Pascual Enguídanos, l’escriptor autodidacte que va colar al franquisme novel·les d’utopia socialista en el segle XXV

Pascual Enguídanos Usach (Llíria, 1923-2003) va ser una mena de precursor de la ciència-ficció de tints socialistes en plena Espanya franquista. Completament oblidat per la crítica literària, l’Ajuntament de Llíria ha organitzat unes jornades amb motiu del centenari del seu naixement, que inclouen la presentació d’un llibre col·lectiu d’homenatge. “Va ser un escriptor autodidacta d’idees socialistes que va haver d’adaptar-se al moment i intentar camuflar-se en la societat del franquisme”, explica a elDiario.es l’historiador Francesc Rozalén, veí de Llíria i membre del comité organitzador de l’homenatge.

Enguídanos, sota pseudònims com George H. White o Van S. Smith, va escriure un total de 332 novel·les de ciència-ficció, de l’oest, bèl·liques, policíaques o roses. Totes novel·letes de quiosc (de duro), entre les quals destaquen els 59 lliuraments de “La saga de los Aznar”, publicada a partir de la dècada de 1950 i reeditada per l’editorial Altolibros. Una saga d’un “món d’utopies” socialistes que “conta la història de la humanitat del segle XXV”, afirma Rozalén.

Com va aconseguir evitar l’omnipresent censura del règim? En un dels diàlegs de la saga, tal com apunta l’historiador, un personatge planteja que el món imaginat per Enguídanos és pur comunisme, cosa a què el seu interlocutor respon que, més aïna, és cristianisme.

Fill d’un republicà “fan de Blasco Ibáñez”, l’autor va abandonar els estudis al començament de la Guerra Civil, quan tenia 13 anys. “És un escriptor d’origen humil i autodidacte, però tots els autors de novel·la popular eren així”, afirma Francesc Rozalén, qui al·ludeix a altres insignes representants del ram com Eduardo de Guzmán o Francisco González Ledesma.

Es va formar llegint novel·la clàssica i es va traure el batxiller, amb un excel·lent, estudiant per lliure i sense anar a una acadèmia. També va treballar d’obrer, en una mina o en oficines, entre altres oficis, i finalment, el 1964, va entrar a treballar a València com a funcionari d’Obres Públiques. “Era una persona que tenia una imaginació innata espectacular”, postil·la l’historiador, que ja fa dues dècades que reivindica la figura de l’escriptor llirià, “injustament oblidat”.

El format de les seues novel·les, característic de l’època, va permetre a molts autors republicans continuar publicant, en una mena d’exili interior i amb pseudònim, en edicions “a l’abast de les classes populars”.

“La novel·la de duro es venia en els quioscos, a Llíria es venien en el mercat, els dijous; recorde de xiquet comprar-les i descanviar-les, eren molt econòmiques, pràcticament fulls volants amb un paper de l’època molt roí, però amb unes portades molt artístiques, amb colors molt cridaners”, relata Rozalén.

Enguídanos va iniciar el seu periple literari en l’Editorial Valenciana i, més tard, va fitxar també per Bruguera, empreses capdavanteres de l’època per a les quals va treballar amb ritme frenètic, com la resta dels autors que van conformar els seus catàlegs. Bruguera, en què va publicar 168 novel·les, el va catapultar a l’edició internacional de les seues obres, atesa la seua difusió a Amèrica Llatina i a Portugal.

Fa dues dècades, Rozalén va sentir parlar l’escriptor Alfons Cervera, que va passar part de la seua infància a Llíria, sobre l’il·lustre i desconegut veí: “No podia imaginar que una persona tan humil en un poble rural havia pogut desenvolupar aquesta imaginació”. “Em va captivar”, diu l’historiador.