Joan Fuster, l’assagista que divulgava des del País Valencià Picasso o André Gide en ple erm franquista

“Un arlequí, la répasseuse, unes dones elefantíaques, les guitarres dislocades, Guernica, coincideixen a denunciar una visió tràgica –algunes vegades, també com Goya, grotesca– del món. Així ho reconeixen aquells a qui repugna la pintura picassiana”. L’intel·lectual Joan Fuster (Sueca, 1922-1992), l’assagista més important del País Valencià durant el segle XX, va traçar una visió singular de la crítica cultural en ple erm franquista des de sa casa de la capital de la comarca de la Ribera Baixa, convertida hui dia en museu. Atret per la modernitat europea, Fuster va aprofitar les escletxes de la premsa del règim, un compendi lamentable de coses de no-res i propaganda, per a colar tot allò que es llegia al nord dels Pirineus i, a més, amb una visió pròpiament valenciana. “Els lectors de Gide solen ser, hui, fulanos honorables, acadèmics, incapaços de matar una mosca”, va escriure en La Vanguardia.

Virginia Woolf, Michel de Montaigne, Jean-Paul Sartre, Albert Camus, George Orwell o Franz Kafka són alguns dels autors que desfilen per les pàgines d’Escritos de crítica cultural (Publicacions de la Universitat de València, 2002), un compendi editat en castellà pels especialistes Salvador Ortells i Francesc Pérez Moragón coincidint amb la celebració de l’Any Fuster. “La idea naix informalment en un sopar amb Paco Pérez Moragón, Artur Heras, Màrius Garcia Bonafé, Anacleto Ferrer i Josep Salvador”, explica el director de l’Espai Joan Fuster, Salvador Ortells. “A partir d’ací vam pensar en la possibilitat de fer un llibre dedicat a l’àmbit hispànic, editat en castellà amb aquesta intenció, per donar a conéixer el seu vessant de crític cultural”, postil·la.

El 1979, la revista Actualidad Económica, tal com recorda Francesc Pérez Moragón en l’anotació biogràfica inicial, va situar Joan Fuster com un dels “100 espanyols més influents”. Vilipendiat sistemàticament per la dreta valenciana, amb atemptats terroristes inclosos, l’obra de Fuster ha sigut centrifugada pel centralista i més aviat humil panorama cultural espanyol cap als territoris de parla catalana, on és un autor de primer ordre per a unes quantes generacions.

“Joan Fuster”, explica Salvador Ortells, “es basa en el concepte de cultura satèl·lit del poeta T. S. Eliot”. La modernitat de l’assagista de Sueca consisteix a “accedir a la cultura universal sense la interposició de la cultura castellana, a base de traduccions i d’estar connectat amb la realitat internacional”, afig l’autor de la introducció, titulada “Joan Fuster o la habilidad inquisitiva”.

El llibre, editat per dos especialistes que publicaran pròximament una biografia sobre l’assagista de Sueca, es divideix en tres parts: crítica literària, artística i musical. “Tot aquest ampli ventall d’interessos de Fuster el fa des del País Valencià i en castellà, perquè no té més remei”, recorda Ortells.

Sobreviure a l’erm

El compendi inclou escrits en la premsa del Movimiento, com ara Levante o Jornada, i també en les revistes Jano o Verbo, editada per Fuster i l’escriptor José Albi entre 1946 i 1958. “El pare de José Albi tenia contactes en altes instàncies del franquisme i fa que arriben al seu fill i a Fuster revistes franceses”, recorda Ortells. En ple desert cultural del règim, l’intel·lectual de Sueca “busca en llibreries de vell o per la via clandestina i també en biblioteques d’amics molt millors que la seua”. “Hi accedien com podien, perquè tot arribava amb comptagotes”, assenyala l’editor de l’obra. “Amb els intel·lectuals d’entreguerres, com Sartre o Camus i tota aquesta tropa, no es fan amb ells fins a la dècada de 1960”, afig Ortells.

Els Escritos de crítica cultural es nodreixen també de multitud de textos de dos dels seus assajos més importants: “Hi ha una presència important de dos llibres capitals en la critica cultural de Fuster, Diccionari per a ociosos i El descrèdit de la realitat”, la seua obra primerenca amb una notable influència d’Eugeni d’Ors i de José Ortega y Gasset.

“Fuster viu d’escriure, a vegades escriu sobre coses que no són el tema que més domina, però tenia una gràcia especial (o l’habilitat inquisitiva) per a buscar assumptes i saber relacionar-los amb coneixements que ell tenia, fent connexions entre diverses disciplines i emportant-s’ho al seu terreny. Era molt intel·ligent en aquest aspecte”, conclou Salvador Ortells.