El PSC planteja una reforma del sistema de finançament ‘valencianitzada’

El Partit dels Socialistes Catalans (PSC) entra en el debat del finançament autonòmic i reclama al Govern de Catalunya que no s’absente de les taules de negociació. El primer secretari del PSC, Salvador Illa, ha presentat un informe de la fundació Rafael Campalan, la fàbrica d’idees dels socialistes catalans, amb una proposta de reforma del sistema de repartiment de recursos aprovat el 2009 i caduc des de 2014, que acosta la seua posició a la del Govern valencià.

L’informe que exposa la fundació dels socialistes catalans reforça les tesis de l’equip de Ximo Puig, que va plantejar el seu model en el Congrés Federal del PSOE buscant una posició comuna entre les federacions i se suma al model desenvolupat pels experts en finançament consultats pel Govern valencià per redactar les al·legacions al projecte del Ministeri d’Hisenda. El gener passat la Generalitat Valenciana va assumir com a pròpies les consideracions dels experts, plantejades en una comissió mixta Consell-Corts en el parlament autonòmic.

Encara que el document elaborat per les economistes Montserrat Colldeforns i Antònia Monés no és per a Salvador Illa la postura del PSC, sí que implica l’inici d’un procés de reflexió. En la ronda de trobades que el president Pere Aragonès manté amb els grups parlamentaris, el dirigent socialista reclama que no deixe l’autonomia al marge del debat. “Catalunya no pot estar absent en aquest debat, ha de tornar a liderar-lo”, apuntava Illa en la presentació del text.

Les economistes plantegen acabar amb l’statu quo en el repartiment de recursos, advocar pel principi d’equitat financera entre comunitats i incrementar l’autogestió de les hisendes autonòmiques, conceptes que secunda la proposta del conseller valencià d’Hisenda, Vicent Soler. Les autores del text insisteixen en la necessitat que les autonomies tinguen “responsabilitat fiscal” i no es limiten a ser gestores de les competències i els recursos de l’Estat, i reclamen un model de finançament federal, similar al d’Alemanya, el Canadà o Bèlgica, i subratllen que el debat ha de partir d’acords institucionals i del màxim consens. “Segurament la clau perquè la reforma del sistema de finançament arribe a bon port rau en el fet que es pacte amb criteris realment federals, amb la participació transparent i responsable de l’Administració central i les comunitats autònomes”, apunten.

Colldefons i Monés consideren que un nou model ha d’abordar quatre aspectes “crítics”: els recursos de les comunitats de règim comú, el seu origen i la seua distribució final per a cada autonomia, els canvis en el marc fiscal i la governança federal. Les economistes assenyalen que les comunitats autònomes estan infrafinançades i han vist reduïda la seua participació en el conjunt de recursos del país, mentre que les “exigències” en el compliment de les competències han augmentat, especialment amb l’eclosió de la pandèmia. En altres paraules: que amb menys recursos han de fer front a més serveis per als ciutadans.

Un altre punt d’acord amb la proposta valenciana és el d’eliminar els fons que distorsionen el repartiment de recursos. Encara que, fins al moment, la proposta remesa pel Ministeri d’Hisenda es limita a definir la població ajustada –pedra angular del sistema, però una pedra al capdavall– les expertes advoquen per eliminar els Fons de Suficiència i Convergència, i incorporar aquests recursos a la dotació complementària que fa el govern central al Fons de Garantia. Les economistes també reclamen una condonació parcial del deute generat pels mecanismes de liquiditat i l’eliminació dels actuals, qüestions que en la proposta valenciana es tradueixen a condonar el deute històric derivat de l’infrafinançament.

Les expertes catalanes critiquen la competència a la baixa d’altres comunitats i advoquen per una reforma de l’impost de successions que fixe un mínim comú en l’Estat. “En primer lloc, perquè els grans impostos (IRPF, IVA i impostos especials) són compartits, i no haurien de reformar-se sense la plena participació dels governs territorials. En segon lloc, perquè un sistema fiscal ha d’aspirar a ser simple, eficaç i adaptat als nous canvis de l’entorn i, en aquest sentit, no convé que proliferen noves figures, sinó que les que es creen ho siguen amb consens, reforcen especialment les hisendes autonòmiques, i alhora siguen coherents amb els reptes socials i ambientals a què cal fer front de manera col·lectiva”, apunten.

Alhora que aquesta autonomia, insisteixen en la millora de la suficiència financera a partir d’un augment dels recursos tributaris, una reforma del marc fiscal o de les transferències del Govern. Aquesta autonomia, apunten, s’ha d’exercir en coordinació amb la Hisenda central, entenent l’Estat com un tot: “És com ha de ser en un estat federal, perquè la política fiscal –ingressos i despeses– del conjunt de les administracions públiques d’un país afecta la posició financera i l’estabilitat econòmica d’aquest país en l’àmbit internacional”, sentencien.