Odile Rodríguez de la Fuente, científica i filla del mític Félix: “L’Albufera està amenaçada, cal plantejar el decreixement del port de València”

Odile Rodríguez de la Fuente es va llicenciar cum laude en Ciències Biològiques i Producció de Cinema en la USC, Los Angeles. La seua vocació per divulgar la natura va nàixer en la seua infància influïda, sens dubte, pel poder inspirador de son pare Félix, una de les figures decisives en els anys 70 per a frenar la urbanització del bosc de la Devesa que hauria suposat una amenaça seriosa per a l’Albufera, gràcies a la retransmissió de fins a tres documentals que denunciaven la situació (vegeu el vídeo al final de l’entrevista).

Unes quantes dècades després, agafa el testimoni d’aquesta defensa pel Parc Natural mitjançant la signatura del manifest contra l’ampliació del port de València promogut per la Federació d’Associacions Veïnals de València que dona suport a la manifestació convocada per a divendres per la Comissió Ciutat-Port, la plataforma veïnal i ecologista que s’oposa a aquest polèmic projecte. La protesta arrancarà a les 18.30 des de l’Albereda de València, entre el pont de les Flors i el pont d’Aragó, i finalitzarà en la plaça de l’Ajuntament de València.

Unes quantes dècades després que son pare gravara diversos documentals per a defensar la protecció de l’Albufera, agafa vosté el testimoni signant un manifest contra una altra possible amenaça com l’ampliació del port de València. Com valora aquesta coincidència?

En part, com una decepció pel poc que hem avançat en matèria de sensibilitat mediambiental. D’altra banda, no obstant això, com un senyal que hem de prendre el testimoni que alguns pioners (a escala mundial) ens van deixar. Crec que hui ningú dubta de l’error que hauria suposat urbanitzar la forest de la Devesa amb el projecte del Saler. Fins i tot es va poder veure, en el seu moment, l’efecte perniciós que les primeres edificacions van tindre per a la vegetació i la complexa dinàmica dunar del terreny. Hui l’Albufera continua sent un dels aiguamolls més importants d’Europa encara que, com Doñana, pateix per les amenaces dels espais que l’envolten.

Li va contar alguna cosa son pare d’aquella lluita?

Jo era molt menuda, motiu pel qual no ho recorde, però, posteriorment a la seua defunció, sempre es va parlar a casa del triomf que va suposar no perdre l’Albufera gràcies a la mobilització de molts valencians i al suport de la figura de mon pare.

Com li arriba la problemàtica sobre aquest projecte i per què es decideix a signar el manifest?

Tinc contacte amb moltes ONG de tot el territori i també de la Comunitat Valenciana. Estic al corrent dels molts fronts que continuem tenint oberts en matèria de conservació. Concretament, he mantingut el contacte amb persones com Javier Jiménez Romo, biòleg que ja fa anys que treballa al Parc Natural de l’Albufera, al llarg dels anys en què m’ha mantingut informada dels èxits i els reptes que afronta el parc. El port de València i les seues ampliacions han estat al cim durant molts anys pels seus efectes perniciosos sobre els corrents i el desplaçament de l’arena al llarg de la costa. Quan Javier em va informar d’aquesta nova ampliació, no vaig dubtar un segon a secundar el manifest.

Com a científica, en quina mesura creu que pot perjudicar l’ampliació del port les platges del Parc Natural i l’ecosistema de l’Albufera?

No és que ho crega, és que està científicament provat l’impacte negatiu que té, no sols l’estructura del port sobre els corrents i la reposició natural de l’arena en les costes, sinó l’augment del trànsit marítim de gran tonatge que comporta el port, sobre els fons, la posidònia i la biodiversitat dels ecosistemes costaners. És important remarcar que no es tracta d’una ideologia o d’una opinió. Parlem d’efectes estudiats i avalats per la ciència.

Considera que una declaració d’impacte ambiental de l’any 2007 per a un projecte que s’ha modificat pot ser vàlida, ja no a efectes legals, sinó a efectes pràctics per a garantir la seguretat ambiental de tots els possibles impactes?

De cap manera. I més encara quan ja sabem quins han sigut els efectes de les ampliacions del port en totes aquestes dècades. Potser en temps de mon pare era més complex defensar la posició dels científics, però hui dia seria vergonyós argumentar que l’ampliació del port té poc d’impacte ambiental.

Què s’ha de tindre en compte sobretot a escala ambiental abans de donar llum verda a una obra i a una activitat com aquesta?

El sentit comú. Moltes vegades, quan es parla de la ciència, la gent del carrer pensa que es tracta de temes complexos i difícils de defensar. Més encara quan el que s’argumenta en contra és el progrés, els llocs de treball i el ben conegut mantra del benefici econòmic. Qualsevol persona pot sospesar qui es beneficia econòmicament, realment, d’una aposta per l’ampliació del port. Sobretot en el mitjà i llarg termini. També pot valorar qui perd amb la contaminació (de les aigües i l’aire), la pèrdua d’arena a les platges, la pèrdua i l’impacte en la biodiversitat i els ecosistemes, l’augment del trànsit i infraestructures per a camions, la pèrdua de resiliència davant esdeveniments meteorològics extrems, l’impacte visual, la pèrdua de treballs vinculats al turisme, etc.

La regressió progressiva de les platges del Saler causada entre altres coses per les ampliacions portuàries, és una amenaça per a l’Albufera pel risc de salinització del llac. És efectiva la regeneració de platges amb aportacions d’arena? Quines altres alternatives hi ha per a evitar l’erosió?

Aquesta mesura, la de les aportacions d’arena, s’ha dut a terme també al llarg de les últimes dècades. Per això també sabem que no és efectiva i molt costosa tant econòmicament com per als fons i altres llocs dels quals es retira l’arena per a la reposició. Els corrents marins costaners són molt complexos i no sols mantenen les platges, reposant l’arena de manera natural, sinó que reparteixen els nutrients i el plàncton necessaris per a la biodiversitat marina, inclosa la pesca. També reparteixen i difuminen les temperatures que, en aigües estancades o amb pocs corrents, puja de manera alarmant. Damunt de totes aquestes amenaces està la més gran, que seria l’eventual salinització del llac. La millor alternativa, sens dubte, seria planificar a mitjà i llarg termini la naturalització i el decreixement del port i altres infraestructures que impedisquen el flux natural dels corrents.

Li sembla coherent acostar una terminal de creuers al nucli urbà en l’actual situació d’emergència climàtica sense cap mena d’informe ambiental?

Això és una cosa que em crida poderosament l’atenció. Com estem prenent mesures a tot el món amb vista a frenar els pitjors efectes del canvi climàtic, com s’ha declarat l’estat d’emergència climàtica a la Unió Europea (UE), com s’estan renaturalitzant i restaurant espais degradats per ajudar-nos a minimitzar els pitjors efectes dels esdeveniments meteorològics extrems, i no obstant això continuen sorgint propostes industrials del segle passat o de països sense legislació ambiental, a Espanya. Cada dia tenim més clar que no podem continuar amassant capital privatitzat a costa de socialitzar els costos ambientals i del comú, que aquestes polítiques han comportat. Tanmateix, les inèrcies del passat continuen pressionant, però ha arribat l’hora de reivindicar que no tot val i menys en l’era de la informació. És un despropòsit, amb tot el que sabem, que tracten d’enganyar-nos aprofitant-se del silenci administratiu i mediàtic que solen comportar aquesta mena d’operacions.

És compatible l’emergència climàtica amb les grans ampliacions d’infraestructures amb externalitats importants per a les persones i l’ecosistema?

En absolut. Jo faig conferències diàriament per a grans empreses i done fe del canvi que està tenint lloc. Fins i tot el món de les finances ha fet un gir radical en els últims anys. Els fons ja no van, com ho feien, a les grans infraestructures amb impactes mediambientals o a les noves prospeccions de combustibles fòssils. L’aposta econòmica, basada en anàlisi de riscos, va en la direcció de la sostenibilitat i la relocalització. L’augment de preu dels combustibles fòssils, els colls de botella en la cadena de subministraments i la descarbonització de l’economia estan portant les grans multinacionals a apostar per la relocalització. A això se suma un consum cada vegada més informat i preocupat per l’impacte darrere dels productes. En l’última cimera de biodiversitat, una coalició de grans empreses (https://www.businessfornature.org/oewg4-closing-statement), va emetre un comunicat en què sol·licitava als estats canviar “les regles del joc” de l’economia per oferir un avantatge competitiu a les empreses que integren criteris de sostenibilitat i externalitats en els seus plans de negoci. La globalització, tal com la coneixem, en què la producció està repartida pel món en funció dels baixos costos de la mà d’obra i l’escassa legislació ambiental, està arribant al final. Per tant, el comerç marítim que vertebra aquesta economia insostenible, lineal i extractiva, té els dies comptats.

Quina seria la política més responsable sobre aquest tema?

La d’adonar-nos d’una vegada per sempre de quins són realment els nostres valors afegits. Som el país amb més biodiversitat d’Europa, un dels que gaudeix de més hores de sol, amb més diversitat i riquesa cultural i culinària. En aquests moments de tanta incertesa i crisi sistèmica, l’aposta hauria de ser pel progrés ben entés. És a dir, una aposta per la nostra identitat, pel futur, la sostenibilitat i la resiliència davant l’emergència climàtica. No la de continuar cavant la nostra pròpia tomba. En aquests moments, Espanya, i València en concret, gaudeix d’enormes avantatges davant d’altres països de la UE i del món. Podem practicar una agricultura ecològica i regenerativa que cada dia amplia la seua demanda, podem preparar-nos per a afrontar les sequeres i els esdeveniments meteorològics extrems que cada any ens assotaran amb més virulència, recolzant-nos en les solucions naturals, podem destacar-nos de la resta per implementar els canvis necessaris cap a les energies renovables i les ciutats renaturalitzades abans que ningú. En definitiva, podem posar-nos al capdavant del canvi imparable de paradigma o cometre els errors en què altres països “més civilitzats” han incorregut i que ara s’afanyen a esmenar. Estic segura que la vasta majoria dels valencians, caracteritzats per la seua sensibilitat i creativitat, defensarà la seua riquesa autòctona per damunt d’una homogeneïtzació industrial que acaba arrasant-ho tot.

Els ports comencen a fer passos per a descarbonitzar-se mitjançant l’electrificació de les seues instal·lacions, però sembla que aquesta opció en els grans vaixells (creuers o portacontenidors) encara és llunyana. Creu realment possible que l’activitat dels ports pot ser neutra quant a emissions el 2030?

El sector de l’aviació i marítim és dels més complexos amb vista a la descarbonització. Les persones dedicades professionalment a l’estudi del canvi climàtic i les seues solucions tenim dubtes seriosos que aquests sectors complisquen els compromisos de la cimera de París per al 2030. No obstant això, la pujada dels preus dels combustibles fòssils i els canvis de política de moltes empreses portaran irremeiablement a una disminució del volum i la freqüència de sector marítim dels grans vaixells.