Joan Sifre: “Les grans polítiques són la indústria, les polítiques socials, no si és País o Comunitat”

Quan es va negociar el text que donaria a la Comunitat Valenciana la capacitat d’autogovern, Joan Sifre (Alzira, 1949) ja estava quasi una dècada en l’organització sindical Comissions Obreres. Llicenciat en Filosofia i Lletres, va ser elegit secretari general per a l’organització valenciana eL 1996, que capitanejaria fins aL 2009.

El reconegut sindicalista coordina els actes per al 40 aniversari de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, que van arrancar l’1 de juny, sense la participació de la dreta. L’elecció del lema, que inclou l’expressió “fer país”, ha sigut l’argument per no acudir a la celebració, mentre l’executiu autonòmic fa una crida al consens.

En aquests mesos de preparació de l’aniversari deu haver pogut fer un balanç dels 40 anys d’autogovern.

He llegit bastants coses i hem repassat la història. Crec que el temps col·loca la gent en una posició més madura. L’autogovern és una peça important, amb independència que uns aspiraren a més o a menys. Des del principi hi hagué un compromís autonòmic, una gran manifestació de 600.000 persones a València... També per impacte de l’assassinat de Miquel Grau, apegant cartells per a aquella manifestació del Nou d’Octubre. Hi havia clima de reivindicació. En els plenaris anteriors al Consell preautonòmic hi havia un compromís de les forces polítiques d’aconseguir la màxima quota d’autogovern.

La consellera de Participació de la Generalitat Valenciana, Rosa Pérez Garijo, comentava en l’acte de l’aniversari de l’Estatut que els pilars de l’estat del benestar s’han desenvolupat amb l’autogovern. En aquest sentit, què significa l’autogovern per als valencians?

En la Constitució hi ha una sèrie de competències que s’han de gestionar des dels governs autonòmics. Són temes clau com la sanitat, l’ensenyament i altres polítiques de benestar: polítiques formatives, d’ocupació, les anomenades polítiques actives. És la concreció del principi de subsidiarietat; la relació amb els ciutadans i les seues demandes s’ha de fer a través dels governs autonòmics.

Una de les parts de l’aniversari és la reflexió a futur. Com es pot aprofundir en les competències d’autogovern?

Des del meu punt de vista, no es tracta tant d’ampliar les competències, encara que alguns temes estan per desenvolupar, com de preveure unes coses determinades que ens poden afectar. Està pendent la reforma del títol huité de la Constitució, el paper del Senat com a cambra territorial o el finançament, però també les inversions de l’Estat, qüestions a negociar. Crec que seria bo que això es fera amb uns criteris coherents amb la descentralització que consagra la Constitució. No és una concessió graciosa del Govern central, és una negociació amb les comunitats autònomes per a aquestes cobertures. Les conferències de presidents no han de ser una concessió, han de ser una cosa instituïda que responga al plantejament federal, que es reconega la pluralitat i la diversitat, i per tant la identitat del poble valencià, i que s’assumisquen drets i deures.

Llavors, entenc, excepte per la reforma del Senat, el marc legal és suficient, però s’ha d’aprofundir?

Sí, però cal avançar més. La societat ha canviat: està el repte tecnològic, l’atur juvenil, el capital humà que representa tantíssima gent que ha cursat els seus estudis i se n’ha d’anar a Alemanya a desenvolupar-se. Es tracta de donar-li via i això és tasca de Govern i de la societat civil, que no tot ho solucione el públic. El poble valencià no va assumir l’autogovern com una cosa pròpia, perquè se’ns va negar la capacitat del referèndum previst en l’article 151 –de la Constitució–, ni tan sols aquesta decisió va dependre d’ell. Per tant, crec que cada dia cal assumir la veu d’aquest poble i els poders públics tenen aquesta obligació.

Que es negara la possibilitat de ratificar l’autonomia per la via del referèndum afecta la cultura de participació que hi ha hui? Quina implicació té?

Quan el poble valencià es va veure en la tessitura d’acceptar el procés autonòmic era important, per constituir-se com a subjecte polític, poder confirmar els acords a què havien arribat les forces polítiques. Per la via de l’article 143 –la que finalment es va usar– no estava previst. Es van pronunciar els ajuntaments en les eleccions municipals, però no totes les vies van ser netes: es va dir que la Comunitat Valenciana no complia els requisits –per al referèndum– i Andalusia, que tampoc, sí que el va fer. Però això cal superar-ho, no pot ser un trauma. Ho coneixem i ho sabem; a partir d’ací, a ser subjectes cada dia. Els que van votar el referèndum i els que no tenim el repte ací, amb vista al futur. Què passa amb la indústria valenciana i els sectors tradicionals, quina qualitat de servei es pot prestar amb aquest tipus d’empresa, com construïm un sistema financer que atenga el finançament, no l’especulació, les polítiques socials. Aquestes són les grans polítiques, no si açò és un país o una comunitat. Això són magarrufes per a fugir dels vertaders debats.

Fa poc es va presentar un llibre, País Valencià. Present i futur, coordinat per Gustau Muñoz i Vicent Olmos, en què s’indica que hi ha aspectes en què som potents, i en altres tenim els problemes endèmics de sempre: la grandària de l’empresa és insuficient, els criteris de gestió són autoritaris, la participació dels diferents agents que intervenen en el procés productiu... necessita una certa democràcia, repartiment de la productivitat, dels rendiments.

Quan es parla de la Transició i de l’aprovació de l’Estatut, sovint es parla d’un clima de consens a què apel·lar. En l’acte del dijous, l’expresident Joan Lerma va trencar aquesta idea del clima idíl·lic, en què tots parlen, es posen d’acord, quan el procés diu que no va ser així. Comparteix aquesta visió? Quin record té d’aquest clima?

Crec que hi havia un pes excessiu de les forces polítiques. Els representants van complir molt bé la seua missió: arribar a consensos, superar formes d’Estatut que no serien viables en el marc constitucional. Van tindre una gran tasca, amb certs bloquejos i operacions gens clares. Crec que Lerma va voler reconéixer la capacitat d’arribar a acords dels que es van haver de tancar per traure un text elaborat conjuntament, que comptara amb les forces majoritàries.

La capacitat de cedir.

La capacitat de cedir, de pactar. El diàleg és fonamental en política. Em sembla una mica trist que en un tema comú sorgisquen aquestes actituds, sobretot si la motivació no està ací, sinó en les eleccions.

Deia fa un moment que les grans polítiques són les econòmiques i socials...

A la gent el que li interessa és tindre aquestes cobertures, una capacitat de vida, un futur per als joves, el reconeixement dels drets de la dona i els derivats de les qüestions de gènere; els drets fonamentals d’educació, sanitat, protecció social.

Amb aquest clima veu possible grans acords per a resoldre aquestes qüestions? Si la dreta renuncia a un acte, perquè diu “país”.

És difícil, però, què no ho és? La societat líquida s’ha fet gasosa.

Quasi efervescent.

(Riu). Els principis s’han de dimensionar a una situació i a un ritme que és completament diferent. La qüestió és saber adaptar-se i traure oportunitats.

Què és “fer país”?

És una al·locució que s’utilitzava en els anys seixanta per a reivindicar la identitat valenciana. Es refereix a la reivindicació dels furs després de la Guerra de Successió, la idea fundacional de l’antic Regne de València, que Jaume I no va incorporar a la Corona d’Aragó, sinó que va crear institucions pròpies, que es perden amb la guerra.

I hui què significa?

Aquesta locució tan utilitzada pels que demanaven autonomia, reconeixement de la identitat, van assumir aquest lema com l’esforç quotidià de qui treballa comunament, i la crida a les altres parts a reconéixer aquesta diversitat. Que té molts elements comuns amb els altres membres de la Corona d’Aragó, de l’actual Regne d’Espanya... un és el que és, no s’inventa una identitat cada dia. Això és el que històricament va ser.

En el discurs feia referència a “tindre un país normal, racional i solidari” i a “conéixer el territori i els seus costums”

Difícilment es poden fer bones polítiques respectant la identitat i la diversitat pròpia si no coneixes la llengua, la cultura, els costums, el territori; si no participes en l’associacionisme, no t’impliques a millorar el camp propi. Això és fer país: el petit esforç que cada persona fa i l’esforç de les institucions.

La Comunitat Valenciana ha vingut liderant una agenda federalitzant, descentralitzadora... Cap a on hauria d’anar?

Per a ser una comunitat que s’autogoverna hauria d’anar cap a una responsabilització política i d’iniciatives de millora. Em referisc a mancomunar esforços i serveis; un no fa política sol.

A què es refereix? Avançar amb totes les comunitats o des de dins de la comunitat?

Totes dues coses. La lleialtat institucional és important. Si no hi ha confiança, hi ha travetes. Es tracta que el Tribunal Constitucional no l’haja de resoldre tot. Ha d’haver-hi una altra actitud i instruments. Comprometre’s amb l’autogovern vol dir demanar més finançament a l’Estat, però també que els ingressos siguen responsablement assumits.

Un altre dels punts de l’aniversari era fer una crida a la participació. Com es farà?

Ho intentarem. Si exclusivament parles amb els partits o les universitats, et trobes amb la política i amb l’acadèmia. La idea és que hi haja un esforç de les associacions representatives dels sectors per a fer una aportació sobre la manera com l’autogovern repercuteix en el que sostenen ells. Per exemple: si tenim una tradició musical, una estructura de bandes i escoles de música, els demanarem que prenguen iniciatives, que organitzen recitals en els barris. Es tracta de mobilitzar a partir dels interessos de la gent en la consciència de l’esforç comú.

Hi haurà una proposta de reforma?

Hi haurà reflexions de les institucions estatutàries per a aprofundir en alguns temes.

Pot desenvolupar-se l’autogovern sense un finançament concorde?

És difícil. Si no hi ha pressupost, és difícil fer polítiques. I si preveiem noves ambicions necessàries, és difícil. Per això el finançament és important, com moltes altres coses. Crec que el govern autonòmic en uns moments determinats va tindre iniciatives trencadores, com la creació d’instituts tecnològics, la política industrial... És un tema que varia. Els resultats varien segons els plantejaments.