Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

Els fantasmes del tripartit

Julià Álvaro

Dimecres passat, en l’entrevista (plena de preguntes obsequioses i respostes de manual) que li van fer en “Nou”, el rebatejat Canal 9, al President de la Generalitat Alberto Fabra, el tripartit va estar molt més absent del previst. Ni davant la insistència del director de “Las Provincias”, Julián Quirós, Fabra es va voler emprar a fons. L’ús i abús del fantasma del tripartit ha sigut tant recurrent en els últims mesos en boca dels dirigents del PP que no sé a què respon l’aparent desinterés del President respecte de la fórmula que que pot acabar amb ell.

El que sí que sé és que quan arriben les autonòmiques del 2015, de confirmar-se les dades de les enquestes, el pitjor que li podria passar a l’esquerra, i també al país en el seu conjunt, és no haver parlat prou del tripartit. No dic haver-ne parlat com objectiu compartit. No dic fer-ne propaganda. Dic parlar del tripartit en el sentit d’interioritzar la fórmula i, pensant més enllà de la nit electoral, anar posant els fonaments d’un futur govern de pacte. En política, la miopia és una malaltia habitual. Tot són urgències i les tàctiques sempre poden més que les estratègies. Els partits estan plens de mercaders de vots, malaltissament atents a allò que és urgent i no a les coses fonamentals.

L’esquerra valenciana ha viscut massa anys amb complexos per ara fugir d’un tripartit com si fos una possibilitat que cal amagar. Si ara s’accepta que el tripartit és un fantasma, el govern resultant serà un govern fantasmagòric. Tenim com a lliçó els últims 30 anys de la política valenciana per saber on ha portat a l’esquerra el tacticisme, el no plantejar determinades batalles i el fet de renunciar a defendre públicament allò en el qual es creia. El tripartit ha de ser, en realitat és, la manera com una majoria d’esquerres, progressista, laica, valencianista i democràtica pot esdevenir govern.

L’esquerra és plural mentre la dreta és monolítica. Per això cal fer pedagogia de la cultura del pacte i evitar que arribe a la ciutadania com una olla de grills. I no només això. Els recents exemples dels efímers “pactes de progrés” de Galícia, Les Illes o Catalunya indiquen que no es pot deixar tot per última hora, que no es pot esperar l'endemà de les eleccions per plantejar-se “ara què fem?”. Si el tripartit fa això, no acabarà ni la legislatura i, després, tornarà el PP, però ja per quedar-se definitivament.

En aquest sentit, cal treballar ja a armar un esquema de govern plural que assegure la seua operativitat futura. Res es pot decidir a última hora, tot ha d’estar el més previst possible. Calen automatismes per evitar improvisar. Govern plural no és sinònim de suma d'egoismes, ni de regnes de taifes. Són imprescindibles regles clares, diferents a les dels governs d'un sol partit. Si no s'aconsegueix això, després no es pot carregar contra el bipartidisme. I encara una altra cosa, més li valdrà al futur govern, si arriba, tindre ja preparada una bateria legislativa per agafar les rendes de l’acció política. Allò que, en el cas de Zapatero, va ser la retirada de les tropes d’Iraq o les noves conquestes socials. Si no és tot a punt, llavors sí que els devoraran els fantasmes, uns fantasmes amb gomina i una gavina tatuada al pit.

Etiquetas
stats