La portada de mañana
Acceder
El PP se juega 35 años de poder en Castilla y León
Los pequeños ganaderos que quieren regenerar la tierra contra la crisis climática
Opinión - 'La demoscopia entra en campaña', por Esther Palomera

Entrevista

Ismael Sáez, secretari general d’UGT-PV: “Els valencians ens hem cregut una autonomia rica i no ho som, i ja fa trenta anys que anem empobrint-nos”

El secretario general de UGT-PV, Ismael Sáez.

UGT-PV celebrava aquesta setmana a València el IX Congrés sota el lema ‘Junts i juntes avancem!’, una cita en què Ismael Sáez (València, 1962) veia que els seus companys renovaven la confiança en ell per a seguir al capdavant del sindicat quatre anys més –serà el seu segon mandat, després que al maig del 2016 fora elegit per rellevar a Gonzalo Pino–.

Està vosté satisfet de l’ampli suport rebut per part dels seus companys?

Agraïm aquesta confiança. Quan vaig ser elegit fa cinc anys, vaig dir que per a mi era un honor, però no podia sentir-me orgullós, perquè no havia fet absolutament res que meresquera qualificar-me així. Una vegada els companys han reeditat la seua confiança en aquesta direcció i avalen la nostra gestió, ara sí que hi ha motius per a sentir-nos modestament orgullosos.

Quin balanç fa del seu mandat al capdavant d’UGT-PV?

Considere que la gestió d’aquests cinc anys ha sigut positiva, i així ho han valorat els delegats i les delegades. Ha consistit, bàsicament, a adequar l’estructura interna, tal com ens vam comprometre, que va suposar una simplificació de les estructures territorials per fer-les més flexibles i amb capacitat d’emmotlar-se a les circumstàncies que es pogueren produir; i a resoldre la nostra situació financera, que venia llastrada per la crisi anterior i que hui ens situa en un sindicat sanejat sense deutes absolutament amb ningú.

S’ha aconseguit reflotar (econòmicament) el sindicat i recuperar la confiança dels treballadors?

La confiança se suposa que es materialitza en l’afiliació i l’afiliació està íntimament lligada al nivell de l’ocupació. Si ho mesurem amb la millora de l’afiliació, de confiança, en tenim, perquè les xifres han millorat, i si es fa tenint en compte els resultats de les eleccions sindicals, continuem sent una força majoritària. No crec que tinguem un problema de confiança.

Quins objectius es marquen amb vista a aquest pròxim mandat?

Hem d’afrontar el pròxim mandat consolidant una posició de llibertat, que actualment és absoluta, que als que puguen vindre d’ací a quatre anys no els supose cap llast que puga dificultar la seua tasca sindical i de defensa dels treballadors i treballadores i de posició en la societat valenciana. És evident també que ens espera un període complex, ja que no s’ha superat la pandèmia, no sabem els efectes que tindrà sobre l’economia de manera estructural una vegada s’alcen les ajudes als ERTO i vegem si el panorama és més o menys desolador. Caldrà atendre aquesta realitat, igual que hem atés la realitat durant la pandèmia. A més, continuem defensant, com fem des de la nostra constitució fa 130 anys, un model de societat determinat que dona gran importància al públic; tenim pendent elevar el salari mínim interprofessional al 60% del salari mitjà; hem de corregir els aspectes més lesius de la reforma laboral que en el seu moment va imposar el Partit Popular contra el diàleg social; arribar a un acord en matèria de pensions garantint el poder adquisitiu dels pensionistes...

Què ens ha deixat la pandèmia?

La COVID-19 ens ha ensenyat de manera clara que la grandària de l’Estat és determinant en la solidaritat d’un país, no sols per a serveis fonamentals, com la sanitat en aquest cas, sinó per a rescatar a treballadors i treballadores, sostindre les seues rendes, ajudes als autònoms, a les empreses... Tothom demana a l’Estat i l’Estat necessita tindre recursos per a atendre aqueixes necessitats. Si les propostes d’alguns partits són que hem d’abaixar impostos, què carall hem aprés d’aquesta punyetera crisi?

La pandèmia ha aprofundit la precarietat laboral?

La crisi del 2008 sí que es va utilitzar com a excusa per a retallar drets laborals, però la situació actual és totalment diferent. Si hi ha problemes de precarietat, al meu judici no obeeixen a la pandèmia. Produeix un efecte evident en una part de l’economia i genera atur, que ha sigut hibernat, suspés, sostingut, amb els ERTO, que determinen un esforç de recursos públics molt important. I això ha salvat i salvarà una part important de l’ocupació, perquè quan la pandèmia se supere, gràcies a la vacuna fonamentalment, aquesta part de l’activitat econòmica relacionada amb els serveis, l’hostaleria, el comerç en menys mesura... es recuperarà amb vigor, perquè ací no s’ha trencat absolutament res.

La precarietat obeeix a un sistema econòmic que ha vingut traslladant que el que calia fer era desregular l’economia i, per tant, facilitar la inversió sense més traves. I aquestes desregulacions laborals han tingut un paper més perniciós, devaluant salaris.

I quines lliçons hem d’aprendre’n?

La pandèmia pot suposar una pausa en la recuperació de la crisi del 2008, però també es pot veure com una oportunitat, ja que ha de representar un salt en aquesta Unió Europea imprescindible. Tenim un desavantatge competitiu amb els Estats Units, mentre Europa ha posat en marxa fons per valor de 750.000 milions d’euros, els Estats Units n’han mobilitzat 4 bilions. La pandèmia ha posat en evidència que cal posar en marxa instruments a Europa per a actuar en defensa de la nostra economia, del nostre estil de vida i dels nostres valors, que estan en dubte si no tenim èxit en allò econòmic.

A mi m’encanta escoltar el Fons Monetari Internacional quan diu que cal gastar i que no cal preocupar-se pel deute, i m’encanta escoltar les autoritats monetàries dels Estats Units dir que cal una harmonització fiscal en l’impost de societats en el conjunt del planeta. Això, sense pandèmia, no s’hauria escoltat.

En un pla més local, com veu la gestió del Consell en matèria econòmica per a pal·liar els efectes del coronavirus en la Comunitat Valenciana?

Crec que som una de les comunitats autònomes que més recursos hi ha posat. S’han acordat ajudes per als treballadors afectats per ERTO, dues vegades; s’han establit ajudes per als treballadors i treballadores que hagueren de cuidar els seus familiars a causa de la COVID-19; s’han plantejat ajudes per als autònoms; per a les empreses; l’Institut Valencià de Finances ha posat en marxa un nombre important de recursos per a facilitar crèdit... i tot això es fa amb la grandària que pots tindre. Estem acumulant deute, però no és un deute que ens haja de preocupar, perquè, si no salvem l’activitat econòmica, llavors si que tindrem un problema estructural. I ací s’ha fet raonablement i de manera compartida. Se’ns ha donat informació, se’ns ha demanat opinió i se’ns ha fet cas més d’una vegada. Sempre es pot demanar més, però d’on es trauen els recursos?

I respecte de la gestió sanitària...

S’ha demostrat durant aquest any llarg que ni es pot cantar victòria ni és fàcil vaticinar com evolucionarà la malaltia. Vam tindre una primera onada bastant reduïda amb comparació a altres parts del país i no obstant això vam tindre una tercera onada brutal, a pesar que s’havien imposat restriccions abans que en cap altre territori. És evident que les xifres actuals demostren que l’equilibri tan difícil salut-activitat econòmica pot fer fruit, encara que els que es veuen més afectats no ho vegen així. Jo crec que des del punt de vista sanitari al llarg de tota la pandèmia s’ha fet bé, i les xifres de mortalitat i contagis les tenim ací. Una reflexió evident, si el conjunt de la societat imposa a una part (als hostalers, restauradors, comerciants...) la necessitat de paralitzar la seua activitat econòmica en benefici de tothom, sembla que és evident que els que no es veuen sotmesos a les restriccions facen l’esforç de sostindre les rendes i l’activitat econòmica dels que es veuen obligats per imperatiu dels altres a parar. És el que cal fer. S’ha fet de manera suficient? Probablement, no.

Canviant de terç, continua pendent la reestructuració del teixit productiu valencià...

Absolutament. El teixit productiu valencià es caracteritza, tret de les grans empreses, perquè n’hi ha, i de primer nivell, per estar compost de microempreses, amb poc de valor afegit, capacitat d’inversió escassa, un sector molt diversificat des del punt de vista industrial, que té capacitat d’exportar, però que té un problema d’innovació i d’escassa digitalització. Aquet diagnòstic és clar. Aquest és un dels elements que l’Agència Valenciana de la Innovació pretén solucionar intentant identificar on podem introduir tota aquesta innovació i valor afegit, vinculat sobretot a sectors de la ciència valenciana que són més potents o més desenvolupats, amb un nivell científic alt, però que estaven allunyats de la realitat de les nostres empreses. La compra pública innovadora també té un valor transcendental, perquè bàsicament el que pretén és que l’Administració valenciana, i més concretament la sanitat, que té un pressupost molt elevat, siga motor de creixement de les empreses valencianes i de millora de la innovació a través d’aquesta compra pública innovadora, com poden fer Mercadona, Ford o Stadler respecte dels seus proveïdors, perquè garanteixen càrrega de treball i comandes. Però tot això requereix recursos públics i el pressupost de l’Agència Valenciana de la Innovació ha anat creixent, però encara de manera insuficient.

I no hi ha recursos, perquè continuem estant infrafinançats...

Som una comunitat autònoma amb un finançament per davall de la mitjana i en termes relatius som pobres, encara que siga la quarta en producte interior brut, i la major part dels nostres recursos estan destinats als elements fonamentals d’atenció als ciutadans (sanitat, educació, dependència...). La part de què disposes per intervindre en l’economia, fomentant-la i dirigint-la cap on creus que ha d’anar, és molt menuda. Si nosaltres tinguérem els recursos de què disposa el País Basc, per exemple, la nostra capacitat d’intervenció en l’economia, en la millora de productivitat i valor afegit seria molt més gran. Bàsicament aquest és el problema, que tenim productes que competeixen en mercats de valor afegit baix.

Parlant de finançament autonòmic, quan vosté va accedir a la secretaria general al maig del 2016 va dir: “O la societat valenciana reacciona o estem perduts”. Ha reaccionat la societat valenciana?

De manera insuficient. És veritat que han passat moltes coses, entre les quals la pandèmia. Han passat diversos governs per La Moncloa, incloent-hi una moció de censura, i amb una inestabilitat política així és difícil aconseguir un acord que renove un sistema de finançament autonòmic caducat des de fa set anys i que resolga els problemes que tenim, perquè això ha de ser resultat del consens. Des de la Comunitat Valenciana s’ha defensat que la solució no passa per llevar a ningú part del que hui dia gaudeix, perquè si no l’acord seria impossible, sinó que el que caldria fer és un repartiment desigual entre les obligacions de cada Administració i els recursos de què disposa. Caldria fer una reassignació de recursos que suposarien 16.000 milions d’euros més per al sistema i per al repartiment. Però el context polític és tan complex i inestable que l’acord és impossible.

I per què creu vosté que la societat valenciana no reacciona?

Els valencians, i els qui no són valencians, han tingut sempre la sensació que aquesta és una comunitat rica. És veritat que aquesta és una comunitat que té un muntó d’oportunitats i que és capaç d’atraure població d’altres comunitats més pobres o amb menys oportunitats. I aquesta no és una imatge recent. Però la Comunitat Valenciana ha sigut empobrida, ha anat perdent renda per capita i, per tant, s’ha anat empobrint de manera relativa en els últims trenta anys d’una manera molt clara. Hem tingut un dèficit d’infraestructures i de recursos que venia de darrere i que no s’ha corregit i s’ha anat arrossegant, sense que els responsables públics intervingueren en la direcció correcta. A més, gaudim de catorze anys de creixement econòmic ininterromput associat a un boom immobiliari i financer, i això va traslladar la sensació de riquesa patrimonial, de benestar i de societat pròspera que va permetre ocultar els problemes de dèficit que tenia la societat valenciana des del punt de vista dels seus comptes públics. I quan va arribar la crisi, es va posar en evidència que teníem un problema molt greu i que havia emmascarat aquesta situació. L’important és que els ciutadans valencians siguen conscients que estan maltractats des del punt de vista del finançament, que no som una comunitat rica, que som una comunitat empobrida i hem de reaccionar-hi. La primera cosa que hem de fer és ser conscients que estem malalts, que tenim un problema d’atur i de precarietat superior a la mitjana.

Un exemple. El llibre Los cuentos y las cuentas de la independencia, escrit per Josep Borrell i Joan Llorach, analitza entre altres qüestions el finançament de les comunitats autònomes i evidencia que la valenciana és una de les autonomies pitjor finançades d’Espanya. En una entrevista, Josep Borrell, que havia escrit el llibre, posa la Comunitat Valenciana com una de les comunitats riques, malgrat el que reflecteix l’obra. Això et dona una idea de fins a quin punt està instal·lada en l’imaginari col·lectiu la idea del ‘Levante feliz’ i de com està interioritzada la falsa imatge que som una comunitat rica, tot i que les dades diuen el contrari. Amb aquest imaginari és difícil mobilitzar la gent, encara que en el seu moment vam promoure una gran mobilització.

I des d’aquell 2017, ha perdut força el discurs reivindicatiu del Govern valencià?

Seria una miqueta ingenu no reconéixer que, si qui governa a Espanya no és del teu signe polític, poses més èmfasi a la teua reivindicació, perquè et pot donar més rèdit polític. I això ho entén qualsevol i jo no diré que el president Ximo Puig puga ser alié a aquesta temptació. Tampoc diré el contrari. Però és fàcil d’entendre que si hi haguera un Govern de signe contrari, probablement faríem més soroll. Però si les circumstàncies foren les mateixes que són hui, és a dir, d’enorme dificultat de governabilitat amb una sèrie de suports que ho poden ser per a una cosa, però no per a una altra, doncs, caldria reconéixer que és difícil construir això. Si a més et ve la pandèmia com t’ha arribat, és clar que és una prioritat per a nosaltres, però no per al conjunt de l’Estat. El que està dient-se des del Consell és que està rebent-se aquest finançament per una altra banda, encara que és cert que acumulem deute.

La setmana passada hi hagué un acord en el Congrés sobre la reforma del sistema de finançament, un acord impulsat per Compromís que inclou els dos partits que formen el Govern d’Espanya, PSOE i Unides Podem. És prou aquest compromís?

Tot el que no siga una solució definitiva al problema, és insuficient. Han de posar-se d’acord, perquè aquestes tres formacions estan governant ací. El que és cert és que suposa un avanç i cohesiona el Botànic.

Per acabar, d’ací a unes setmanes se celebra a València el Congrés Confederal d’UGT...

Només se n’havia fet un fora de Madrid, el 1978 a Barcelona, on es va constituir el sindicat. Des de llavors per primera vegada es trau de Madrid per donar-li més rellevància i perquè la Comunitat Valenciana també representa un oasi institucional en un marasme de confrontació i crispació que jo crec que ací, afortunadament, no es dona.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats