El ‘triangle de Santa Caterina’: les altres remodelacions de la plaça de la Reina de València

La història de la plaça de la Reina de València, als peus del Micalet i de la catedral, és la història perpètua d’una plaça inacabada. El recinte, que acaba de ser reformat per a guanyar 10.000 metres quadrats d’ús per als vianants, va nàixer en el buit que va deixar la demolició del convent de Santa Tecla, davant de l’església de Santa Catalina.

El convent del segle XVI va ser derrocat en 1868 com a part dels plans per a obrir el Carrer de la Pau, via que connectaria el parterre amb l’església de Santa Caterina. En aquet petit triangle la plaça es perfila com a punt d’unió de les ampliacions dels carrers, en línia amb la tendència europea del segle XIX, quan es projecten les grans avingudes i els eixamples de les urbs.

El triangle, als peus de la torre de Santa Caterina, es bateja deu anys després com a plaça de la Reina per homenatjar Mercé d’Orleans, la dona d’Alfons XII, encara que a la ciutat es popularitza el nom sense cognom i es manté com a plaça de la Reina fins a la República. En aquesta època la plaça que comença a perfilar-se ja és punt de trobada del tramvia, primerament de tracció animal i després elèctric, les vies del qual s’han rescatat en l’última obra.

Des de l’origen es fan ampliacions mitjançant els enderrocaments dels edificis del carrer dels Campaners i el de Saragossa, que connecta la plaça amb la catedral des de la seua façana barroca. El 1912 l’Ajuntament de València aprova el Pla de Reforma Interior de la ciutat de l’arquitecte municipal Federico Aymamí, amb cinc grans actuacions: obertura de la gran via de l’Oest i de l’avinguda del Real, ampliació de la plaça de la Reina, formació de zones verdes de barri i dotació d’escoles. “El Pla Aymamí preveia una gran via, anomenada del Real, que uneix l’arrancada del pont del mateix nom amb la plaça. Es creen noves alineacions per emmarcar la nova glorieta, donant més importància a la visual del Micalet que a la portada de la catedral”, apunta l’arquitecte David Calvo, que ha divulgat fa poc la història recent de la plaça.

El 1929 agafa el testimoni Javier Goerlich, que segueix la línia marcada pel seu predecessor i comencen els enderrocaments per a eixamplar la plaça. Goerlich, responsable de gran part del disseny recent de la ciutat, presenta diverses idees incendiàries que no arriben a executar-se, com demolir l’església de Santa Caterina, una cosa “incomprensible” i que li va valdre una pluja de crítiques. Poc després presenta una proposta “no oficial” amb l’objectiu de resoldre el conflicte del trànsit creixent, en què solapen el tramvia amb el transport privat i proposa una doble plaça dividida per un edifici porticat, generant un petit square allunyat de macrosuperfícies desertes, indica Calvo. El consistori, que segueix sense veure clares les idees, convoca un concurs amb l’objectiu de pacificar la zona i respectar el patrimoni. A la convocatòria es presenten 18 projectes, però continuen sense quallar.

En els seixanta s’intensifica la dictadura del vehicle privat i la plaça es converteix en una macrorotonda amb una font, amb un pàrquing per a cotxes davant de la façana barroca. En aquest període culminen els enderrocaments dels edificis i desapareix el carrer de Saragossa, via comercial, amb un “enderrocament indiscriminat” que deixa “descontextualitzada” la façana barroca de la catedral, orientada cap a aquest camí ja inexistent. En la dècada següent es construeix el pàrquing subterrani –reformat amb l’actuació actual– i s’instal·len les parades d’autobús, consagrant el centre de la ciutat com un espai per a la mobilitat a motor; el quilòmetre zero de les carreteres de València.

Seixanta anys després, el projecte de reurbanització porta al mínim la circulació pública i privada i converteix la plaça en una esplanada de 12.000 metres quadrats per als veïns. En l’última intervenció, signada per l’arquitecte José María Tomás, es busca recuperar la visió de la portada barroca amb un lineal d’arbres que indiquen on estaven els edificis derruïts. El projecte, ja obert al públic, dona prioritat al vianant, elimina els escalons i les barreres d’accessibilitat i reforça la vista del barri antic, retornant al triangle entre torres el caràcter d’espai públic.