Salvador Navarro, president de la patronal valenciana: “Madrid, ni ens odia, ni ens vol, simplement no estem”

Salvador Navarro (València, 1963), és president d’Ade Logística i el 27 de gener passat va ser reelegit per presidir quatre anys més la patronal autonòmica valenciana CEV (organització que dirigeix des de fa una dècada, quan era d’àmbit provincial). A més és vicepresident de la CEOE (Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials). Navarro va ser proclamat president de l’organització empresarial autonòmica per unanimitat i l’acompanyen Joaquín Pérez com a dirigent provincial a Alacant, Luis Martí a Castelló i Eva Blasco a València.

Primer de tot, quin balanç fa dels últims quatre anys al capdavant de la Confederació Empresarial Valenciana (CEV)?

Primer de tot cal dir que aquests quatre anys venen dels sis anteriors, en què vam començar a fer canvis: vam haver de fer dos ERO (expedient de regulació d’ocupació); vam reduir estructura de fundacions i confederacions; va tindre lloc la fusió de CEV i Cepyme; vam aconseguir independència econòmica des del 2011; vam deixar de fer formació, que consistia en cursos d’anglés, Word i Excel que no aportaven molt de valor afegit... un procés que culmina en la constitució com a organització autonòmica. En aquests quatre anys hem apostat per reforçar el paper de dona –en 2018 teníem el 18% i enguany arribem al 30% entre els vocals de la junta directiva, que sense ser el que volem, no està malament–, hem apostat per la vertebració del territori, acabant amb els ‘regnes de taifes’ que hi ha hagut tradicionalment. Un dels problemes que hem tingut ha sigut la nul·la vertebració del territori, que ha afeblit la mateixa Comunitat en la defensa dels seus interessos, amb Alacant, que sempre ha estat distanciada de València, i això calia resoldre-ho. A Alacant cal donar-li l’‘afecte’ que es mereix i València no pot fer com Madrid; ha de descentralitzar-se i mirar, no sols les províncies, sinó les comarques.

Al final de tot aquest camí, el que hem aconseguit és tindre una patronal independent i, sobretot, proactiva, que és el que volen les empreses i els sectors.

I amb vista als pròxims quatre anys, quins objectius ha de plantejar-se la CEV com a organització i vosté com el seu president?

Un punt important és continuar apostant pel lideratge femení i per augmentar la presència de dones en la junta directiva de la CEV. Tant de bo la persona que em succeïsca en la presidència siga una dona. Continuarem treballant amb les tres associacions de dones empresàries i directives, perquè no es queden soles i vagen integrant-se en la resta d’associacions. Continuar vertebrant la Comunitat Valenciana, per a mi és fonamental. Jo soc el president autonòmic i hi ha tres presidents provincials, que han de treballar sectors i comarques. Si estic més lliure, puc centrar-me a treballar les institucions a Madrid, en l’àmbit estatal. Hem d’estar en les institucions, i el fet de ser vicepresident de la CEOE em dona joc, però si a més puc alliberar-me una mica, això ajuda. Madrid, ni ens odia, ni ens vol, simplement no estem. I trobem un exemple del fet que amb treball i plans s’aconsegueixen les coses amb el corredor cantabricomediterrani, del qual hi ha dos informes fets, que ja hi ha 36 trens d’anada i de tornada a la setmana, que hem agafat més trànsit de mercaderies d’una zona industrial importantíssima que tenia a Barcelona l’eixida a la Mediterrània i ara venen a Castelló i a València. Nosaltres reclamàvem a Adif actuacions i ens deien que per a què havien d’invertir si no hi havia trànsit, tot i que la realitat és que no hi havia trànsit, perquè no s’invertia, i ho hem demostrat. Quan un ho ha treballat, és difícil que l’altra part diga que no, llevat que siga per interessos polítics. Ací hi ha hagut deixadesa, han vingut els ministres a plaça guanyada, i això no passa en altres territoris. No som bastant bel·ligerants en la política en la pressió que hem d’exercir, encara que crec que això en els últims anys ha canviat.

I el pas següent ha de ser Brussel·les, on vam incorporar una persona al gener del 2020, en el pitjor moment possible, a les portes de la crisi de la COVID. Però Brussel·les és la clau per als pròxims anys, i cada vegada més, i la prova la tenim amb els fons Next Generation de la Unió Europea. Els diners venen de Brussel·les, i cal estar-hi. Hem d’estar a Madrid i a Brussel·les.

El principal hàndicap de la Comunitat Valenciana continua sent el finançament autonòmic...

Per això hem d’estar a Madrid, i reclamar inversions, i un finançament millor, i el deute històric, que algun dia haurem de tractar. Ens preocupa, encara que per a Europa el deute és del Regne d’Espanya, amb la qual cosa això ja està mutualitzat. Algú es pot molestar, però per a mi és un insult que rebem diners prestats de l’Estat quan està demostrat que financerament som els més perjudicats. Per això és molt important que es cree el fons d’anivellament, que hi haja unanimitat des de la Comunitat Valenciana, i he d’agrair que el Partit Popular s’haja sumat a la taula del finançament, on havia d’estar com a principal partit de l’oposició.

Fins quan podem aguantar sense un nou model de finançament?

A mi el que em fa mal és que estiguem aguantant sobre la base de l’endeutament propi de la Generalitat amb el FLA (Fons de Liquiditat Autonòmic). Podem aguantar el que vulga el Govern, perquè l’alternativa és que ens intervinga, perquè tècnicament i en el paper estem per a intervindre. Això és un insult als valencians, i la responsabilitat és de la ministra d’Hisenda (María Jesús Montero), per no parlar del ministre anterior. El 2019, la ministra es va comprometre ací que el nou model s’aprovaria per majoria i un és esclau de les seues paraules. El president Pedro Sánchez va estar ací fa uns mesos amb motiu del Congrés Federal del PSOE i no va dir ni una paraula del finançament.

Creu que hi haurà un nou sistema de finançament a curt termini?

No. Si els partits polítics no són capaços de posar-se d’acord en un tema com la reforma laboral, per una qüestió d’Estat i amb sindicats i patronal d’acord, com, amb els diferents interessos entre partits i territori, seran capaços de posar-se d’acord sobre el finançament autonòmic.

En l’assemblea de la CEV va parlar vosté d’“optimitzar la fiscalitat autonòmica”. Com valora iniciatives com la possible implantació d’una taxa turística a la Comunitat Valenciana?

A veure, la taxa turística no la pagarem els empresaris. El sector farà de transmissor i al final la pagarem tots els ciutadans, no els italians o els francesos, també els valencians. Ací hi ha un model diferent del de Roma o del de París. Hi ha un model en la capital, a València, un altre model al nord de Castelló, un altre a Benidorm, un altre molt més residencial d’Alacant cap avall... Nosaltres, del que ens queixem és que les coses, a vegades, es poden fer millor del que es fan. Ho dic perquè que isquen dos vicepresidents del Consell dient que es vol crear la taxa turística, amb vista a la negociació dels pressupostos amb el PSPV, i que la destinació final serà l’habitatge social... A veure, em preocupa l’habitatge social, però això és una altra partida, altres fons, però amb aquests diners ocorrerà com va passar amb el cèntim sanitari per al transport, que va acabar en la caixa única de l’Estat, i ací passaria el mateix. Ara es diu que seran els ajuntaments. A veure quin ajuntament vol plantejar la taxa turística?

La cosa més lògica és que des del començament hagueren agafat el sector i hagueren plantejat alternatives, que és el que faran ara. És a dir, podem plantejar la taxa turística, que siga municipal o autonòmica, que revertisca una part en innovació en el sector, en formació del personal, en millora de retribucions salarials, en infraestructures... però no crear una taxa turística amb l’excusa que el turisme és depredador. Aquests missatges ideològics/demagògics queden molt bé en Twitter, però a l’hora de començar a treballar, la taxa la suportarem també els ciutadans d’aquesta comunitat. Trobe a faltar sensibilitat amb el sector, i també amb els treballadors, perquè continua havent-hi treballadors en ERTO.

I no sols la taxa turística. Quan parle d’optimització fiscal, em referisc al fet que la Conselleria de Medi Ambient està plantejant una taxa/impost a les grans superfícies; o quan es parla d’impost de patrimoni, que s’ha venut que és a les persones amb més de deu milions d’euros de patrimoni, que tampoc n’hi deu haver tantes a la Comunitat Valenciana, però no es diu que han baixat el límit de 600.000 a 500.000 euros... Aquests són rics? Aquestes demagògies de crear impostos quan tu has de posar en els teus pressupostos una partida de 1.300 milions d’euros ficticis, que nosaltres secundem, i que al final s’aconsegueix equilibrar, perquè les conselleries no executen el que han pressupostat... I això mateix val per a l’Estat.

Parlant de l’Estat, i del Govern. Fa poc la patronal ha acordat amb l’executiu de Pedro Sánchez i amb els agents socials la reforma laboral, un consens que no s’ha aconseguit amb la pujada del salari mínim interprofessional (SMI)...

En aquests temes, l’empresari sempre és el roí. No obstant això, en la qüestió del salari mínim social hem dit que no perquè no és un tema de diàleg social, és un acord polític entre el PSOE i Podem d’augmentar en X anys la base del salari mínim interprofessional –que afecta bàsicament agricultura, hostaleria i neteja–, per tant no els fem falta. I sobretot, nosaltres no podem dir un sí tan clar com hem dit anteriorment, perquè hi ha un compromís de pujada nostre, però més allargat en el temps. Estem ja dos anys en pandèmia en què les empreses han patit increments de costos en matèries primeres, increments impositius, ara està el ministre Escrivá amb la pujada de les quotes als autònoms, l’augment de l’SMI des del 2019 en un 30%, a què cal sumar les cotitzacions socials, que també han pujat. Per tant, crec que les empreses estem suportant en plena pandèmia un cost que és insuportable. La cosa més fàcil hauria sigut aprovar-ho. Què són, 35 euros? Però hem d’enviar un missatge als nostres, perquè no són 35 euros, són X euros des del 2019, més les cotitzacions socials, que deixa el cost en més de 1.400 euros. Això no és diàleg social, això ho teníem signat amb els sindicats fer-ho fins al 2023. Això és un no per responsabilitat, perquè les empreses són les que estan suportant-ho.

Quant a la reforma laboral, com està demostrant-se, no acontenta ningú. Des del punt de vista empresarial, hem aconseguit minimitzar l’impacte. Fa nou o deu mesos, els ministres parlaven de derogar la reforma laboral, una derogació que legalment no podia ser i que hauria sigut moltíssim pitjor. Mantenim l’article 41 (sobre les modificacions substancials de les condicions de treball), però en tota negociació cedeixes, i hem cedit en qüestions que per responsabilitat i visió és important que ho hàgem fet, com és el tema de la subrogació. Era fonamental traslladar una visió a mitjà o llarg termini. En aquest tema, jo no entenc la postura del Partit Popular. Ciutadans, per exemple, ha tingut visió d’Estat, i altres no. I Esquerra Republicana o el PNB o Bildu han demostrat el tipus de negociació que els agrada, t’aprove això a canvi d’alguna cosa. Això agrada més o agrada menys, però si els agents socials ens hem posat d’acord, s’hauria d’haver respectat. La reforma laboral ha servit per a focalitzar la posició de cada partit, i alguns han tingut una postura lamentable, perquè no han volgut tindre una visió d’Estat. Ací no guanya un ni guanya l’altre. Cal treballar, com diu Europa, contra la temporalitat i l’atur juvenil, i per responsabilitat i visió a llarg termini l’hem secundada.

Vosté s’ha referit alguna vegada al problema de l’economia submergida...

És fonamental lluitar contra l’economia submergida. L’Administració i nosaltres hem d’entrar en aquest tema. No pot ser que hi haja els que estem en la llista i que hi haja qui no hi estiga i que l’Administració no vaja per ells, perquè va a les coses còmodes. Aquest és un altre tema de visió de conjunt.

Canviant d’assumpte, des de fa temps es parla de la necessitat de la Comunitat Valenciana de canviar el seu model productiu...

Necessitem transformar el model productiu. Canviar sempre és més disruptiu. El model productiu és el que tenim: turisme, agroalimentari, químic, motor, ceràmica... Té unes certes febleses i és cert que servim, tret d’excepcions com la ceràmica o el sector químic, productes de mitja o baix valor afegit. La Comunitat Valenciana no està en el grup capdavanter de la innovació, sí la part pública, sobretot les universitats, però la component empresarial està per davall de la mitjana nacional i aquesta és una reflexió interna que hem de fer. Sí que s’han fet alguns avanços, però això costa. Es va avançant, i la creació de l’Agència Valenciana de la Innovació n’és un exemple, o l’aliança Inndromeda (Aliança de Tecnologies Innovadores de la Comunitat Valenciana), on està la universitat, estem nosaltres, està AVE (Associació Valenciana d’Empresaris) i els sindicats. En els últims quatre anys la Comunitat Valenciana ha crescut un 45% en temes d’innovació i continuem estant per davall, però som la comunitat que més ha crescut. Estem en el segon grup, però hem d’arribar on estan la Comunitat de Madrid, Catalunya, el País Basc i Navarra. Això és transformar el model productiu. El nostre posicionament geoestratègic també és molt important, amb el Corredor Mediterrani, el port de València, la connexió amb Madrid, que aporta el 25% del trànsit portuari, i amb Castella-la Manxa, cada vegada hi ha més empreses emergents i empreses amb base tecnològica... però aquesta transformació es produeix a poc a poc, i sense perdre la nostra essència agrària, que també ha de millorar.

Parlant de situació geoestratègica i d’infraestructures, és necessària l’ampliació del port de València?

El port de València, tan atacat, és molt important per a la competitivitat de la Comunitat Valenciana. És el número u de la Mediterrània i el quart d’Europa, i no perquè porte contenidors de la Xina, sinó perquè els contenidors tornen plens, perquè l’exportació funciona. El port número u per trànsit és Algesires, però en importació i exportació, que és el que produeix valor, és València, no és Barcelona, que sí que ha aprovat l’ampliació. L’ampliació del port de València és important per a continuar sent líders i aquesta mena de decisions en infraestructures són quinze o vint anys. I el pròxim moviment del port, no ara com ha demanat algun conseller, serà Sagunt, amb una situació geoestratègica excel·lent amb Parc Sagunt, Corredor Cantàbric, connexió Europa, es parla de la possibilitat de Volkswagen...

Com veu el president de la CEV la situació en la Ford? Corre realment perill la planta d’Almussafes?

Tècnicament i des d’un punt de vista de posicionament geoestratègic, capacitat de la planta, que és productiva i competitiva, la Ford ho té molt bé. Però jo no sé si la decisió serà aquesta o serà una decisió política des dels Estats Units entre Espanya i Alemanya. A mi em dona tranquil·litat que siguen els sindicats els que estan negociant el futur de la planta. He demanat informació i reunir-me quan tot això estiga clar i crec que és millor no intervindre-hi gens.

Els agents socials valencians han sigut capaços d’arribar a diversos acords amb el Govern autonòmic durant la pandèmia, com valora l’experiència?

Hem sigut pioners en això. Ha funcionat molt bé el diàleg social i hem sigut capaços d’arribar a acords que en clau nacional no s’han fet, encara que es plantejaran. Ha sigut clau que hi haguera independència des de Presidència en la figura de Zulima Pérez –directora general de Diàleg Social– i les relacions personals de tres persones [Navarro mateix juntament amb Ismael Sáez, secretari general d’UGT-PV, i fins fa un any Arturo León, secretari general de CCOO-PV, càrrec que des de l’estiu passat ocupa Ana García] amb visions diferents que no coincidim en moltes coses, però que sabem que hem de convergir en molts temes. En el nostre cas, volem traslladar una transformació de la visió empresarial, nosaltres no juguem a curt termini. El que volem és sostenibilitat mediambiental, sostenibilitat en el temps de la nostra gent, en els nostres recursos, i volem traslladar una imatge de moralitat de l’empresari. Crec que el lideratge que hem tingut ací hem sigut capaços de traslladar-lo després a la CEOE.

Quant a l’experiència en si, recorde quan vam plantejar amb els sindicats el tema dels ERTO perquè fora l’Administració la que els assumira. En els primers moments vaig veure molta voluntat per part dels funcionaris de voler ajudar, però em va sorprendre la nul·la mobilitat entre els diferents departaments quan hi havia un coll de botella. Aquesta és una reflexió important que caldria fer, encara que es tracte d’un tema anecdòtic.

Com valora la gestió política de la pandèmia?

És difícil opinar, però cal valorar que, abans de prendre qualsevol decisió, el Consell sempre s’ha reunit amb els empresaris i els sindicats. Amb la Conselleria de Sanitat, quan li hem demanat alguna cosa, sempre hi ha hagut diàleg. Però clar, açò és una pandèmia, i gestionant això, tots hauríem comés errors, de segur. I al final, ha sigut una gestió més tècnica que política, com quan es plantegen qüestions com la màscara. És difícil valorar una gestió en aquests temps, i jo crec que hauria comés els mateixos errors. Però en el camp autonòmic, que és el que he viscut més directament, crec que hi ha hagut un equilibri. Hi ha hagut decisions en reduccions d’aforament, tancament de l’oci nocturn... que calia prendre-les. El que no hi ha hagut és una prepotència de l’Administració, jo ho valore així.

I per acabar, d’ací a quatre anys Salvador Navarro seguirà al capdavant de la CEV?

Per estatuts no puc. Una altra cosa és que es canvien els estatuts, que els hem canviat tots els anys [somriu]. Em centre en aquests quatre anys. Encara tenim molta faena per fer. Tenim febleses a enfortir i fortaleses a afermar, i quatre anys per davant per treballar.