La tragicomèdia del ionqui dels diners com a personatge teatral’: “Només pensàvem a fer-nos rics, emportar-nos la pasta”

“Nosaltres empràvem el 20% del nostre temps a gestionar i la resta, el 80, a robar. Per a nosaltres i per al partit. A això ens dedicàvem i per a això ens esforçàvem, conspiràvem, maquinàvem i vivíem. Era com una droga, una addicció. Els diners passen... i els agafes. Més ben dit, te’ls donen en sobres”. Així comença una obra de teatre inèdita l’autor de la qual, un periodista valencià que prefereix no ser identificat, va escriure després de mantindre una entrevista amb Marcos Benavent, autodenominat ionqui dels diners. El manuscrit del monòleg, a què ha tingut accés elDiario.es, retrata des de dins la trama del cas Taula amb tots els pèls i senyals. Una tragicomèdia, supervisada per Benavent, segons confirmen diverses fonts, el primer judici del qual se celebra aquestes setmanes en l’Audiència Provincial de València.

Acte primer

Un Marcos Benavent de ficció, afiliat al PP des del 1992 “fastiguejat per la corrupció del PSOE”, aterra gràcies a un tal “Alfonso Sur” en una fundació pública per “vigilar de prop” el gerent. “El meu nou cap era un ex-alt càrrec de la Generalitat. L’havien apartat per problemes amb les drogues i la meua missió era controlar-lo”, diu el personatge de Benavent en el monòleg.

Va ser el gerent de la fundació, identificat com a “Soria” (el cognom real del seu personatge correspon a una altra ciutat castellana), qui va introduir Marcos Benavent en el paper de “cobrador de comissions”. L’obra descriu l’atmosfera iniciàtica del cas Taula: “Soria és qui em va explicar com es fa. És molt fàcil. Només has de posar-hi valor i atrevir-te a fer-ho per primera vegada. (...) Ells, els empresaris que col·laboren, estan acostumats. No en vaig trobar cap que se sorprenguera o que em diguera que no entrava en el joc. (...) El lliurament del sobre és molt ràpid. Pam! Pam! Tant el que el dona com el que el rep estan molt tibants. Quasi no et mires als ulls. Preguntes si està la quantitat i, de seguida, amagues el sobre”.

El monòleg, escrit en valencià, descriu amb precisió la complexa naturalesa de la corrupció. “A part dels diners negres, una comissió es pot cobrar també en espècies: obres, apartaments, viatges. (...) De modalitats, n’hi ha moltes, però el que més li agrada a la gent són els bitllets, i en negre, clar”.

Les comissions es repartien entre el gerent “Soria” i la seua dona “María José Halcón” en la primera destinació del ionqui dels diners. “Com que ell estava cada vegada més enganxat, ella em demanava que no li donara res (...) Els diners ens el repartíem bàsicament ella i jo. Al partit no li donava res. La terra per a qui la treballa i jo, en això, m’ho pencava molt”, continua el personatge de Benavent.

Acte segon

“Quan el faraó se’n va anar a Madrid, ho va passar una mica malament amb Paco. (...) Alfonso Sur volia ser més. No es conformava de ser alcalde. Ambicionava, sobretot, poder”. En el segon acte de la tragicomèdia, el personatge del ionqui dels diners aterra en la seua segona destinació: la Conselleria de Cultura. “Així, com a assessor del conseller, tindria més temps per a dedicar-me a treballar per a Alfonso. Per cert, hi estava també d’assessora una joveneta que es feia dir la Thatcher de la Vall d’Uixó”.

Marcos Benavent, en la ficció teatral i en la realitat, sempre va estar entre bastidors. “Alcaldes, regidors, tècnics, quan passaven per allí, tots preguntaven el mateix: Què hi ha del meu?”. “Em va agradar tant la frase que la vaig posar de nom a una perruqueria i botiga de roba vintage que vaig inaugurar en el centre de València!”.

Malgrat una primera fase distant entre “Alfonso Sur” i el president, finalment “Paco li dona la seua benedicció” i el col·loca al capdavant del partit a la província de València. “En aquell moment es planteja com començar a recaptar diners per al partit. L’home clau és un de la guàrdia pretoriana d’Alfonso: Max”. El nou personatge, conseller delegat de l’empresa que gestionava la construcció de col·legis, deixa 1.000 milions de deute en l’empresa pública: “El negoci està en l’adjudicació i la modificació de l’obra”.

El ionqui dels diners continua interpretant el seu paper en el monòleg: “Moure’m dins del partit per aconseguir suports per a Alfonso i fer d’intermediari del finançament. Anava al despatx de Max, recollia els diners o m’enviaven a cobrar als empresaris, portava els sobres, els donava a Alfonso i després ell ens repartia els diners entre el petit comité”.

El personatge de Marcos Benavent revela en l’obra de teatre el motiu pel qual va gravar les converses de la banda del cas Taula, uns àudios que van servir per a armar la investigació de la trama per part de la Fiscalia Anticorrupció i de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil i dels quals el ionqui dels diners, seguint la seua nova estratègia de defensa, renega. “Calia tindre els peus a terra i estar protegit. Per això vaig gravar les converses. (...) Jo no les he portades al jutjat. No les he manipulades. Estan com les vaig deixar a casa del meu sogre. El que he fet ha sigut corroborar que les vaig gravar jo i identificar qui són els altres que estan amb mi. (...) Al principi portava una gravadora d’aquestes xicotetes en la butxaca de la jaqueta. Després, quan els mòbils ja podien gravar, ho feia amb el meu telèfon”.

Acte tercer 

El 2007, el PP manté una hegemonia absoluta en les institucions valencianes. “Alfonso Sur” destina Benavent com a gerent d’Imelsa, empresa pública de la Diputació de València, “un niu de recomanats i un colador de col·locats de tots els partits”. Però el personatge del ionqui dels diners no veu un duro: “A partir d’aquest moment, no rasque bola. (...) Em quede fora de joc, però decidisc començar a fer diners pel meu compte. Ja sé com funciona i tinc un lloc des del qual influir en certes adjudicacions. Era el lloc ideal per a blanquejar per als meus negocis”.

La trajectòria de Marcos Benavent se’n va en orris la vesprada del 18 de desembre de 2014. “Alfonso Sur” cita Benavent a les 22.30 en un aparcament subterrani prop del Palau de la Generalitat: “Apaga el mòbil i fica’t en el maleter”. L’obra de teatre narra escenes desconegudes sobre els primers moments de la investigació del cas Taula que dirigia en secret la Fiscalia Anticorrupció. Un secret a veus, més aïna: “Sur em conta que la Guàrdia Civil està seguint-nos i tenim, ell i jo, els telèfons punxats des de fa uns mesos. Segons em diu, és una filtració que li arriba de la investigació”.

En l’obra, el seu cap li parla d’uns enregistraments que ha entregat l’ex-sogre del ionqui dels diners a la Fiscalia: “Un calfred em travessa l’esquena (...) Al mateix temps vaig haver de callar i fingir que no sabia res del que em parlava. Hi havia, a més, una denúncia d’Esquerra Unida”.

“Alfonso Sur” ordena destruir-ho tot. “Era la primera vegada que veia en les seues cares la sensació de por, el rictus blanc del pànic, la sequedat de la boca quan tens la seguretat que t’han pillat i que s’acosta el final de tot”. El protagonista de l’obra passa la nit en blanc “destruint documents”.

Durant un dinar de Nadal del PP en un restaurant de Cullera, Benavent arriba “fet pols”. “Alfonso Sur” se l’emporta a un reservat. Tots dos ploren: “Va ser un moment molt íntim, sincer”. “La meua història amb Sur era d’amor-odi”, diu el personatge del ionqui dels diners en el monòleg teatral.

“Li vaig dir que no es preocupara, que em menjaria jo el marró, que intentaria apanyar tot el que poguera i que al gener me n’aniria. Ell em va contestar que no ho fera així, perquè cantaria molt. (...) Li vaig dir que tenia decidit que ho deixava i que no volia res a canvi. Ni indemnització sense res i que em donava de baixa del partit i ho abandonava tot. S’havia acabat”.

En un “ambient de molta preocupació”, uns quants dels principals protagonistes de la trama del cas Taula avaluen els danys (l’un “maleïa”, un altre “intentava calmar la situació i analitzar-la”, però tots tenien “molta por”). “El dinar va ser més de funeral que de Nadal, clar. (...) Era l’últim dinar de Nadal de la legislatura i alguns sabíem que seria l’últim que celebraríem junts”.

L’obra de teatre arriba al clímax. “El dinar es va acabar i vaig tornar al despatx, a destruir documents”, diu el personatge de Benavent.

Acte quart

El dilluns 24 de desembre de 2014, tres dirigents del PP toquen al timbre de la casa dels pares del ionqui dels diners sabent que Benavent volia posar terra pel mig. “Ho tenia decidit, ja havia comprat els bitllets a Panamà. (...) Em vaig acomiadar sabent que ja no els tornaria a veure”. Per a l’encara gerent d’Imelsa li quedava un altre tràngol: “Els meus pares eren molt majors i no els vaig dir res. Havent sopat, vaig reunir els meus germans i els ho vaig explicar”.

El personatge de Marcos Benavent encara no s’havia autodenominat públicament ionqui dels diners i ni tan sols era un càrrec del PP conegut fora de l’àrea de confort del partit, però aquella nit ja sabia que la seua vida s’havia torçut definitivament. “El dia de Nadal de 2014 començava la segona part de la meua vida. Sabia que havia de fugir per posar distància, allunyar-me de tot sense fugir de mi”, conta en el monòleg.

La destinació inicial a Panamà es va anul·lar en l’últim moment: “En principi, volava cap a Panamà. Tenia un contacte i havia pensat instal·lar-m’hi. La nit abans vaig canviar d’opinió. No volia que ningú pensara que anava a Panamà per evadir diners. Vaig canviar el vol, perdent pasta, i vaig traure un bitllet a Quito. L’Equador no té conveni d’extradició amb Espanya. Des de la distància, podia contemplar com evolucionava tot”.

El protagonista del monòleg estava “cagat de por” per si era detingut en l’aeroport. Però, res més lluny de la realitat, Benavent aterra a l’Equador per passar-hi un mes. Allí visita una ecoaldea que resulta ser una “comunitat Hare Krisna” (en l’obra es queixa reiteradament dels mitjans de comunicació espanyols, que van arribar publicar que va assistir a rituals xamànics).

Després d’un “mes de relax”, el protagonista pretenia viatjar a l’Índia, al Nepal i al Tibet atret pel budisme, encara que finalment es decideix pel Japó per iniciar-se en el reiki. (“una medicina alternativa que em va ajudar a obrir la ment”). “A Kyoto dormia en temples budistes. Durant 15 dies m’alçava a les cinc de la matinada i feia meditació amb els monjos”, relata el personatge de Benavent en el monòleg inèdit.

La seua última destinació va ser Amsterdam, cada vegada més prop de la seua terra natal. “Podia haver estat 15 anys perdut al Nepal sense aparéixer i amb una ordre internacional de crida i cerca. Però jo ja era un altre. Era millor tornar, assumir el que havia fet i col·laborar”.

Acte cinqué

En tornar, el ionqui dels diners passa dels despatxos de les institucions a l’ambient de l’espiritualitat: “M’apuntava a tallers de cerca personal, d’agricultura ecològica. El que més em va obrir la ment va ser el dels eneagrames. És una eina de coneixement personal molt potent. Allí vaig conéixer gent i vaig obrir la meua ment”.

En un taller de sabons naturals en un “centre d’educació alternativa a Alacant” va conéixer Mónica Nita Brezniceanu, que després d’una relació amb el ionqui dels diners que va acabar per una disputa a causa de la inversió en un “dom” geodèsic (una esfera polièdrica de moda en ambients espiritualistes) es va venjar publicant una novel·la, trufada de plantejaments conspiranoics, en què revela algunes de les delirants eixides que es va plantejar el seu amant.

En el monòleg, després de descriure una mena de crisi existencial (“a vegades pense que la denúncia em va salvar la vida, em va fer fugir per retrobar-me”), el personatge de Benavent pregunta al públic si ha vist la pel·lícula El reino, dirigida per Rodrigo Sorogoyen. Al final del film tan celebrat, rodat a València, una periodista pregunta al protagonista interpretat per l’actor Antonio de la Torre: Què pensàveu quan robàveu?

El protagonista de l’obra de teatre llança una resposta: “Érem uns inconscients totals. Només pensàvem a fer-nos rics, emportar-nos la pasta. Per això estàvem en política: pel ròbing. Hi ha una frase que Sur utilitzava molt: aquest no està per l’interés, està pel capital”.

El diàleg de l’obra de teatre bé podria ser un fragment de la pel·lícula El reino. “Això definia molt bé l’ambient intern. Robàvem, volíem cada vegada més, ens movíem per l’ànsia de fer obres, adjudicar contractes... per a demanar comissions. En alguns casos per al partit. No ho oblideu: des de l’estructura més alta se sabia tot... i s’escampava als alts càrrecs. Tot era un magma d’interessos, influències, confabulacions, batalles pel poder... per a dominar i ser qui, al final, s’emportara la pasta. Aquest era l’objectiu. 80-20...”.

Qui es feia cridar Marcos Benavent en política es converteix en el ionqui dels diners: “Tots els que estàvem en aquesta moguda estàvem enganxats”. “No sé què en devia fer la resta, si els amagaven, els blanquejaven o els invertien. Jo ho vaig malbaratar tot. M’ho vaig gastar tot. En la nit, en negocis de la nit que no van anar massa bé; en una empresa d’energia eòlica, una inversió bona que ens van xarrar a alguns del partit; en un dúplex a Xàbia que era una meravella; en una nau industrial prop del meu poble, en què volia començar un negoci quan deixara la política”.

Acte sisé

El ionqui dels diners aterra en l’aeroport de l’Altet (Alacant) el 17 de març de 2015. S’instal·la en un xalet propietat de la seua família a Benigànim i passa els dies practicant “agricultura ecològica, tantra, gongs, biodinàmica”. Al seu nou domicili no arriben les notificacions de l’UCO. A les quatre de la matinada, mentre pernoctava en una pensió a Almeria durant una de les formacions en les noves disciplines en què es va bolcar, sent un “toc, toc!”. Dos agents de la Guàrdia Civil li amollen: “Venim a comunicar-li que té diverses citacions (...). Home, faça el favor i llija el correu!”, segons conta el personatge en l’obra de teatre.

El primer lletrat de Benavent “havia contactat ja amb el jutge i li havia avançat que col·laboraria”. S’iniciava així la llarga etapa de col·laboració del ionqui dels diners amb la Fiscalia Anticorrupció i amb l’UCO. El seu personatge adverteix en el monòleg: “També tinc por, no ho amague. Visc sol i soc conscient que un dia, qui vulga, pot entrar ací i pegar-me un tir”.

“He aportat tot el que sé i he corroborat que els enregistraments són certes i que els vaig fer jo”, diu el protagonista del monòleg, que també es refereix a la documentació que l’UCO va intervindre en el despatx del seu lletrat amb què es va iniciar la investigació del cas Erial pel qual l’exministre Eduardo Zaplana, amb un botí en paradisos fiscals de 15 milions d’euros en mossegades, ha sigut processat fa poc: “Un simple regidor de poble, un espavilat, un simpàtic ionqui dels diners ha provocat que un número u com ell haja sigut imputat”.

L’obra de teatre narra el lliurament de la documentació clau per a investigar Zaplana per part d’un empresari sirià. “Li vaig contar la veritat al jutge. L’empresari sirià tenia una relació d’amistat amb mi (...). Vingué al meu despatx amb els papers que, segons ell, havia trobat en el famós pis que havia sigut del president. Era evident tot. Estava detallat el modus operandi amb noms i cognoms”.

El primer judici del cas Taula

L’obra de teatre, basada en una entrevista biogràfica amb el ionqui dels diners, mai es va estrenar a pesar que el creador ja comptava amb el nom de l’actor protagonista. Més enllà de l’adaptació teatral, Marcos Benavent s’ha assegut aquestes últimes setmanes en el banc dels acusats per la peça separada J del cas Taula, el primer judici de la trama.

Després de sis anys de col·laboració amb Anticorrupció i l’UCO, el ionqui dels diners ha capgirat la seua estratègia jurídica i sosté que els enregistraments van ser manipulats i que el registre de l’UCO en què van aparéixer els papers de l’empresari sirià sobre la fortuna a l’estranger d’Eduardo Zaplana va ser il·legal. La defensa de l’exgerent d’Imelsa ho té fotut: un dels testaferros va reconéixer els fets i va explicar amb tot detall com blanquejava els fons saquejats de l’empresa pública de la Diputació de València. El fiscal anticorrupció demana huit anys de presó per a Marcos Benevant.

L’escenografia de l’obra de teatre inclou al principi un rètol que diu: “Açò és una ficció basada en fets reals”.