A penes quatre de cada deu valencians amb mancances materials severes reben ajudes d’emergència

El 7% de la població espanyola (més de 3,3 milions de persones) pateixen “greus mancances materials” segons els indicadors europeus (Taxa Arope) publicats per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), és a dir, que necessiten ajuda per a cobrir les seues necessitats més bàsiques. Mesures com la renda valenciana d’inclusió, l’ingrés mínim vital o les ajudes d’emergència social dels ajuntaments són els recursos a què poden acudir les famílies en aquesta situació per cobrir aquestes necessitats bàsiques, tal com han assenyalat des de l’Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials.

Segons les dades de l’INE, la Comunitat Valenciana és l’autonomia amb més percentatge de població amb mancances materials severes, l’11,5% (unes 580.000 persones), cosa que suposa quatre punts i mig per damunt de la mitjana espanyola. Li segueixen les Canàries (10,7%), Extremadura (8,8%), Andalusia (8%) o Múrcia (7,6%), que són les comunitats amb més ciutadans en aquesta situació. Per contra, Castella i Lleó (3,6%), Castella-la Manxa (3,1%), La Rioja (2,3%) o Aragó (1,7%), són les autonomies que menys famílies amb mancances materials severes tenen.

Les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística, corresponents al 2020 (l’any de la pandèmia), situen el percentatge de valencians en risc de pobresa o exclusió social en el 29,3% (prop d’1,5 milions de persones) –la mitjana a Espanya era del 26,4%–, més de dos punts per damunt de la taxa del 2019 (27%). La Comunitat Valenciana havia aconseguit baixar aquests nivells des del 2014, en què hi havia un 34,7% de valencians en risc de pobresa i exclusió, en gairebé huit punts fins a la pujada del 2020.

Dels 580.000 valencians amb mancances materials severes, el 38,6% perceben alguna mena d’ajuda d’emergència (al voltant de 223.000), quatre punts i mig per davall de la mitjana espanyola i molt lluny dels beneficiaris a La Rioja (146,9%) o Catalunya (91,1%) i molt per damunt del que passa en autonomies com Cantàbria (11,6%), Extremadura (6,8%), Navarra (3,7%) o Galícia (1,9%). Així doncs, el 4,4% dels valencians reben alguna mena d’ajuda d’urgència (la mitjana a Espanya és del 3%).

Pel que fa a les quantitats, a la Comunitat Valenciana els beneficiaris d’aquest tipus de prestacions reben 195,1 euros a l’any (a Espanya, la mitjana és de 235,1 euros), pels 1.210,7 euros que cobren a Castella-la Manxa, 1.132,1 a Galícia, 991,2 a Navarra o 969,7 a Cantàbria. Per davall dels valencians en aquesta estadística estan Catalunya (194,8), les Canàries (176,9) i Andalusia (91,1). Quant a les ajudes d’urgència per persona amb mancances materials severes, la Comunitat Valenciana reparteix una mitjana de 75,3 euros, mentre que a Espanya es donen 101,6 per persona en aquesta situació –a La Rioja o al País Basc es donen més de 400 euros i a Andalusia, Navarra, Extremadura o Galícia menys de 50–.

D’aquesta manera, en el territori valencià es reparteixen 8,7 euros en ajudes d’emergència per habitant, mentre que la mitjana espanyola és de 7,1; al País Basc es concedeixen 20,8 euros, a Astúries 13,1 o a Catalunya 11; i per contra, a Andalusia se’n donen 3,4, a Extremadura 2,6, a Navarra 2,3 i a Galícia 1,1 euros.

Entramat burocràtic “innecessari i cruel” per a l’ingrés mínim vital

L’Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials denuncia de nou l’“innecessari i cruel” entramat burocràtic que dificulta centenars de milers de famílies que el necessitarien percebre l’ingrés mínim vital: “Només arriba a 428.000 persones a tot Espanya, la meitat dels 850.000 que el ministeri mateix considera com a perceptors potencials”. I les ajudes per a atendre les necessitats més bàsiques (alimentació, roba, lloguer subministraments de la llar...) a penes van arribar el 2020 a poc més d’1,4 milions d’espanyols, “un 43,2% del total de persones amb greus dificultats materials”.

A més, afigen des d’aquest col·lectiu que són nombroses les entitats locals que han augmentat els seus pressupostos per a ajudes d’urgent necessitat en els últims dos anys, “però els procediments burocràtics i la rigidesa de les intervencions municipals limiten l’accés o retarden el cobrament i, per tant, l’eficàcia de les ajudes”, per la qual cosa urgeixen a modificar la norma i interpretar-la de manera “menys rigorosa”.

Per a pal·liar aquesta situació, els directors i gerents de Serveis Socials proposen la “imprescindible i urgent” modificació de la norma perquè les ajudes de necessitat urgent “queden exceptuades de la Llei general de subvencions i s’incloguen en l’ article 2,4 tot tipus d’ajudes d’emergència social, siga com siga la causa i els efectes”; i reclamen a la Intervenció General de l’Administració de l’Estat que inste els interventors municipals perquè agiliten les ajudes econòmiques d’urgència.

En definitiva, sol·liciten que les ajudes d’aquesta mena no es tracten com qualsevol subvenció a una entitat i es vincule la concessió i el pagament a procediments àgils basats en la prescripció social facultativa dels professionals dels serveis socials municipals: “S’imaginen que la prescripció d’un facultatiu de Sanitat se sotmetera a aquests procediments i que les prestacions del sistema de salut tingueren consideració de subvencions? Els pacients moririen esperant l’aprovació de l’interventor i del procediment administratiu”, conclouen.