El jutge acredita les falses promeses d’Amadeo Salvo i Aurelio Martínez en la venda del València CF, però no els condemna

“Podrà opinar-se sobre si els demandats van fer el que estava a les seues mans el 2014 pel València Club de Futbol, sobre si haurien d’haver-se exigit unes clàusules determinades en el contracte, i sobre si hi havia una solució diferent i/o millor a la transmissió de les accions a una societat estrangera. Podrà també opinar-se sobre si els socis, els empresaris, els aficionats, o els valencians en general, vam fer prou per aquest club emblemàtic; o sobre com i per què es va arribar a la situació financera en què estava el València CF en aquelles dates. Però són consideracions que excedeixen de l’acció específica de responsabilitat extracontractual exercitada pels actors”.

D’aquesta manera tan gràfica es pronuncia el magistrat David Gericó, titular del Jutjat de Primera Instància número 22 de València, que ha desestimat la demanda presentada per cinc accionistes del club contra el seu expresident, Amadeo Salvo, i contra l’expresident de la Fundació del València CF, Aurelio Martínez, que van pilotar la venda de la majoria accionarial en poder de la Fundació a Meriton Holdings, empresa del magnat de Singapur Peter Lim. A més, condemna en costes els demandants.

La decisió, feta pública divendres pel Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV), considera acreditat que algunes de les promeses fetes per Salvo i Martínez no es van reflectir en el contracte de venda del paquet accionarial a Meriton amb les garanties degudes perquè es compliren, però conclou que aquest fet no és prou per a condemnar als demandats. A més, afirma que no van ser ells els que van transmetre les accions, “sinó la Fundació amb la intervenció dels seus òrgans de govern”, és a dir, els 22 patrons, dels quals tan sols dos es van oposar a la venda per la falta de garanties esmentada.

“Convé deixar clar que no s’enjudicia en aquest litigi l’encert o desencerat de la venda de les accions del València Club de Futbol a Meriton, ni la gestió econòmica i esportiva de l’entitat que titula la majoria accionarial, sinó uns fets molt concrets i la seua idoneïtat per a generar responsabilitat patrimonial, a títol extracontractual, a favor dels actors a l’empara de la concreta pretensió deduïda, i partint de la condició subjectiva dels demandats, patrons de la Fundació, que van defensar l’operació amb Meriton”, adverteix la sentència.

El jutge considera acreditat que “els demandats Sr. Amadeo Salvo i Sr. Aurelio Martínez, com a patrons, el segon president de la Fundació, van defensar l’elecció de Meriton i la venda de les accions a aquesta, sense que haja quedat acreditat que enganyaren o coaccionaren els altres patrons”.

No obstant això, afig que “en aquesta defensa es van fer al·lusions a qüestions com la construcció del nou estadi per a l’any del centenari del València Club de Futbol, a la millora substancial de la situació econòmica del club i a la voluntat de l’adquirent de construir un equip amb possibilitats de guanyar la Champions”.

També considera acreditat que “en el contracte de transmissió de les accions finalment subscrit no es van tindre en compte expressament alguns dels punts que s’indicaven en l’oferta de Meriton i a què s’havien referit els senyors Salvo i Martínez en la seua defensa, de manera que pogueren exigir-se jurídicament a l’entitat adquirent, com els objectius econòmics i esportius i la construcció del nou estadi”.

Per què no se’ls condemna, llavors? Segons el jutge, “cal que concórrega una relació de causalitat entre l’acció o omissió que s’imputa als demandats i el mal pel qual es reclama; però no és prou qualsevol relació, perquè això obriria un ventall absurd de possibilitats de reclamar a qualsevol que se sentira perjudicat per les accions o les omissions d’un altre”.

Partint de la doctrina jurisprudencial, considera el jutge que no concorre “la relació necessària de causalitat jurídica entre l’actuació dels demandats i el mal pel qual reclamen els actors en la seua condició d’accionistes del València Club de Futbol”.

D’una banda, “la venda del paquet majoritari de les accions que titulava la Fundació es va efectuar per aquesta entitat conforme a les seues regles de funcionament, sense que haja quedat acreditat que s’infringiren aquestes regles”. En principi, “difícilment, des del punt de vista estrictament jurídic, pot tindre responsabilitat un accionista majoritari (en aquell moment la Fundació) que ven les accions d’una societat davant d’accionistes minoritaris per la gestió que faça l’adquirent i nou accionista majoritari en un futur, encara que en l’instrument d’adquisició de les accions no s’establisquen garanties exigibles jurídicament a l’adquirent en relació amb la gestió que haja d’exercir en la societat i els objectius a assolir en aquesta”.

Però és que, “com al·leguen els demandats en els seus escrits de contestació, no van ser ells els que van transmetre les accions, sinó la Fundació amb la intervenció dels seus òrgans de govern”.

Demanda als 22 patrons

L’advocat Jaime Navarro, que ha portat la defensa dels cinc accionistes demandants, ha explicat a elDiario.es després de conéixer la sentència que, com que el jutge responsabilitza de la venda accionarial sense garanties el conjunt de la Fundació, presentaran una nova demanda contra els 22 patrons de la Fundació que van participar en la votació.

Navarro ha posat de manifest que l’informe de Price Waterhouse Coopers amb què pretesament es va assessorar la Fundació per a seleccionar l’oferta de Lim com la millor de totes les presentades “ningú l’ha vist i no s’ha aportat durant el procés judicial”, mentre que per contra, “no es va admetre com a prova l’informe del degà del Col·legi d’Advocats, Mariano Durán, que desaconsella la venda de les accions a Peter Lim per falta de garanties”.