La recaiguda del ionqui dels diners

Última sessió del judici del cas Taula. Marcos Benavent, autodenominat ionqui dels diners, aprofitava el torn de l’última paraula per a recomanar a les tres magistrades que conformen el tribunal de la secció cinquena de l’Audiència Provincial de València la mítica pel·lícula dirigida per Sidney Lumet Dotze homes sense pietat, una obra mestra d’intriga judicial. Han sigut 16 sessions en què Benavent s’ha assegut, sempre atent, en el mateix seient del banc dels acusats, com el client veterà que compta amb el seu propi tamboret en la barra. La vista oral de la peça J del cas Taula també ha sigut el primer judici contra la presumpta trama corrupta, en què l’acusat, convertit per voluntat pròpia en un dels rostres de moda de la corrupció ibèrica, ha mostrat en audiència pública la volantada vital i jurídic que ha fet en una jugada digna d’una bona adaptació al format cinematogràfic del thriller judicial. Potser el tribunal també haja vist El Reino, un film dirigit per Rodrigo Sorogoyen que el personatge teatral de Marcos Benavent recomana al públic en el manuscrit d’una obra inèdita basada en una entrevista del seu autor amb el personatge real.

El ionqui dels diners es va donar a conéixer com una mescla de murri penedit i de místic renascut. En una inopinada segona fase, ha fet un triple salt mortal per ficar-se en el seu paper definitiu: el d’addicte reenganxat. Si en la seua primera declaració davant els mitjans de comunicació va advertir que eixiria “merda a punta pala” –era la fase inicial de col·laboració amb la Fiscalia Anticorrupció i amb la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil– en el judici per la peça separada J del cas Taula s’ha desdit de tot, ha assegurat sentir-se “enganyat, manipulat, pressionat i tacat” i ha demanat, davant “la falta de proves”, la seua absolució i la “nul·litat de tota la causa”.

En la seua primera declaració davant els mitjans, després de tornar d’un viatge a l’Equador i el Japó, a cavall entre la fugida vital i el misticisme quan ja sabia que l’UCO investigava la presumpta trama, va assegurar: “Els diners són una droga. Em vaig convertir en un ionqui dels diners. Ara tinc les meues coses, els meus animalets i les meues meditacions. Amb les altres coses no visc feliç”. Va endevinar la tecla amb una definició autobiogràfica que va fer fortuna: un ionqui dels diners.

Encara que les televisions se’l rifaven, mai va acudir a cap plató. Es va quedar vivint només en un xalet de la seua família, amb l’única companyia esporàdica del seu primer advocat, el penalista Ramiro Blasco, d’amics i familiars (que sempre l’han secundat) i d’una companya sentimental amb qui va acabar trencant a causa del pagament d’un dom geodèsic (una esfera polièdrica de moda en ambients espiritualistes), un contenciós després del qual la dona va escriure un relat novel·lat a manera de venjança.

Un barbut Marcos Benavent es va convertir en un caramelet per a la premsa a l’entrada de la Ciutat de la Justícia cada vegada que anava a declarar: “Demane perdó. Ho sent molt. M’he equivocat. Assumiré el que siga, la pena de presó que em corresponga i intentaré refer tot el que m’he emportat. Contaré la veritat, la meua veritat. Després us atenc, contestaré a tot”.

El ionqui dels diners ja no atén la premsa, només manté breus xarrades en què limita molt la conversa, però compta amb el llast de les hemeroteques. En els corredors de les Corts Valencianes, convocat a comparéixer en el marc d’una comissió parlamentària, es va referir a les “mossegades” i a les “bosses de diners” que movia la trama del cas Taula. A l’inici de la instrucció va afirmar: “Camps estava al corrent, Mariano Rajoy estava al corrent... En el partit és el que hi ha. Tots en el partit sabien el que estaven fent. Tots els que tenien alguna responsabilitat estaven en la moguda”.

Més comprometedores que les confessions davant les càmeres han sigut les seues declaracions en seu judicial al llarg de més de sis anys d’instrucció. Han sigut “especialment rellevants”, va recordar el fiscal anticorrupció, Pablo Ponce, durant l’exposició de les seues conclusions definitives. El ministeri públic sol·licita huit anys de presó per a Marcos Benavent en el primer judici a què s’enfronta assegut en el banc dels acusats.

La defensa del ionqui dels diners, que exerceix el penalista Juan Carlos Navarro, ha desgranat la seua estratègia: anul·lació de les escoltes telefòniques, remetent-se a una sentència del Tribunal Suprem (TS) que va absoldre dos narcotraficants amb una tona de cocaïna, i dels enregistraments que van aportar a Anticorrupció tant la diputada provincial d’Esquerra Unida llavors, Rosa Pérez Garijo (actualment consellera de la Generalitat Valenciana) com el seu exsogre, l’empresari Mariano López, també processat en la peça D del cas Taula.

Al seu torn, el fiscal Pablo Ponce ha al·ludit a nombrosa jurisprudència per apuntalar els enregistraments i la seua cadena de custòdia, així com a la pertinència de les confessions dels penedits que s’arronsen quan s’acosta el judici oral. A llarg termini, la batalla definitiva serà en el Tribunal Suprem, quan resolga sobre el cas Taula. La cadena de custòdia d’uns àudios gravats per un dels implicats en la pretesa trama de mossegades serà un dels plats forts.

No obstant això, a curt termini Benavent no sols arrossega al llom el llast de les nombroses declaracions davant l’UCO i el jutge instructor. Un dels seus testaferros, marit de la seua secretària en Imelsa (l’empresa pública de la Diputació de València erigida en epicentre del saqueig), va confessar com blanquejava per al ionqui dels diners en una declaració clara, amb tots els pèls i senyals i concisa; aquest últim element de gran grat per al Poder Judicial. Un torpede difícil d’esquivar per a la seua defensa.

L’empresari José Estarlich va detallar, en l’àmplia sala Tirant lo Blanch II de la Ciutat de la Justícia de València, el seu paper com a home de palla per a adquirir un luxós habitatge a Xàbia per a Benavent, comprat a un empresari del grup mediàtic que va crear Eduardo Zaplana amb 192.000 euros desviats a través d’empreses pantalla.

La doctrina de l’arbre enverinat

Per l’exministre del PP –a qui la investigació del cas Erial ha alçat un botí en paradisos fiscals de 15 milions d’euros– se li va preguntar directament a l’eixida d’una de les sessions del judici. El ionqui dels diners va negar mantindre qualsevol mena de relació amb Zaplana.

L’únic nexe que uneix tots dos personatges és la documentació que va trobar l’UCO en el registre del despatx de l’anterior lletrat de Benavent, el penalista Ramiro Blasco. Un esquema, entregat per un empresari sirià, amb l’estructura societària de la trama de Zaplana en l’exterior de la qual va estirar l’UCO i que va acabar amb la detenció, imputació i recent processament de l’expresident de la Generalitat Valenciana.

Des del seu inesperat canvi d’estratègia de defensa, Marcos Benavent ha insistit una vegada i una altra a atacar els enregistraments entregats a la Fiscalia Anticorrupció i a dir que el registre del despatx del seu advocat va ser il·legal. La seua única esperança és que el Suprem compre la doctrina de l’arbre enverinat que propugna (la desestimació de qualsevol mitjà probatori obtingut per vies il·legítimes, en aquest cas els enregistraments de la trama i les escoltes telefòniques) per tombar el cas Taula, amb deu peces separades, i de passada el cas Erial.

Eduardo Zaplana és, després de Marcos Benavent, el principal beneficiari de la nova estratègia del ionqui dels diners, un addicte que s’ha reenganxat irremeiablement.