Elena Cebrián: “Reforçar la cohesió territorial és una qüestió de justícia social”

Elena Cebrián (València, 1971) va ser la primera consellera d’Agricultura, Medi Ambient i Desenvolupament Rural en el Govern del Pacte del Botànic, designada per Compromís. Tres anys després d’ocupar aquesta responsabilitat, torna a l’executiu autonòmic després de la crida del president de la Generalitat, Ximo Puig, per assumir l’última branca de la seua antiga conselleria i coordinar les polítiques contra la despoblació.

Cebrián, enginyera agrònoma per la Universitat Politècnica de València, mostra un profund respecte per la vida en els entorns rurals, que considera pedra angular del patrimoni i la identitat d’un poble, i creu que aquesta perspectiva ha d’impregnar totes les polítiques públiques. La secretaria autonòmica actual tindrà el deure d’elaborar la llei contra la despoblació en l’últim any de la legislatura, de la qual deixa algunes anotacions en conversa amb elDiario.es.

Torna a l’executiu autonòmic en una cartera diferent, amb una responsabilitat diferent i nomenada per un altre partit. Com ha sigut tornar?

Ha sigut una volta, però mai vaig tindre la sensació de deixar-ho del tot. El Govern del Botànic em va marcar, va ser l’arrancada d’un projecte molt d’esquerres després de molts anys de govern del PP en què ens vam embarcar venint de molts llocs. En el meu cas, sempre vaig mantindre la condició d’independent, però amb la màxima lleialtat i creient-me el projecte. Això ha continuat quan m’ha anomenat el president, sabent que he treballat en aquests temes com a consellera, en el Ministeri de Transició Ecològica i com a funcionària centrada en els fons de recuperació, que és un aspecte que ha valorat, perquè hem de fer una espenta perquè arriben a les entitats locals, s’aprofiten al màxim. Per a mi és com continuar en el Botànic.

La secretaria autonòmica de Cohesió Territorial i Polítiques contra la Despoblació s’adscriu a Presidència. Pot solapar-se amb les funcions de les conselleries d’Agricultura i de Política Territorial o té una funció de coordinació?

La idea és que, com que és una àrea amb rang de secretaria autonòmica adscrita a Presidència puga tindre una visió transversal del que passa en altres àrees de govern. Això ho vam treballar des del 2017, quan vam crear la comissió interdepartamental per a la lluita contra la despoblació, que presidia jo en nom del president. Aprofitant el que es feia en altres conselleries, en tot el ventall de l’acció de govern, volem donar-li un enfocament territorial, fer polítiques que s’adapten millor a les necessitats de les persones que viuen en zones que pateixen despoblació o en què l’activitat econòmica està caient i necessiten nous impulsos. Aquesta ubicació en Presidència és per a tindre aquesta visió transversal, coordinar actuacions i incloure aquesta mirada cap a allò rural en les polítiques sectorials.

Per què creu que es dona aquesta visibilitat a aquestes polítiques ara?

La problemàtica era coneguda des de fa molts anys. El 2017 la vam abordar amb la comissió, s’ha reforçat amb l’agència Avant, i ara se li dona més rang. És una qüestió de país, del projecte Botànic. Reforçar la cohesió territorial és una qüestió de justícia social. Totes les persones, independentment d’on visquem, hem de tindre els mateixos drets, la mateixa capacitat d’accedir a serveis públics i oportunitats. Per una conjunció de forces i tendències, moltes d’històriques, hi ha zones que han patit una caiguda de l’activitat econòmica i de població i és una cosa que hem d’afrontar. Estem en un moment diferent com a societat, hem d’abordar reptes nous, des de la digitalització, l’exclusió per raó d’edat, el canvi climàtic, la transició energètica i ecològica... Necessitem un territori capaç, atractiu i fort que puga abordar aquests reptes. El Govern ha d’impulsar-lo i comptar amb un territori més cohesionat per fer-ho. Hem d’abordar l’accés als serveis públics, l’envelliment que acompanya la despoblació, la necessitat d’atenció social i cures, la connectivitat física... Són temes difícils que cal abordar des del principi de justícia, solidaritat i cohesió.

La cohesió territorial no fa només referència a la despoblació. En la presa de possessió parlava de reforçar aliances amb administracions locals. Què té pensat?

Tenim la Direcció General d’Administració Local, que treballa a reforçar les capacitats financeres dels ajuntaments. La setmana passada vam tindre una reunió per a la distribució del fons de cooperació municipal, fruit d’una llei aprovada l’any passat, amb intenció d’ajudar els municipis més menuts. Volem treballar més aquesta coordinació en la via pressupostària, però també ajudar-los a tindre més informació en l’accés als fons de recuperació, reforçar les seues capacitats, ajudar-los a contactar amb empreses i pimes, fer de pont. La cohesió territorial és molt més, però incidim en aquesta visió d’interior i de reforç cap als que tenen més necessitats.

Quan parlem de bretxa urbà-rural, de quina parlem?

És un imaginari que en els últims anys està trencant-se. Durant molt de temps s’ha construït un estereotip en què allò rural és tot el que queda, el que no és urbà. El nostre estil de vida està interrelacionat, ja no sols per sectors com l’agricultura, sinó pel que significa el territori com a espai de coneixement, el patrimoni, la cultura i la part emocional. És una qüestió de la nostra pròpia història. En el franquisme es va crear l’estigma de ser de poble, els mateixos habitants forçaven que els seus fills s’anaren a fer carrera fora, i és molt trist des del punt de vista personal i com a país. Això continua perdurant en l’imaginari col·lectiu i és injust per la nostra pròpia història: tots venim d’ací.

Ara estem en un altre moment i hem d’aprendre de la nostra història. L’abandó, l’èxode del camp d’aquells anys, la vida de les dones, que sempre ha sigut dura, treballant en el camp i a casa sense reconeixement social ni econòmic, ha creat en moltes zones una desestructuració que costa de mantindre. Hi ha gent que lluita molt per estar ací, però s’ha fet malbé el teixit social. Volem que siga un plantejament en positiu: sabem d’on venim, però no podem quedar-nos en una visió melancòlica. Hem de veure quines oportunitats tenim amb la gent que viu ací i té reivindicacions legítimes.

A més de les bretxes de gènere, que han sigut diferents a la ciutat i en els entorns rurals, se n’han produït d’altres com en l’accés als serveis públics o la igualtat d’oportunitats.

Són dues de les línies importants de treball que volem reflectir en la llei, molt ben identificades en l’Estratègia Avant 2030. La previsió de serveis públics de qualitat bàsics ha d’estar garantida, que un puga accedir en una distància raonable al metge, a l’escola pública, a serveis socials. Vivim en un món molt interrelacionat i és bo passar una temporada fora, però després has de poder tindre oportunitat de tornar, de desenvolupar la teua vida on vulgues.

Que siga una eixida, no un exili.

Que puga ser una elecció, no que la gent s’hi veja forçada. És una mirada que hem de recuperar, perquè és el nostre patrimoni, cultura i identitat.

Què li sembla el terme Espanya buidada?

Té una enorme capacitat comunicativa. Va ser un lema molt potent que va sorgir de la literatura, del periodisme. Estan Paco Cerdá, María Sánchez, Sergio del Molino o Julio Llamazares... Va posar de manifest allò que la societat en conjunt no volia mirar: què passava i quants de nosaltres mateixos estàvem abandonant. Però crec que hem passat a una altra fase, aquest concepte ara reflecteix una cosa nostàlgica, una fotografia en blanc i negre; nosaltres volem una pel·lícula en color, que tinga dinamisme. Crec molt en les iniciatives locals i en la gent que s’ha anat organitzant, que ha emprés petits negocis, en gent jove que s’ha ficat en l’agricultura i la ramaderia, en els productes de proximitat. Cal aprofitar aquestes oportunitats i donar-los resposta.

Entenc que la llei contra la despoblació serà l’eina per a canalitzar això.

És donar-li el marc administratiu per reforçar-ho i donar-li permanència. Ara tenim la Ruta 99, les professions itinerants, el reforç de caixers automàtics, organitzem el transport a demanda... hi ha un laboratori d’idees per a anar treballant. L’Estratègia Avant 2030 ens dona el diagnòstic i ara cal posar-ho en forma legal, que signifique un compromís polític i pressupostari. Encara que en les polítiques contra la despoblació, més que pensar en molts milions de pressupost, cal pensar en polítiques millors.

Moltes mesures semblen encaminades a evitar el buidatge dels pobles, que muiren, però hauran d’anar acompanyades d’unes altres perquè la gent vaja a aquests pobles, que s’hi mantinga la vida.

Si volem atraure població són fonamentals les polítiques d’habitatge. L’accés a l’habitatge és important en tota la societat, a les ciutats és una emergència, sobretot per a la gent jove, perquè pot ser un factor d’exclusió social, però ha de tindre una mirada específica en entorns rurals, on hi ha molts habitatges de gent que no resideix ací però hi conserva sa casa o no estan en condicions. Cal estar molt atent al que reivindica l’entorn rural.

Quan es parla de despoblació o d’Espanya buidada es pensa en Castella i Lleó o Castella-la Manxa, la Comunitat Valenciana no encaixa en els mateixos paràmetres.

Tenim altres trets que han marcat el nostre territori interior. A Castella i Lleó i en part de la Manxa el gran focus és Madrid, una gran concentració d’empreses i indústria, finançament... té un efecte aspirador brutal que ha fet que es buidaren moltes poblacions. I també hi ha ciutats com Sòria o Zamora que van perdent habitants; quan les ciutats intermèdies es desestructuren, tota la província entra en un desert demogràfic. És per a analitzar quines decisions ha pres la mateixa comunitat.

Quines són les característiques a la Comunitat Valenciana?

En l’Estratègia Avant és a l’interior de Castelló, el Racó d’Ademús i algunes zones muntanyenques d’Alacant on està més diagnosticat. En el nostre cas, més que recuperar un poble menut, busquem recuperar la funcionalitat d’un territori.

Aliances municipals que generen una zona atractiva, no un terme municipal.

Exacte. Si hi ha una capçalera de comarca que pot acollir serveis no gaire lluny d’altres poblacions, totes guanyen en qualitat de vida.

Exploren accions amb altres comunitats autònomes?

No ho tenim molt desenvolupat, però és una cosa que m’agradaria. Amb Terol hi ha molts vincles, molta història compartida, com amb Conca, Albacete i Tarragona. Hi faig voltes.

Com es poden reforçar les aliances municipals?

Estem treballant molt amb les mancomunitats. Hi ha un programa d’incorporació de tècnics, amb la idea de poder abordar serveis comuns de manera compartida, accedir a projectes o contractació conjunta. Es tracta de guanyar capacitat conjunta. En fems, desenvolupament local, turisme... És aprofitar els vincles, reforçar-los i donar capacitat a les mancomunitats, en col·laboració amb les diputacions i la Federació Valenciana de Municipis i Províncies. És un treball ampli que cal veure amb molt de respecte. Crec que cal ser molt honest en política i plantejar les solucions de manera conjunta, amb implicacions territorials i socials.

La despoblació serà un argument de la reforma del sistema de finançament.

Necessitem un finançament just que ens permeta equiparar els serveis per ciutadà. Estem fent esforços per fer-ho, per tindre serveis públics de qualitat.

Què li sembla aquesta estratègia de dividir la negociació entre autonomies poblades i despoblades o centre-perifèria?

Crec que és equivocada. L’anàlisi de la comissió d’experts en finançament del Govern i les Corts Valencianes estudia els impactes i les incoherències d’establir aquestes variables que no donen resposta als problemes.

Si parlem de cost de serveis públics, ja s’observa si cal moure’s un o deu quilòmetres.

Sí, i si prioritzem l’extensió del territori, som injustos amb les persones. Cal veure com cada comunitat pren les seues decisions. Caldrà jutjar quines decisions hem pres, si hem bregat per tindre escoles i centres de salut als pobles. Ací es veuran les polítiques contra la despoblació.