González Cussac, expert en el CNI: “No entenc que s’haja reconegut la vulnerabilitat dels telèfons del Govern, no hi ha antecedents”

José Luis González Cussac és catedràtic de dret penal de la Universitat de València (UV). També és un dels experts més grans a Espanya sobre el control del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), a més de coordinador universitari del Conveni Marc de Col·laboració entre el servei secret I l UV per a l’organització de jornades i conferències d’àmbit acadèmic en matèries com espionatge o geopolítica. És l’anomenada cultura d’intel·ligència, una mena d’oberturisme dels serveis espanyols a uns certs àmbits de la societat en què, de passada, pesquen (recluten) possibles candidats...

González Cussac (València, 1960) dirigeix l’Institut Universitari d’Investigació en Criminologia i Ciències Penals de la UV i el Màster Oficial en Garanties Penals i Delictes Socioeconòmics de la mateixa universitat. Autor de nombrosos manuals i articles acadèmics, el catedràtic és un dels millors coneixedors del sistema penal espanyol i ha participat en diverses comissions ministerials i d’assessorament parlamentari en matèria de processos de reforma de la legislació penal i penitenciària a Espanya i Amèrica Llatina.

En aquesta entrevista amb elDiario.es repassa l’escàndol de l’espionatge amb l’aplicació israeliana Pegasus als telèfons d’independentistes catalans i de diversos membres del Govern, començant pel seu president. El catedràtic també explica la legislació a què està subjecte el CNI i desglossa les propostes de millora dels serveis espanyols. Per estrany que puga semblar, José Luis González Cussac no va amb gavardina ni ulleres de sol com els espies de les pel·lícules (a més fa anys que no fuma). Tan sols és un acadèmic fascinat pel món dels serveis d’intel·ligència, que coneix de prop. O això diu.

Com és possible que només en un terç dels telèfons espiats a independentistes catalans tinguen amb l’aval d’una interlocutòria del Tribunal Suprem?

Sempre resulta una miqueta difícil de comprendre que a un informe d’una universitat estrangera [l’Institut Citizen Lab, adscrit a la Universitat de Toronto] li hàgem donat tanta credibilitat sense posar-ne en qüestió la fiabilitat. Partim del fet que aquest informe és veritat, però realment no l’hem contrastat prou. Ací hi ha un tema bàsicament polític. Se li ha donat una transcendència que pot o no pot tindre, però realment no ho sabem. Partint que hi ha 60 persones, pel que es diu, el servei espanyol assegura que n’hi ha un terç aproximadament que sí que ho van fer ells. Ho fan en un context determinat: entre el 2017 i la publicació de la sentència a l’octubre del 2019 amb tots els problemes que es generen d’ordre públic fonamentalment a Catalunya. Ací reconeixen, sembla ser, que es fan.

Les altres intervencions, quin organisme podria haver-les fet?

Les alternatives són que les hagen fetes altres organismes de l’Estat, que també poden sol·licitar aquesta informació legalment (o ho poden haver fet il·legalment, clar) o que ho haja fet un organisme estranger o algú que tinga la capacitat de tindre aquesta eina, si és veritat el que diu el Canadà [l’Institut Citizen Lab, adscrit a la Universitat de Toronto]. Això és per descart lògic: qui pot haver sigut? Si nosaltres no hem sigut, això és el que sembla que diuen, poden haver sigut altres organismes policials, no sols [el Ministeri de l’] Interior. Pot haver sigut la policia autonòmica catalana la que puga haver fet aquestes escoltes, si és amb Pegasus o no, o altres serveis estrangers. Perquè els pot interessar en un moment donat què està passant a Espanya. A uns perquè, segons la seua visió estratègica, una desestabilització d’Espanya els pot posar en perill i a altres perquè, simplement, poden atiar aquesta desestabilització perquè els interessa afeblir un país que tinga la seua importància a la Unió Europea. Evidentment, de candidats no en falten per a tindre interessos a entrar en una qüestió espanyola que va arribar a ser crítica i que pot tindre una repercussió en altres països de la UE per temes territorials que tampoc estan tancats. És evident que pot haver-hi interessos d’altres serveis estrangers. Parlem sempre per probabilitats, per descarts o per interpretació.

Pot grinyolar constitucionalment que s’autoritzen escoltes a càrrecs aforats?

El CNI intervé no per usar penalment una informació, sinó per saber què passa. Primer de tot vull tindre informació de quins són els moviments que estan donant-se en aquest tema en concret, no vull esbrinar delictes, vull saber què passa per poder informar el Govern i que puga tindre escenaris i veure cap a on està evolucionant una qüestió determinada. L’objectiu d’un servei d’intel·ligència és anticipar-se, en el sentit que el Govern tinga la possibilitat que no el sorprenga res. En aquest context podríem discutir, però, clar, estem sempre en unes línies molt difuses, perquè no hi ha una autorització clara legal.

El Regne Unit en el conflicte d’Irlanda del Nord feia intel·ligència respecte d familiars, amics o companys d’algú que era sospitós de participar en l’IRA. Per a fer intel·ligència moltes vegades no es fa directament sobre una persona perquè sospitem que està fent alguna cosa malament. Hi ha molta jurisprudència i està al límit amb periodistes a Europa en el gihadisme. Tal periodista està fent una entrevista amb algú pròxim al gihadisme i el que faig és intervindre el telèfon o vigilar o posar qualsevol tipus de dispositiu al periodista; això ha donat lloc a bastant de debat. Però el meu objectiu és fer intel·ligència, jo no vull una altra cosa.

Aquesta persona pot tindre converses amb altres que ens pot donar informació. Això és clar, però d’altra banda cal ponderar, perquè l’impacte en la intimitat dels ciutadans és brutal. Ja no és que ens graven la conversa, és que la intromissió que porten aquests programes informàtics és total: si el meu telèfon és objecte d’intel·ligència s’assabentaran de tota la meua vida privada i de part de totes les persones amb qui tinc relacions. Des del punt de vista del dret a la intimitat i al secret de les comunicacions és el que cal ponderar, perquè, si no, arribaríem a l’estat de la vigilància, al gran Leviatan que ho controlaria tot.

Sobre qui recau la responsabilitat que els telèfons de tot un president del Govern i d’uns quants ministres hagen sigut intervinguts?

Als membres del Consell de Ministres, alts càrrecs, responsables d’organismes militars i de Defensa i altres altes autoritats de l’Estat que manegen informació sensible, el terminal que se’ls entrega, sobretot el telèfon, està preparat pel Centre Criptològic Nacional. És a dir, té un sistema de xifratge autòcton. Demanen que s’use solament aquest telèfon per a parlar de temes oficials. El seguiment, el manteniment i les revisions del telèfon depenen de la Secretaria General de Presidència del Govern des que aquest òrgan es va crear pel president Adolfo Suárez. Realment és una competència compartida: el terminal el dona el Centre Criptològic Nacional, però el seguiment al dia el fa la Secretaria General de Presidència.

Com de greu és?

Durant l’època en què s’estudiava el tema dels indults, va aparéixer el primer telèfon d’un membre del Govern presumptament piratejat va ser el de l’anterior ministre de Justícia, Juan Carlos Campo. Reconéixer-ho públicament és un judici d’oportunitat, ningú ho havia fet, llevat d’algun cas, perquè era per a denunciar o jugar políticament amb un altre país; recorde el cas d’Angela Merkel pretesament amb els serveis nord-americans. Fora d’aquests casos, ningú reconeix obertament una vulnerabilitat o una feblesa així. Això no vol dir que no n’hi haja, clar que n’hi ha. En això tots juguen a intentar obtindre informació confidencial, que ací és on està el suc per a la geopolítica. És sorprenent que reconeguen que han tingut aquesta feblesa públicament, no entenc per què. No entenc per què reconeixes que telèfons tan importants han sigut objecte d’una vulnerabilitat tan gran. Perquè estàs reconeixent obertament una fallada del teu sistema de seguretat a alt nivell. No entenc quin benefici té aquest reconeixement, no li trobe sentit i, a més, no hi ha antecedents en l’àmbit internacional.

Com valora l’actuació de la ministra de Defensa?

Ella és la màxima responsable del servei d’intel·ligència. Dues qüestions. Crec que l’adscripció del CNI al Ministeri de Defensa és incorrecta. El servei d’intel·ligència ha d’estar adscrit a Presidència, no a Defensa, que té les seues fonts d’intel·ligència militar (el Centre d’Intel·ligència de les Forces Armades, a més de totes les unitats que fan intel·ligència tàctica operativa. Però el CNI realment a qui assessora i dona el producte és a Presidència, que és qui ha de prendre les grans decisions. Que estiga en Defensa distorsiona.

En segon lloc, crec que la ministra Margarita Robles ha intentat posar una mica d’ordre institucional. Jo soc funcionari des de fa 35 anys, a mi no m’agrada que se sospite que quasi 4.000 funcionaris públics viuen contínuament en el delicte, no em sembla seriós en un país com Espanya. És una cosa totalment insultant i injustificat. Crec que ella ha fet una defensa institucional del CNI, perquè deu tindre, supose, la informació i perquè, a més, la primera cosa que has de dir és que un organisme públic treballa complint la llei.

Al meu entendre, el Govern ha estat molt desafortunat de no haver fet un pas per dir que la primera cosa és que el servei espanyol treballa en la legalitat, la que siga, ens agrade més o menys. Si veiem que hi ha algun dubte sobre aquesta qüestió, s’organitza una investigació, per descomptat, però com toca organitzar-la. La ministra de Defensa és l’única que ha estat a l’altura institucional.

Potser el problema també és que l’institut Citizen Lab de la Universitat de Toronto siga el màxim especialista mundial en Pegasus.

Caldrà veure com han fet ells aquest examen de tants terminals, en quant de temps l’han fet i contrastar-ho. I pot ser que siga cert que s’ha usat Pegasus. Però d’ací a pensar que el CNI és el responsable i que ho ha fet il·legalment, jo crec que hi ha un salt. Primerament, veurem la fiabilitat i després veurem els nostres serveis, que presumim que, com qualsevol altre organisme públic espanyol, actua dins de la llei. Si hi ha algun dubte, l’investigarem tranquil·lament.

En una entrevista recent en TV3 va dir que els diputats que formen part de la Comissió de Secrets Oficials del Congrés poden anar més enllà. Què més poden fer?

El que volia dir és que en aquesta comissió, els integrants poden demanar al servei que els mostren i els expliquen qualsevol actuació, no sols per a fer un control de legalitat, sinó també de l’eficàcia i l’eficiència. I això és el que no han fet. Evidentment, cal matisar que el servei no els pot donar, o no ha de donar, informació precisa i completa de fonts, però sí explicar si a aquestes persones se’ls ha fet un seguiment i per què. En aquest cas sembla que es van ensenyar les actuacions del magistrat, això es pot mostrar. Volia insistir que, per a controlar alguna cosa, cal saber què és el que es vol controlar. Aquesta comissió és insòlit que no haja estat constituïda en aquesta legislatura. El rerefons és la falta mínima de consens i de funcionament institucional que estem tenint.

Controlar no és roí. El mateix servei d’intel·ligència té interés a estar controlat per saber que fa el que pertoca, com qualsevol altre organisme vol ser eficient i eficaç. No va pel seu compte. Ells fan el que els demana el Govern dins de la legalitat, és la seua taula d’objectius sobre els quals ha de fer intel·ligència.

Aquesta comissió és la que ha de controlar. I no ho ha fet pràcticament des del principi, quan es constitueix. El 2004 és l’acord que amplia la possibilitat que integrants del Grup Mixt hi entren. En efecte, pel problema greu de possibles connexions entre un dels partits de l’esquerra abertzale i l’organització terrorista ETA, aquesta és la raó històrica que s’excloga. Una vegada superat això, hauríem d’arribar a establir un consens entre els diferents grups. A Espanya estem plantejant un dilema curiós: tindre accés a l’Estat per partits que volen, en certa manera, desintegrar l’Estat. Això no està en la llei, però hauríem d’arribar a un acord polític, perquè, si no, sembla fins i tot còmic.

No és una mica opaca una comissió en què diputats elegits democràticament tenen certes restriccions?

Si arriba a la comissió el secretari o la secretària d’Estat i li pregunten quatre coses, conten el que els pregunten. No s’ha generat aquesta cultura. Aquesta comissió ha vingut funcionant quan hi havia un escàndol que eixia en els mitjans de comunicació. O els atemptats de Barcelona i de Cambrils i les preteses relacions amb l’imam de Ripoll, l’escàndol amb els vols secrets de la CIA... Sempre ha actuat després d’alguna cosa que ha cridat l’atenció a l’opinió pública. Però no ha treballat a penes en aquest seguiment, almenys anual, del pressupost, en què s’ha gastat, què s’ha fet fora, on s’està fora o quins resultats s’han obtingut. És el que en altres països sí que es fa i, quan hi ha un problema concret, es genera una comissió específica perquè analitze aquest problema. Però ací no, només és una comissió de seguiment ordinària, com la de Justícia o de Pressupostos, només es reuneix o treballa una mica quan hi ha una cosa extraordinària, com un atemptat o una operació pretesament de cobertura dels vols secrets de la CIA. El seguiment del servei l’has de fer regularment.

En aquest cas ha transcendit el contingut o, almenys, una part.

Algunes coses sembla ser que sí que s’han revelat. Els diputats poden exigir que els mostren o els ho expliquen tot, el que no poden és reproduir o gravar. Però si que té accés a tot. Això és important: pots demanar, però has de saber què demanes. Ací ho veus i pots estar tot el temps que vulgues veient-ho, però no reproduir-ho després, perquè estaries traient evidentment una informació classificada

Però també tenim molta incultura en aquest país per temes de secret de sumari, que moltes vegades es coneixen en ple secret sumarial. Té una doble conseqüència. L’una, que pot ser penal, però això caldria investigar-ho. I l’altra que, sobretot, accentua la desconfiança en aquesta comissió. El bon funcionament d’aquesta comissió ho farà com si tenim el secret amb un periodista o amb un advocat o amb el metge. Jo al metge li ho conte tot, però això queda entre els dos, ni la meua família pot saber quin és el contingut de la nostra relació, igual que un advocat. Aquesta comissió exerceix bé la seua funció de control si tots sabem que no eixirà res del que passe. En la mesura en què comence a eixir, pot començar a haver-hi dubtes o que altres col·legues de la comissió intenten tapar informació o bloquejar-la, o que el servei es tanque més, perquè tinga por que hi haja una eixida d’informació classificada. Pensem també que, quan parlem d’informació classificada, en alguns casos, parlem de persones i de fonts humanes que poden posar-se evidentment en perill. Hi ha moltes qüestions que es mantenen en secret per raons de seguretat.

Com estan regulats els serveis secrets en la legislació espanyola?

Cal partir que hi ha una cobertura en la Constitució, l’article 105.b, que diu que tota l’actuació de les administracions a Espanya és pública, llevat del que concerneix seguretat i defensa, esbrinament de delictes i la intimitat de les persones. La regulació és la clàssica de la Llei de secrets oficials, amb la reforma de novembre del 1978. Aquesta és la que, diguem, es refereix al que jurídicament anomenem garantia del secret, és a dir, la part administrativa. Tota la tècnica de classificació i desclassificació, que en realitat és un procés molt burocràtic que determina totes les persones que tenen accés, les comprovacions del que tenen accés, allò que ha d’estar sota aquest secret o els nivells de secret. Tenim la mancança de no disposar d’una desclassificació automàtica per transcurs del temps en funció del grau de secret, que és el que tenen la resta dels països. A Espanya l’única manera de desclassificar és per acte. És a dir, l’òrgan competent, el mateix que té la capacitat per a classificar, té la capacitat per a desclassificar.

Després estan les dues lleis del CNI, de què divendres es complien els 20 anys. La llei que regula les funcions del CNI i la seua estructura bàsica i la Llei orgànica 2/2002 del 6 de maig, que regula l’autorització judicial quan les activitats afecten el secret de les comunicacions o la inviolabilitat del domicili. I després està la Llei de seguretat nacional del 2015, que també té afectació, a més d’altres lleis de referència que afecten, per exemple, tot el que té a veure amb protecció de dades. Els arxius classificats, al seu torn, tenen un règim de control particular de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades.

I abans de la refundació del 2002, com funcionava?

Abans no hi havia res. En el model espanyol, el CNI no té capacitat de detindre ni funcions policials ni intervé per obtindre informació que puga utilitzar en un procés penal. Aquesta és la diferència amb la Policia. Només ho fa per a intel·ligència. El que feia el Cesid abans no se sap, perquè com que tampoc tenia funcions policials, tampoc anava per la Llei d’enjudiciament criminal al jutge de torn. Si que actuaven sense cobertura pràcticament judicial. I el que fa la Llei orgànica 2/2002 és obligar-los a tot aquest procés que es crea del magistrat del Tribunal Suprem.

Específicament, quin paper té el magistrat del Tribunal Suprem encarregat del CNI, Pablo Lucas Murillo de la Cueva?

Quan jurídicament parlem de control judicial hi ha tres fases: el control anterior (l’autorització), el seguiment i el resultat. El que diu la llei orgànica és solament l’autorització prèvia, exigida en l’article 18 de la Constitució i en la jurisprudència europea (hi ha altres països que en la seua Constitució no exigeixen una autorització judicial, per tant, ho pot fer un fiscal o el que anomenen autoritats independents). L’estàndard d’intervenció judicial en el Conveni Europeu de Drets Humans del Consell d’Europa és menys que el que tenim a Espanya. Però no és un control complet, sinó que és l’autorització prèvia. Per tant, el jutge, quan li ho sol·licita el CNI, entén que farà una valoració, si és necessari aplicarà, se suposa, el cànon del [Tribunal] Constitucional, que és el del tribunal europeu: una adopció amb una finalitat constitucionalment legítima, que siga necessària i que siga proporcional. Però no és un control complet, és l’autorització judicial prèvia. A partir d’ací, com s’executa i què passa amb els resultats queda en mans del CNI.

I l’actuació dels serveis espanyols a l’estranger?

Tothom sol distingir entre la intel·ligència a l’interior i a l’exterior. A l’exterior et poden contestar que se sotmeten a les regles del país que actuen. Què significa això? Que si el servei espanyol vol interceptar una conversa, per exemple, en sòl francés se sotmetrà a l’autorització de l’autoritat competent a França? És absurd; llavors òbviament quan actues fora ho fas sense aquestes cobertures legals. Les cobertures legals habitualment regeixen les actuacions dels serveis en el seu territori.

Quan un servei d’intel·ligència actua fora, normalment hi ha dues maneres: la que es diu directa, és a dir, comunicant al servei d’aquest país que tens aquest interés i actuaràs ací, netament i transparentment, que jo crec que és com actuava el servei espanyol a França (els francesos [en el cas de la lluita antiterrorista] ho sabien i fins i tot al final donaven suport). Una altra manera són les actuacions clandestines, quan no dius al servei de l’altre país que els teus agents estan actuant. A França, no és exactament que els digues què és el que estàs fent, però els has dit que hi estàs actuant, amb els teus agents i fonts d’informació. Supose que al revés passa el mateix.

Crida l’atenció el canvi de paradigma entre les fonts humanes i les infinites possibilitats d’espionatge amb programes com Pegasus.

Totalment. Però també és paral·lel a la imatge que tenim dels policies de nit amb l’entrepà fent un seguiment... Ara quasi totes les investigacions moltes vegades t’ixen pels suports electrònics, la recuperació de telefonades o els registres en ordinadors i telèfons. Això en els serveis d’intel·ligència també passa, però se suposa que continua tenint una gran importància la gestió de les fonts humanes. Independentment dels mitjans de captació d’informació a través d’intercepció de comunicacions o d’enregistraments per micròfons, l’explotació dels quals òbviament pot ser molt important, en paral·lel continuen donant molta importància a explotar directament les fonts humanes, que no necessàriament és algú teu, format i preparat i introduït en un àmbit. Hi ha altres fórmules: aconseguir algú que està dins o fora que et done la informació, bé perquè li pagues en arribar a alguna mena d’acord, perquè saps que ha fet alguna cosa que està malament i li dius que el pots denunciar o li pots, diguem-ne, fer xantatge, bé per patriotisme o per ideologia d’aquesta persona, que vol col·laborar-hi. Per això és tan important la informació que es maneja en fonts humanes.

És molt important que tinguem clar que el servei espanyol no persegueix delictes. Encara que et punxen un telèfon o entren a ta casa, no estan buscant res per a obtindre d’ací una prova per a portar-la a un judici, estan per a fer intel·ligència. Aquesta diferència és el que justifica, si es fa bé, el diferent règim jurídic que té, més lax en el cas del CNI que en el de la Policia. La justificació per a mi és aquesta. La Policia, si intervé o té un infiltrat, és per a trobar una evidència per a armar una pretensió punitiva, mentre que el servei d’intel·ligència, en el model espanyol i en altres, no, genera informació per analitzar-la i donar un bon informe sobre un tema a qui li ho encarrega, que és el Govern.

El CNI, almenys segons l’Estratègia de Seguretat Nacional, sembla que es dedica a temes de terrorisme, crim organitzat o intel·ligència econòmica.

I desinformació, pandèmies, canvi climàtic... Tot això ho fa un servei. Però un matís. El Govern no sols obté informació d’intel·ligència del CNI. N’obté de molts altres servidors oberts. La particularitat d’un servei d’intel·ligència és que és secret i, per tant, també els mitjans que té per a obtindre informació i analitzar-la. En cas d’una pandèmia o una crisi econòmica té el Ministeri d’Hisenda o el Banc d’Espanya. Però en la part competitiva –per exemple, quan es parlava d’acompanyar o de protegir una empresa espanyola en un concurs internacional en un contracte molt important, no hi ha dubte que ací competeixes, encara que sigues aliat en altres qüestions– els serveis d’intel·ligència intenten fer costat a l’empresa del seu país. És una cosa que Snowden va deixar molt clara: que s’utilitza per a intel·ligència econòmica. A vegades, per a obtindre informació del seguiment d’aquest contracte, pots justificar una intervenció. No busquen un delicte, intenten que aquesta empresa puga guanyar aquest contracte.

D’altra banda, els serveis d’intel·ligència també fan contraespionatge. Potser molts dels problemes que veiem aquests dies a Espanya, probablement, passen per persones que han tinguts bastant rellevància pública en aquests àmbits i que han deixat caure la possible intervenció, suport o contactes amb serveis estrangers. Sempre que apareix un servei estranger d’intel·ligència rondant en un assumpte intern d’un país ací salta immediatament el contraespionatge per frenar la ingerència estrangera en un assumpte intern. Hem de tindre presents les possibilitats que hi ha de demanar una intervenció telefònica.

En el cas del contraespionatge, pot arribar a judicialitzar-se?

El que passa és que qualsevol servei d’intel·ligència, amb aquest model, té un conflicte jurídic. Jo, en les meues activitats totalment legals i amb autorització, veig que estan cometent-se delictes. Tots els funcionaris tenim l’obligació de denunciar, però al mateix temps, quan la denúncia es produeix i judicialitzes aquesta observació, pots destapar la teua operació i xocar amb la teua vertadera funció. Moltes vegades no es fa aquesta transferència a la Policia o a la Fiscalia de possibles delictes perquè, si no, destaparien les fonts d’informació que tenen. Cal pensar també com es treballa en aquest món.

Clar, en matèria de contraespionatge hi ha judicis a vegades, però, normalment, si mires el context occidental, el que hi ha són expulsions. Hi ha casos de judicis. A Espanya no, però n’hi ha hagut al Regne Unit, a Alemanya o a França i també detencions per traïció i espionatge.

Com és sociològicament el servei secret espanyol?

Hi ha bastants publicacions que et diuen ja unes dades: actualment solament són un terç llarg els que tenen origen en les Forces Armades. Després estan els que tenen origen en cossos de Policia i la resta, pràcticament el 50% o més, són d’origen totalment civil. Tot això, cada vegada, ha baixat més la procedència militar i s’ha anat obrint, precisament pel canvi de la idea de seguretat i defensa que ha deixat, en abandonar l’escenari de la guerra freda, en el qual la por a Occident era el conflicte militar amb l’URSS. Lògicament, com que la principal amenaça era d’origen militar, la primera línia de combat (com s’anomenaven els funcionaris dels serveis d’intel·ligència) era d’origen militar. A mesura que les amenaces es comencen a diversificar i comencen a aparéixer-ne altres de noves que requereixen capacitats de comprensió i anàlisi completament diferents, comencen a entrar cada vegada més especialistes en llengües, per exemple. En el cas espanyol, perquè en altres països això ja havia passat potser una mica abans.

Sembla un negociat multidisciplinari.

Cal veure les diferents funcions dins d’un servei. Hi ha una diferència a vegades molt rígida, que no sempre és exactament així, entre els que obtenen la informació i els que l’analitzen. A part de la logística d’un servei. Hi ha moltes maneres d’obtindre informació: des del que busca en fonts obertes, expert en eines de cerca, que pot haver estudiat documentació, arxivística o història fins al que necessita entrar en un habitatge i el que necessita és ser un bon manyà. Després està tot el que envolta la informació que s’obté per satèl·lit, fotografia i tecnologia que requereix unes capacitats.

L’altre gran perfil és l’analista. Això en realitat, en molts escenaris, no és tan nítid. L’analista també té la seua xarxa de fonts humanes i genera la seua pròpia informació. Treballen en unes estructures d’equip horitzontals i verticals per anar generant aquesta informació. En la mesura en què comences a tindre necessitats de comprendre altres idiomes (perquè la teua amenaça s’ha anat a l’Iraq, l’Afganistan o l’Iran) necessites conéixer primerament aquestes llengües per poder manejar-te. Necessites politòlegs, especialistes en relacions internacionals o historiadors que sàpien analitzar i contextualitzar aquesta informació. Si parles de determinades persones que les has de llançar en llocs hostils en el món, ací sí que és on podem trobar orígens de persones que venen de les Forces Armades o policials, perquè tenen un entrenament. Pense en el Sahel, que és evident que és una font de perill molt alt per a la seguretat espanyola. Aquest perfil ha de ser d’algú que sàpia sobreviure i fins i tot defensar-se en aquests escenaris hostils. Ha canviat moltíssim el perfil bàsic de l’analista, que és el que més hi ha en un servei d’intel·ligència.

En la història dels serveis secrets espanyols passa com amb els organismes policials, que van transitar d’un règim dictatorial a un de democràtic sense massa peatges.

Als serveis d’intel·ligència espanyols els passa una mica com a quasi tot el país. Entren en una nit fosca del temps, que és la dictadura franquista, un país autàrtic. Ací el que hi ha, que ho va desclassificar Margarita Robles sent ja ministra de Defensa i competent en el CNI, és la Secció Quarta, de la Junta de Caps d’Estat Major de la Defensa i antisubversiva. L’origen pròxim del servei secret espanyol és en el franquisme i és el que es diu acadèmicament una policia secreta, un servei que el que bàsicament vol és que no hi haja subversió interna per a mantindre’s. Després comença a haver-hi una certa obertura al final del franquisme. Després estava el tema de la intel·ligència militar, bàsicament armamentista, que aquesta és una altra competència.

El general Emilio Alonso Manglano agafa un servei molt domèstic i de sobte acaba de president del Club de Berna, que és el club més rellevant del servei d’intel·ligència europeu. En tot just uns anys li dona una transformació en el sentit d’intel·ligència exterior, s’obri fins i tot en la Unió Soviètica, desplega les antenes per molts llocs que interessen Espanya. És realment quan es posen les bases d’un servei d’intel·ligència modern.

Vosté és un dels màxims especialistes acadèmics en temes d’intel·ligència. Què milloraria del CNI?

Li donaria més recursos. Si mires el que es diu que té el pressupost del servei espanyol i el nombre de funcionaris, comparat amb altres del nostre entorn, gastem molt pocs diners en el servei d’intel·ligència per al paper que té Espanya al món. Està infradotat competitivament, és molt eficient comparativament amb d’altres tenint en compte les regles pressupostàries. Això passa també en altres parts de l’Administració pública espanyola: amb menys recursos que els que tenen altres països, mantenim un cert nivell de competència, però és complicat.

I en la seua adscripció orgànica?

L’adscriuria necessàriament a Presidència. Donaria al ministre o ministra de la Presidència o a la vicepresidència primera el control i el seguiment diari. Hi ha molts temes que pràcticament han de tindre un seguiment diari.

Es podria millorar el control judicial de les actuacions del CNI?

El control judicial, a la meua manera de veure, caldria ampliar-lo perquè fora un vertader control. No sols l’autorització prèvia, sinó que el magistrat poguera tindre la possibilitat de seguir tot el procés de captació de la informació. I no ho reduiria només a un magistrat en tot el territori espanyol. Primerament, per raons quasi operatives, perquè cada vegada aquest magistrat haurà d’estar fent autoritzacions a tot arreu del territori espanyol. Ni per raons operatives, que ha d’estar moltes vegades, com aquell que diu, 24 hores. Podem pensar que poden ser magistrats molt previsibles. Almenys obriria un grup reduït de magistrats que anaren alternant-se i que fins i tot per torn els corresponguera. Això no vol dir que haja d’haver-n’hi una vintena, però cinc, sis o set magistrats a Espanya. I després estendria el que hui és autorització a un control veritablement judicial durant i després de les intercepcions telefòniques.

I la comissió del Congrés?

Intentaria dotar de més claredat legal la comissió parlamentària. Per a mi és la més important, obligaria a fer un control semestral del servei, d’eficiència i eficàcia del sistema.

Finalment, en matèria de desclassificació de documentació, què es podria millorar?

Per descomptat, cal reformar la Llei de secrets oficials, utilitzar una escala de graus de classificació més d’acord amb els organismes internacionals per a homologar-la amb altres països del nostre entorn. I introduiria la desclassificació de la informació pel transcurs del temps. Deixant sempre una opció al president del Govern de pròrrogues, sobretot en casos que afecten relacions diplomàtiques. Això dona bastant tranquil·litat als mateixos funcionaris del servei i esborra qualsevol temptació d’excessos de zel. I als ciutadans ens dona l’oportunitat de comprendre més ben determinats successos quan tenim aquesta part del mosaic, que quan és informació classificada no tenim, i ens permet reconstruir alguna situació o conflicte històric amb un altre país. En definitiva, ens permet també veure quins són els nostres encerts i els nostres errors i, per tant, poder millorar com a estat.