José Luis Ábalos: “La dreta ho juga tot a la deslegitimació del Govern, a la deshumanització del seu president”

José Luis Ábalos (Torrent, 1959) és un dels diputats més experimentats del PSOE. Va ser secretari d’Organització, ministre de Transports i un dels homes que va ajudar a pujar Pedro Sánchez a la presidència del Govern, arrancant amb el procés de primàries del partit i continuant en els processos electorals. Després de la seua eixida de l’executiu, el juliol del 2021, es va mantindre discret, malgrat els atacs de la ultradreta. Al cap de dos anys, després de les eleccions autonòmiques que han marcat un canvi de color polític en les comunitats, es presenta com a número dos al Congrés per València.

Fa dos anys va ser apartat del Govern i ara és número dos per València al Congrés. Què ha passat en aquest període de temps?

Es va produir una remodelació de Govern en què no vaig eixir jo sol. Va ser una remodelació important que tractava de marcar una etapa política nova, una vegada superada la crisi de la pandèmia. Vaig mantindre l’acta de diputat mentre vaig estar en el Govern i em vaig incorporar al Congrés, em van nomenar president de la comissió d’Interior i ací he estat. Soc diputat des de la IX legislatura, vaig mantindre la intenció de seguir i no hi ha hagut més problema.

Això es va interpretar, igual que els canvis de l’estructura interna del partit, com una manera d’apartar-lo.

Sí, tant en un cas com en l’altre sembla que les coses generen una expectativa que un no reconeix. Però bé, jo no torne perquè no me n’he anat.

Ho dic perquè aquesta eixida, de què no es va donar massa explicació, va generar una certa perplexitat en uns sectors i elucubracions en altres. L’altre dia, el candidat de Vox per València, Carlos Flores, feia al·lusió a aquestes elucubracions en el debat. El molesten aquests atacs personals?

Em molesta, sí. Primer, perquè parlem solament d’un mitjà. Hi ha un sol mitjà a què vaig presentar una querella que en aquest moment està substanciant-se d’acord amb els procediments de la justícia, que són lamentablement molt lents. Ja en la fase d’instrucció ha quedat absolutament desacreditada la informació. Però bé, jo en això soc molt prudent, no m’agrada comentar els processos judicials fins que no acaben... I no observe el mateix, no solament en algun mitjà en concret, sinó fins i tot en personatges com aquest a qui fa referència. Però és que... que aquest personatge, amb una condemna ferma, i amb tot el que recull la mateixa sentència, es permeta qüestionar altres persones en aquest tema... La veritat és que és el despropòsit a què hem arribat, no? Que puga ser tolerable... És evident que jo vaig tindre un paper molt protagonista i el cessament va donar peu a especulacions de qualsevol mena. El cas és que han passat dos anys ja i ací estem.

Més que pel procés judicial, li preguntava per l’atac personal i directe. Han publicat fotografies seues a sa casa.

Quan es parla d’això de les campanyes i això, que el president ara reconeix, jo vaig ser òbviament dels primers a patir tot l’assetjament de la ultradreta a escala desconeguda en la vida personal. Bé, Pablo Iglesias, per descomptat, n’ha tingut més, però jo vaig tindre una campanya en xarxes, amb escarnis a casa... Un assetjament i una fustigació que no té precedents. La ultradreta em va posar el focus.

A què creu que es deu?

Els moleste. De qui no molesta no es parla. La irrupció de la ultradreta ho ha enverinat tot. I la ultradreta o la dreta radical no solament és Vox, sinó tot un entorn també digital. És un context totalment diferent, en què s’ha permés tot això de la cacera a les persones i ficar-se en la intimitat. Va més enllà de la hipocresia, que fins ara és el que coneixíem. És una forma de deshumanització, d’eliminació de l’adversari per altres mitjans.

I enmig d’aquesta cacera, vosté decideix tornar a ser candidat al Congrés.

Sí. Mira, això és una cosa que vaig viure en els escarnis. Tota aquesta pressió va dirigida a traure’t de l’escena pública. A traure’t de la política. Quan un és conscient que el propòsit és que tu deixes de fer política, perquè els molestes, el que no pots permetre, almenys a mi m’ocorre, és que se n’isquen amb la seua, perquè aquest és el seu objectiu: intimidar, destruir-te, perquè no els interessa que formes part de l’escena pública. Si tu et rendeixes, han aconseguit el seu propòsit. Crec que aquesta actitud és la que sempre més el va molestar a la ultradreta amb mi, perquè jo els plantava cara i això no ho suporten. S’exciten molt i són molt excitables. Fa falta molt poc per a excitar-los.

Què es juga el PSOE en aquesta campanya?

El PSOE es pot jugar el que vulga, però són 144 anys d’història, d’una història molt difícil. A mi no em preocupa tant què es juga el PSOE, perquè el PSOE no és res si no està al servei de la societat, si no és un instrument útil de transformació social i al servei dels anhels de la gent. El que m’ha de preocupar és que continue sent aquest intèrpret, aquest motor de projectes que promouen el benestar de les persones i la justícia social i la llibertat. El que em preocupa, per tant, no és com queda el PSOE, que tenim capacitat per a adaptar-nos a les noves realitats, ho hem demostrat històricament. El problema és com queda la nostra societat.

I com queda? Què ve?

Doncs, la involució absoluta. El 1977, Aliança Popular va traure 16 diputats de 350; el 1979, Coalició Popular, perquè anava amb aquest nom, va baixar a deu de 16 i va eixir un diputat d’extrema dreta, que no havia eixit el 1977, malgrat tindre 40 anys de dictadura, que alguna cosa modelarien en la ment d’alguns ciutadans. Vull dir, que el 1977, el 1979, el 1982, Espanya va dir no a la dictadura, no al que representava la dreta radical, la ultradreta, el feixisme. I ara, més de 40 anys després, aquells que eren 11 diputats de 350, es plantegen apoderar-se del Govern de la nació. Això és el que m’horroritza.

M’horroritza que es normalitzen determinades actituds, que es comprenguen, que se’ls lleve importància: a replantejar-nos la violència de gènere, la igualtat entre homes i dones, el reconeixement de la diversitat sexual, drets conquistats. Que es replantege, sense ser conscients, rebaixar els nivells d’empara i de protecció com són les ajudes a la dependència, com són la pujada de les pensions, la pujada dels salaris. Tot això és el que està en qüestió. No és el PSOE, sinó el que hem aconseguit, no ja aquests últims anys, sinó inclús tot el que s’ha aconseguit en la democràcia. No és normal que tinguem representants de parlaments autonòmics que neguen la ciència. Això sí que és retrotraure’ns, no ja a la dictadura, sinó a temps inquisitorials. Que hi haja negacionistes de la ciència que neguen l’impacte del CO₂ o que neguen les vacunes... és incomprensible. Però, per a què hem anat a escola? Per a acabar negant la ciència? Per a estar ací tolerant expressions que atempten contra els drets humans reconeguts per les Nacions Unides?

Quan parlen alegrement de derogar l’Agenda 2030 el que qüestionen l’actualització dels drets humans. Estan en contra de la protecció de la infància, que forma part del nostre ordenament jurídic. Estan en contra de la diversitat sexual de les persones, tractant-les com a malaltes. Això és el que ens juguem. I el PP pot dir que no, però comparteixen aquest discurs. Aquest discurs és transversal entre totes dues formacions, i entre altres coses perquè Vox no és sinó una derivada perversa del Partit Popular, una segregació a conseqüència del fracàs del projecte polític del PP amb Mariano Rajoy.

El preocupa que, si donen els números, Alberto Núñez Feijóo signe amb Santiago Abascal un pacte com el de Carlos Mazón amb Carlos Flores?

Els pactes ja estan en els territoris, ja estan fins i tot allà on no calia. Jo dic que no és tanta diferència. Nosaltres hem viscut com des de la Comunitat de Madrid es va fer una trinxera contra el Govern de la nació, prescindint de qualsevol actitud de col·laboració, de la lleialtat que ha d’imperar entre les administracions. I els discursos eren exactament iguals que els de Vox. Tant és així que Vox perd terreny a la Comunitat de Madrid, perquè el seu discurs ja el porta la presidenta de la Comunitat de Madrid. El seu estil polític ja el porta la presidenta de la Comunitat Madrid i és del PP. Comparteixen una part d’aquest discurs de la prioritat, de la inquietud, de la sensibilitat. No debades totes les lleis que tenen a veure amb progressos en matèria de drets i llibertats, el Partit Popular les recorre al Tribunal Constitucional.

No es creu Feijóo quan ofereix, com l’altre dia en el debat, un acord per a deixar governar la llista més votada en el Congrés?

Això és un parany que solament busca que al Partit Popular sempre se li pose fàcil. Això, dit després d’Extremadura, de less Canàries, d’ajuntaments com Madrid, Burgos, on no han respectat la llista més votada, és la hipocresia. Nosaltres l’abril del 2019 vam guanyar les eleccions. Tenia l’oportunitat d’haver donat suport a la llista més votada i evitar així un pacte amb Podem, que és el que ells volien evitar, no? I hi havia un precedent de generositat, en què l’alternativa política, que era el PSOE, es va abstindre perquè poguera governar el PP el 2016. Ni tan sols van tindre en compte aquest precedent. No els va servir. I ens en vam anar. Ens vam veure abocats a fer altres eleccions i novament, per segona vegada vam tornar a guanyar i per segona vegada no ens van reconéixer aquesta victòria. Llavors, amb quina cara, amb quina legitimitat, amb quina credibilitat fan aquesta proposta, a més televisada com a part de tota una escena del xou.

El líder valencià del PP, Carlos Mazón, en públic deia que pactar amb Vox era una línia roja perquè la seua línia roja era el govern en solitari, i en privat hem vist que parlava d’una certa predisposició.

Malgrat que comparteix bona part d’aquest discurs, la dreta radical en conjunt, la diferència és que en el PP donen a l’estètica una mica més d’importància, cosa a què no en dona gens Vox. I en aquest sentit, encara que poden comprendre les propostes de Vox, amb vista a la galeria, per una qüestió estètica, pretenen diferenciar-se’n.

Les enquestes apunten a dos blocs. En el seu cas, la cosa més lògica seria pactar amb les mateixes forces del Govern de coalició. Hi estan disposats?

És evident que encara que hi ha dos partits majoritaris molt consolidats que en tot aquest temps s’han consolidat una mica més després de la crisi de representació del 2015. No obstant això, és evident que cal articular majories i a priori cal pensar que el PP solament pot tindre majoria amb la ultradreta i que el Partit Socialista pot aconseguir majoria amb el soci de coalició, que fins ara era Podem i que ara es presenta amb el títol de Sumar. És evident que la majoria es pot articular al voltant d’aquesta aliança. A més, crec que per a enfrontar una ofensiva tan radical, tan involucionista, ens fa falta el concurs de tots els progressistes d’aquest país per a fer front a aquesta involució.

Com ha sigut governar amb Podem?

En el meu cas particular, no hi vaig tindre cap dificultat. Jo soc molt partidari de quan s’arriba a un acord ser lleial amb l’acord. Es poden tindre totes les dificultats fins a arribar a l’acord, però una vegada aconseguit, cal complir-lo i cal ser lleial. I jo sempre vaig tindre aquests principis clars dins del govern de coalició, sobre el qual, d’altra banda, no hi havia cap experiència prèvia. Parlem, a més, d’un Govern de coalició, d’un partit amb una experiència institucional molt gran, de govern, molt institucionalista, com és el Partit Socialista Obrer Espanyol, amb una formació política que era bastant antisistema a l’origen, no convencional, i que, no obstant això, doncs va assumir clarament la responsabilitat de govern. Jo he defensat sempre el govern de coalició i la meua relació amb els membres de Podem sempre ha sigut molt bona en el terreny polític. Sempre he notat la col·laboració i encara hui he sentit sempre la seua solidaritat. També és veritat que en el meu cas he tingut un assetjament que ells entenen molt bé, ens ha fet més comprensius respecte de la realitat a què ens enfrontàvem.

I amb González Pons, que el va defensar l’altre dia en el debat de les acusacions del candidat de Vox?

Crec que González Pons el que fa és intel·ligent i té una eixida oportuna. No puc deixar d’agrair almenys el gest, però és evident que va tractar d’aprofitar-se d’una circumstància per a quedar bé amb tots. Li agraïsc aquestes paraules, González Pons és un polític molt veterà.

Com ha sigut la relació amb el PP? Han pactat, per exemple, la reforma de la llei del ‘sí és sí’.

Crec que hi ha vegades que es produeixen efectes col·laterals no volguts i que hauria d’haver-se afinat més les conseqüències de la seua aplicació, no tant perquè jurídicament fora millorable, sinó també perquè després ha de ser interpretada també jurisprudencialment i fins això calia haver-ho considerat. El propòsit de la llei era molt positiu i és una bona llei, més enllà d’aquestes circumstàncies que la dreta s’ha obstinat a airejar. Aquesta llei permet perseguir molt més les agressions sexuals. Però bé, estaven en contra de la llei, els ha vingut molt bé l’aplicació, en alguns casos d’acord amb els principis que regeixen el dret penal. De totes maneres, el Grup Socialista va rectificar per posar fi a aquesta polèmica a què li havia clavat dent la dreta i calia ser ràpid.

Veient com ha anat la campanya de les autonòmiques, amb qüestions com la llei del “només sí és sí”, que va començar molt abans de la campanya electoral, què esperen d’aquesta?

L’objectiu és que el ciutadà faça una anàlisi de la gestió real, és a dir, de la política pública desplegada pel Govern, del paraigua social que ha procurat aquest Govern en una de les crisis pitjors que ha tingut Espanya en els últims anys. En matèria sanitària, feia 100 anys que no teníem una pandèmia d’aquesta mena i el país ha eixit cap avant, en cap moment s’ha parat realment. La lluita contra la pandèmia no ha impedit desenvolupar l’agenda transformadora. Hem continuat estenent drets, llibertats, generant més protecció social. Es va aprovar l’ingrés mínim vital, s’han millorat les pensions, els salaris, les condicions de vida dels treballadors, s’ha lluitat contra la inflació, s’han aconseguit preus en l’energia molt més econòmics, més barats, tot i que l’amenaça era tota la contrària. En fi, s’ha desplegat tota una sèrie de polítiques públiques dirigides especialment als més vulnerables, els que necessiten més l’empara dels poders públics. El que ens agradaria és que la mateixa societat reconega aquests beneficis. I davant d’això, o en el cas que fins i tot es pot estar en contra d’això, que s’observe si hi ha una alternativa diferent, perquè lamentablement l’oposició, els que aspiren a aconseguir el govern, ho intenten sense cap alternativa, sense cap proposta concreta o confessable. Tot ho juguen a la deslegitimació del Govern, a la deshumanització del seu president i dels membres del Govern, al desgast reputacional, a introduir elements intangibles que no afecten gens la vida de la gent.

No obstant això, en les autonòmiques de fa un mes, en el cas valencià tots els indicadors econòmics i socials anaven millor i el Partit Socialista va perdre la Generalitat Valenciana.

Tractem de veure les conseqüències d’un vot que no pondera totes aquestes coses. El que ens interessa és que la ciutadania s’adone que dir que no no és necessàriament donar suport a l’alternativa que se’ls presenta. Que tot té conseqüències perjudicials per a un mateix. Ho veiem ara en els pactes que es plantegen, no per la mateixa presència de la ultradreta, sinó pel que això implica respecte de les polítiques. Responen a les seues concepcions en matèria econòmica, que no és sinó traure el màxim benefici per part de les elits econòmiques, que busquen desprendre’s de tot compromís o contraprestació amb els treballadors, però també amb el medi ambient, aquest sentit depredador dels recursos naturals.

Això no és nou. Quan Rajoy va aconseguir majoria absoluta, per exemple, en matèria de medi ambient, tota la seua obra va ser desmuntar tot el que havien fet els governs de Zapatero en favor de la lluita contra el canvi climàtic. En la protecció del medi natural va desenvolupar una intensíssima activitat destructiva de tota aquesta obra amb Arias Cañete al capdavant del ministeri. I en matèria de protecció social va retallar totes les prestacions, va eliminar algunes ajudes com les que es donaven als aturats de més de 52 anys, va retallar la dependència, la sanitat, l’educació, tot amb la coartada de la crisi econòmica. Ací, amb la crisi sanitària hem fet tot el contrari. Al final, el que un ha de saber és qui representarà els seus interessos. I és evident que el Partit Popular, quan es planteja posar un impost a la banca o a les energètiques, es posa a favor d’aquestes. Però quan es tracta d’apujar salaris es posa en contra.

I quina lectura fa el partit dels resultats de les autonòmiques i municipals? Es van plantejar quasi com un plebiscit contra Pedro Sánchez.

El president ho expressava així, es va lamentar que no s’hagueren tingut en compte la gestió dels governs locals i autonòmics i se centrara tot al voltant de la figura del president, que no era el seu moment electoral. Així ho va interpretar i per això va anticipar la convocatòria d’eleccions. Però més enllà d’una estratègia electoral per part de la dreta radical, d’ignorar la gestió dels governs locals i autonòmics per continuar insistint en la desqualificació del president, té a veure també amb el seu menyspreu al fet territorial. La dreta no creu en les comunitats autònomes, que són els prestataris de les polítiques públiques. Si no t’interessa la política social ni les comunitats autònomes, per a què n’has de parlar. Doncs, parlem del president.

En la presentació del seu llibre, Ximo Puig va fer una anàlisi similar. Va dir que el president del Govern se l’havia tractat injustament. Vosté també ho creu?

Jo soc més socialista que mai. No em vaig fer socialista per a anar darrere de cap figura en concret. Crec que cadascú tenim una responsabilitat i ens representa a tots. Quan s’ataca el líder, se’ns ataca a tots. Això que fa la dreta de separar sanchisme de socialisme o apel·lar al que queda de socialisme... A hores d’ara, qualsevol líder socialista els molestarà. És d’un cinisme tremend. Quan alguns invoquen Rubalcaba després de les campanyes que han fet quan vivia, i ara que ésmort apel·len a ell... O quan recorren a Alfonso Guerra... Jo crec que ens ve a la memòria allò del general Custer: l’únic indi bo és l’indi mort. Els és igual qui dirigisca el PSOE, llevat que ells també ens hagen de dir qui és el líder.

Quina relació té amb Ximo Puig?

Sempre ens hem portat bé. Som de la mateixa generació, ens coneixem de fa dècades. Més enllà que cadascun hem tingut la posició política que hem volgut tindre. Tenim un debat permanent sempre, però sempre hem pogut preservar la relació. Amb el temps, aquesta trajectòria personal es converteix en una relació afectiva, passa amb les persones amb qui convius.

Com està el partit? En l’elaboració de llistes va haver-hi un cert conflicte.

En alguns llocs. Si penses en el nombre de circumscripcions, es redueix a una part ínfima. Si un revisa província per província, no hi ha hagut conflictes. Però en tota elaboració de candidatures hi ha problemes.

Creu que pot reobrir-se el conflicte després de les eleccions? Alguns barons territorials han estat aquests últims quatre anys encantats d’eixir a criticar les decisions del president del Govern i secretari general.

Crec que no hi ha ningú en això ara, ni es podria entendre que n’hi haguera. Estem en unes eleccions on cal tirar la resta per impedir la involució en aquest país. Cada moment té el seu afany, però no pot ser aquest.

I en el PSPV?

És evident que ha d’haver-hi una afectació pel resultat electoral, que genera molta incomprensió. Si hi havia una valoració de la gestió positiva, costa digerir els resultats negatius. Realment no tenen tant a veure amb els resultats del PSOE, que han millorat, sinó amb la incapacitat per a establir aliances amb forces polítiques, de les quals una ja no forma part de la representació parlamentària. Quan un no veu aquesta relació entre el reconeixement de la gestió i el resultat i al mateix temps veu aquests acords entre la dreta radical que tant espanta, com no ha d’afectar l’ànim. L’única manera de superar aquesta contradicció és traure uns bons resultats el juliol; seria l’única cosa reparadora.

Com deixa això Ximo Puig al capdavant del partit?

És el secretari general i ha de continuar exercint com a tal. La seua responsabilitat és que el PSPV afronte aquestes eleccions generals amb el millor ànim i procurant el millor resultat. Aquesta és la seua tasca; i dels candidats, més encara.

Vosté va votar contra l’ampliació del port de València el 2007, quan era regidor...

Hi vam votar tot el grup municipal, no jo només. Sempre he votat el que el meu grup ha decidit. Em vaig abstindre amb Rajoy malgrat estar en contra i haver-ho discutit en el Comité Federal. En aquell moment la decisió del grup anava en aquest sentit; però tampoc ho descontextualitzem. No es tracta de votar no a qualsevol ampliació, sinó a les que no reunisquen les exigències ambientals i els elements correctors necessaris. Ací no es pot ser fonamentalista, cal establir un equilibri entre la sostenibilitat i el desenvolupament econòmic, ha d’estar integrada. Ni una cosa, ni l’altra. Hi ha qui planteja el creixement del port a costa del que siga i altres que intenten ignorar el que suposa per a l’economia valenciana la importància del port. Cal fer-ho conciliable, és el que anomenem desenvolupament sostenible. Aquesta és la posició que vaig defensar com a ministre també. I també vaig dir: en un sistema descentralitzat com el nostre, també un ha d’assumir la seua part de responsabilitat. No es pot estar criticant sempre el Govern de la nació eludint la responsabilitat.

I com a diputat, a partir del 23J, la posició serà la mateixa? Li ho pregunte per l’oferta que va fer la candidata de Compromís, Àgueda Micó, a Esteban González Pons, per a signar un compromís de paralitzar les obres fins que hi haja un informe definitiu.

Li pertoca al Port fer l’estudi.

Però el Port no pot ser jutge i part.

Li toca promoure-ho. És l’òrgan substantiu, és qui ha de fer l’informe d’avaluació. I ha de complir el que en el seu moment va establir l’avaluació mediambiental. No es tracta de jutge i part; l’estudi no l’ha de fer el Port, l’ha d’encarregar.

Fa la sensació que entre organismes s’han anat passant la pilota.

Això s’ha pretés. El tema no tindria per què eixir de la Comunitat Valenciana. Els ports són autònoms i els presidents dels ports els proposen les comunitats autònomes.