Josep Ramoneda: “El final de la fantasia del neoliberalisme econòmic produeix un creixement espectacular de les vies autoritàries”

“Els que tenim el costum de parlar, pensar i escriure l’única cosa que podem fer és provocar que se senten moltes veus, compartir l’experiència humana, que a vegades explica la realitat millor que un munt de teories”. El filòsof, periodista i escriptor Josep Ramoneda (Cervera, 1949) considera que la reflexió des de les humanitats és crucial per a afrontar els problemes contemporanis.

Sobre la necessitat de crear espais de pensament col·lectiu, el director de la revista de pensament La maleta de Portbou reuneix a Dénia un panell d’experts en ciència, tecnologia, salut, geopolítica, economia, escriptura i art per abordar les inquietuds humanes en el sentit més ampli, travessades pels conflictes actuals, que ens fan sentir “atrapats en un present continu”. Durant tres dies, el Festival d’Humanitats que coordina el filòsof planteja unes jornades en què debatre la relació humana amb la natura, la crisi del model patriarcal, el futur de la salut i les derives autoritàries. En vespres del festival, Ramoneda conversa amb elDiario.es sobre aquest propòsit.

El títol dona una pista, però què es pretén amb aquest festival?

En un moment en què el pes de la tecnologia és molt poderós, en què estem sent superats per sistemes de comunicació i d’expressió que d’alguna manera van més enllà de nosaltres, i en un moment en què estem envoltats d’una sensació de canvi, de final d’època, una reflexió que vinga des de les humanitats com a discurs genuí de l’experiència humana ens sembla interessant. I sobretot ens sembla interessant raonar junts. Pretenem fer seure en diverses taules científics, filòsofs, artistes i escriptors per debatre les grans qüestions que transmeten la sensació que estem en un món que no sap bé en quina direcció va, atrapat en un present continu.

En la primera taula, titulada ‘La immensitat de l’ànima humana’, es planteja la idea que hem triat un paradís privat on ens asseurem sols amb la serp com a única companyia. A què es refereix amb aquesta metàfora?

Crec que el que hem de fer és connectar-nos els uns amb els altres, establir una certa capacitat de reflexió compartida que ens òbriga perspectives, que ens òbriga camps com a humanitat en un moment en què el món és més menut, es va més ràpid d’una banda a l’altra, es passen les comunicacions més ràpid, però tenim més consciència que mai no estem constituïts com a humanitat.

Estem aïllats?

Aïllats o no, hi ha una certa sensació de desassossec. Venim d’unes generacions que vam viure alimentades per la idea de progrés, després de la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. Hi ha una mena de caiguda de les expectatives de futur doblegada d’un progrés que a vegades sembla incontrolat de les grans tecnologies.

I en les democràcies liberals, quins efectes pot tindre aquest desassossec?

Hi ha un problema de fons, que és del que parlem: el pas del capitalisme industrial al capitalisme financer global. Això planteja problemes molt seriosos. La democràcia liberal va ser una cosa que va funcionar en un punt relativament inesperat: la conjunció del capitalisme industrial i l’estat nació. Ara el capitalisme industrial no existeix; l’estat nació no se sap molt bé. I la democràcia? Continua tenint joc? O tots aquests senyals que anuncien des de diferents posicions, des de diferents perspectives, des de Putin a l’extrema dreta europea, una mena d’evolució cap a l’autoritarisme postdemocràtic.... Són una amenaça real? En som conscients? Vivim unes situacions semblants als anys 30? Són qüestions que estan damunt la taula, com algunes que ens planteja la ciència, que a vegades les humanitats defugen per una dificultat de fer-les seues. Són temes sobre els quals cal parlar, raonar col·lectivament.

I després, hi ha dues qüestions estructurals que estan en qüestió i que cal afrontar. L’una és un món construït sobre estructures patriarcals que ja no se sosté més, però com es reverteix? Com s’arriba a un món amb patrons més equilibrats? La segona és què fem amb una natura que se’ns en va de les mans, amb un món que amenaça cada dia de ser més inhabitable. Cal parlar-ne, perquè el negacionisme no serveix de res.

En altres moments històrics, fins i tot en altres continents, les crisis, el malestar, han portat a canvis socials, a revolucions...

Per descomptat. No descobrirem ara que la humanitat té moments roïns, és un cicle constant.

Però sembla que això ens porta ara a un bloqueig.

És una sensació que hem de superar, anar més enllà. Per això cal plantejar-se les qüestions. Fer seure gent raonable capaç de fer aportacions importants. Des de l’home biònic fins a la qüestió de la immigració, passant per l’atenció a la natura i les estructures patriarcals, estan en el guió del festival. Continuarem intentant avançar sobre un territori que cal pensar. Sobretot crec que és important aportar perspectives diferents.

Entre els temes del programa estan les fronteres, el binomi salut-malaltia, feminisme-model patriarcal o la relació de l’ésser humà amb el planeta. Dibuixa una agenda clara de prioritats, de reptes a llarg termini. Però, a curt, això es correspon amb l’agenda institucional?

Això no és una trobada política, és una trobada per a reflexionar i per a fer que persones diferents puguen parlar i entendre’s. No canviarem el món, parlarem, a pensar, a donar punts de vista i veure si així anem contribuint a crear espais de comunicació que permeten generar consciència dels problemes que tenim al davant.

Des del punt de vista de la consciència, fa la sensació que prendre mesures és lent, que es topa amb altres qüestions urgents, com la pandèmia.

Aquest és el problema. La política té dificultat per a actuar, perquè hi ha interessos en joc, interessos conflictius o interessos representats en poca gent amb molt de poder, que fan difícil encaminar les coses d’una manera racional i raonable. Vivim en una cultura que ha convertit l’èxit i els diners en un horitzó possible i això pot portar a atzucacs, com en el que estem en aquests moments, amb tant de comportament nihilista, guiat per la pèrdua de límits. És el que veiem en representants com Putin o en el poder econòmic global, i una cosa essencial a la condició humana són els límits, mai es pot perdre la idea de límits.

Sembla que allò que és urgent entela constantment allò que és important, en aquest present continu que comentava. En aquest context, com es pot raonar, si no hi ha un temps ni un espai?

És el que intentem crear: petits espais en què la reflexió siga possible. Que a poc a poc vagen atraient la ciutadania i vagen generant un cert esperit crític, un estat d’opinió per a afrontar les coses.

Amb la pandèmia es va plantejar que podria donar-se un canvi social, encara que vosté es mostrava escèptic davant aquesta idea, i també que aquesta crisi impugnava el model neoliberal. No obstant això, en alguns indrets d’Europa, a Itàlia, al Regne Unit... no ho sembla.

La pandèmia va ser un avís important que ens hauria de fer prendre consciència de les nostres limitacions. En un món que créiem carregat de potència química, física, hem hagut de fer una cosa tan primitiva com tancar la gent a casa. Això ha sigut un xoc, una lliçó d’humilitat per a la humanitat. És veritat que vivim en un moment accelerat, en què les coses passen tan de pressa que és difícil que les lliçons quallen. Per això plantegem debats d’aquest tipus, per no deixar passar les coses, intentar aprendre de les experiències que vivim. El que passa és que això ha coincidit amb la pandèmia i amb una ruptura que va suposar la crisi del 2008, amb el final de la fantasia del neoliberalisme econòmic, que està produint un creixement espectacular de les vies autoritàries en molts llocs.

Les democràcies europees estan preparades per a afrontar-ho? Perquè per aquestes clivelles estan colant-se neofeixistes en els governs.

Hauran de demostrar que sí. O si van plegant-se, com a vegades fan certa por, amb polítiques d’apaivagament que s’assemblen a les dels anys 30. Em sorprén que Macron vaja tan de pressa a saludar Meloni. Què fem amb això? És una mena de Chamberlain? Cal anar amb compte amb aquestes coses. Hi ha sectors a què no es poden fer concessions, cal combatre’ls. En aquest moment totes les dretes europees estan adaptant-se molt fàcilment a la radicalització. I no és casualitat que expressen una certa complicitat amb Putin. Són dues formes d’autoritarisme.

A què creu es deu aquesta adaptació?

En el sistema econòmic i polític actual hi ha raons per a sospitar que la via autoritària acabe imposant-se.

Hi ha una altra qüestió que planeja sobre els temes de les jornades que és la seguretat-inseguretat. La inseguretat és un signe del nostre temps? Els murs, la por...

La inseguretat és un element estructural de l’espècie humana. Partim de la condició precària de l’espècie, naixem i morim en cent anys amb sort, no és ni un microsegon de l’univers. Hem de ser conscients. En un moment en què s’ha creat un benestar ampli, amb part de la ciutadania ben acomodada, en crisis i moments de xoc com l’actual es fa més fàcil la temptació autoritària. Hi ha gent que pensava que mai es trobaria en el bàndol dels perdedors, que se sent amenaçada i té por que la deixen caure. Ha ocorregut en altres moments de la història, són d’alguna manera fases cícliques. Ara hauríem d’intentar que aquesta fase s’òbriga cap a camins nous i recuperem un cert horitzó d’expectatives i d’esperança, però per a això cal afrontar de cara els problemes que tenim davant.

Per a trencar aquesta espiral de vulnerabilitat, cal ser conscient d’aquesta vulnerabilitat.

És el punt de partida; si ens creiem déus, estem perduts.

Un dels temes que ha va posar en relleu, especialment durant la pandèmia, ha sigut l’augment del malestar en els estats del benestar. Els problemes de salut mental han augmentat considerablement en l’últim lustre, especialment en la població més jove. Una societat en què els seus joves no tenen ganes de viure, amb taxes de suïcidi elevades entre els joves, quin futur té?

Se senten desesperats, amb poques expectatives, perquè pesa sobre ells una ideologia meritocràtica que exclou directament la població. Per això estem en un moment en què s’amplien les zones de marginalitat, de pèrdua de posició. És evident que hi ha un fracàs polític de l’esquerra i de la dreta liberal.

La meritocràcia és un parany en què es cau constantment.

I és un parany ridícul. Què vol dir el mèrit? Algú ha triat en quina situació naixia, les oportunitats que li han caigut? És realment ideologia en el sentit més trist de la paraula: voler fer creure una cosa que és completament falsa.