El silenci mediàtic sobre el suïcidi: la premsa espanyola suspén en el seu tractament

La cobertura mediàtica dels suïcidis transita en un mapa de llacunes i bretxes. Els professionals de la salut coincideixen que el silenci perpetua l’estigma, però un contingut excessivament detallista o morbós té un efecte tan perjudicial com el seu esborrament de l’agenda pública. En el tractament mediàtic del suïcidi es donen la mà l’efecte Werther i l’efecte Papageno, tots dos basats en ficcions narratives arrelades, que serveixen per a incidir en com la manera de contar una història en condiciona el desenllaç.

El primer estudi quantitatiu i qualitatiu sobre la cobertura mediàtica del suïcidi en la premsa nacional i de la Comunitat Valenciana aprofundeix, seguint el criteri de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), en la importància de la informació sobre la prevalença de suïcidis. Elaborat per Julia Sampío, estudiant de Medicina a la Universitat de València, supervisat pel professor de psiquiatria Miguel Hernández Viadel, conclou que la informació és escassa, pobra i no s’ajusta a les recomanacions de l’organisme i, per tant, s’inclina més cap a un efecte perjudicial que protector.

Els estudis sobre mort autoinfligida coincideixen a assenyalar que, si la informació compleix una sèrie de característiques, com mostrar els recursos disponibles i les eines de suport, té un impacte directe sobre la prevenció. De la mateixa manera, un tractament que faça prevaldre els detalls o estigmatitze les persones afectades pot generar una certa onada expansiva, especialment en les persones amb característiques sociodemogràfiques similars. “Nombrosos estudis han arribat a la conclusió que els mitjans de comunicació poden fer una faena preventiva molt important si publiquen les notícies de manera adequada; hi ha un efecte protector en les notícies que inclouen estadístiques oficials, ofereixen solucions, aporten enllaços i telèfons d’ajuda i eviten les males pràctiques i el sensacionalisme”, subratlla el text.

“La quantitat i la qualitat de les notícies que es publiquen són escasses. Introdueixen elements amb molta morbositat, sensacionalistes i ometen els elements didàctics”, apunta Sampío en conversa amb elDiario.es. L’anàlisi se circumscriu a les edicions digitals de quatre capçaleres en paper, dues de nacionals i dues d’autonòmiques, en el marc temporal del 2016 al 2021, en què, entre més de 12.000 informacions sobre suïcidi, a penes per damunt del centenar aprovaven el marc de l’OMS. L’estudi es basa en un treball d’investigadors canaris sobre l’adhesió a les recomanacions i l’efectivitat d’intervencions formatives i avalua si les peces informatives s’ajusten als consells sobre què incloure i què no en el tractament mediàtic.

La puntuació obtinguda en tots els criteris és majoritàriament baixa, en què els continguts que compleixen les recomanacions resulten anecdòtics. “La baixa qualitat de les notícies que tracten el tema del suïcidi convida a reflexionar sobre la poca utilitat de publicar textos amb pràcticament nuls efectes protectors i abundants efectes negatius”, apunta el treball. “Amb tot, la quantitat de notícies que tracten el suïcidi és insuficient i, a més, aquestes en general no s’adhereixen a les recomanacions de l’OMS. En aquest sentit, es podria pensar que la publicació de notícies d’aquesta temàtica no té un objectiu didàctic i informatiu, sinó que pretén atraure lectors, emprant el sensacionalisme, amb la finalitat d’aconseguir més audiència”, prossegueix. Per tipologia de continguts, el suïcidi apareix sobredimensionat respecte de les ideacions suïcides i és el tractament d’aquestes últimes el que contribueix a la prevenció. “Centrar-lo és important, perquè s’ha vist que disminueix les taxes”, insisteix l’autora.

Encara que el marc temporal aborda tres anys i els primers mesos de la pandèmia, en què s’observa un cert canvi de tendència, a penes hi ha diferències en la qualitat dels textos i aquesta és difícilment analitzable, perquè la recopilació de les notícies conclou al juliol. Una de cada tres notícies sobre suïcidis analitzades apareix en l’últim any, però sense més adhesió a les recomanacions de l’OMS. L’estigma cap a les víctimes i el seu entorn apareix com una constant, de la mateixa manera que l’excés de detalls, especialment quan es tracta de persones amb repercussió pública.

L’OMS reconeix la importància de la faena sensibilitzadora dels mitjans i publica una sèrie de recomanacions dirigides als professionals de la comunicació, però fins l’any passat ni el Ministeri de Sanitat ni les autoritats autonòmiques han centrat les seues campanyes o els seus recursos en aquesta via, apunta l’autora. La mala representació del suïcidi en la premsa espanyola es deu més a una qüestió de desconeixement que de maldat, sosté Sampío, que advoca per incrementar les campanyes de prevenció i la formació a professionals dels mitjans de comunicació. L’ideal, apunta, seria que la cobertura informativa s’assemblara a la que es fa amb la violència de gènere, en què s’acompanya dels recursos de denúncia per als afectats, i incideix en la importància d’oferir alternatives en els textos periodístics, siga via telèfons d’informació o testimoniatges positius. El paper dels mitjans, reitera, resulta fonamental per a tallar un problema de salut pública.