava a Espanya per l’aïllament internacional en què estava el país”, insisteix Rozalén en la semblança de l’escriptor.
Pasqual Enguídanos va nàixer a Llíria el 1923 i va morir el 2006. Quasi ningú sabia que aquell home discret que formava part de la directiva de la Unió Musical (una cosa significativa en una ciutat on es viu la música amb passió), que publicava eventualment en el llibre de festes o col·laborava en l’emissora local de Radio Juventud era l’autor de moltes d’aqueixes novel·les populars que es compraven als mercats ambulants a preus barats. Fins 368 títols va publicar, 129 dels quals en el gènere de la ciència-ficció, 149 de l’oest, 47 novel·les bèl·liques (per les quals sentia un orgull especial, ja que creia que estaven ben escrites i plantejades), 34 novel·les policíaques i 9 novel·les roses.
Treballava per a l’Editorial Valenciana, un segell sense el qual no pot entendre’s l’eclosió de l’escola valenciana d'historietistes gràfics. Un d’ells, Matías Alonso, va ser el responsable de bona part de les portades dels llibres d’Enguídanos, que va acabar fitxant també per l’editorial Bruguera. “Al principi cobrava 1.500 pessetes per cada novel·la i ell escrivia al ritme de dues per mes. Al final dels cinquanta ja cobrava 3.000 pessetes per llibre”, conta Rozalén. “Des de l’editorial li recriminaven que era massa lent. Altres produïen un títol per setmana”.
Enguídanos no sols era més lent, sinó que escrivia molt més bé que la majoria dels autors. “Era meticulós i perfeccionista”, comenta Rozalén, que dibuixa el perfil d’un personatge culte, que havia llegit Jules Verne o H. G. Wells, però també Dostoievski o Agatha Christie, Zola o Blasco Ibáñez, i que estava dotat de talent per a l’escriptura. Va començar a publicar en els anys cinquanta i al començament dels seixanta ja tenia clar que, amb el sorgiment de la televisió, les coses mai no tornarien a ser iguals.
El 1964 va entrar a treballar a València com a funcionari d’Obres Públiques, activitat que va compaginar amb la d’escriptor quasi secret. De totes les seues novel·les, algunes de les quals traduïdes al seu moment al portugués per al mercat brasiler, Enguídanos, que també va utilitzar el pseudònim estrangeritzant de Van S. Smith, va tenir un èxit especial en el gènere de la ciència-ficció. Editorial Valenciana va crear la col·lecció “Luchadores del espacio” per als seus llibres i ell va inventar una sèrie, “La saga de los Aznar”, que es convertiria en la seua obra de més èxit. Composta per 54 novel·les que va publicar en dues etapes (una primera entre el 1953 i el 1958 i una segona, en què va revisar els textos, entre els anys 1973 i 1978), va rebre per la saga el 1978 el premi a la millor sèrie en la Convenció Europea de Ciència-ficció.
Aqueixa saga, una autèntica space opera el primer protagonista de la qual era l’aviador Miguel Ángel Aznar de Soto, que encadenava històries futuristes de mons perduts, invasions alienígenes i guerres entre planetes i va crear una epopeia galàctica, ha acabat convertida en una referència de culte. El sorgiment d’Internet, com destaca Rozalén, va provocar un “renaixement o un redescobriment” de l’obra d’Enguídanos, que el 1994 havia rebut el premi Ignotus a la tasca d’una vida per l’Associació Espanyola de Fantasia i Ciència-ficció i ja el 2003 va ser guardonat amb el premi Gabriel en el Congrés Nacional de Fantasia i Ciència-ficció.
Grups d’aficionats, blogs especialitzats i pàgines dedicades al gènere reivindiquen i comenten l’obra d’Enguídanos des de fa anys. De “La saga de los Aznar” ha arribat a dir algun editor que és “la sèrie espanyola de ciència-ficció del segle XX, per extensió, valor literari i reconeixement internacional”. Es tracta de l’obra d’un escriptor que reflexionava així en una entrevista en els anys setanta sobre les condicions materials del seu ofici comparat amb la literatura popular de butxaca als Estats Units: “Per cent mil pessetes també hi hauria a Espanya molts escriptors de ciència-ficció molt bons. Un podria dedicar sis mesos a escriure la seua novel·la, en compte de sis dies. Us adoneu de l’enorme diferència que hi ha entre un escriptor espanyol i un altre de nord-americà?”.
