eldiario.es

9

Retrat de la sanitat privada valenciana

La gestió del sistema de salut per empreses ha sigut criticada per l’opacitat, l’empitjorament de les condicions laborals per als treballadors i la inexistència de l’estalvi econòmic

Hospital Materno Infantil

Hospital materno infantil

El País Valencià va ser l’avantguarda de la privatització de la sanitat a Espanya. Primer el president del PP Eduardo Zaplana va impulsar el conegut com a “model Alzira”. Un model que va estendre el seu successor al càrrec, el també popular Francisco Camps, a Manises, Elx, Dènia i Torrevella. Un sistema criticat per l’opacitat, l’empitjorament de les condicions laborals per als treballadors i per la inexistència de l’estalvi econòmic que propugnava la Generalitat que comportaria el model.

La privatització de la sanitat al País Valencià va començar a l’any 1999, quan la Generalitat Valenciana estava presidida per Eduardo Zaplana del Partit Popular. Zaplana volia plasmar les seues conviccions ideològiques liberals i ser el referent a l’Estat espanyol en quan a l’impuls del sector privat dintre de la sanitat i la necessitat de construir un hospital a Alzira va esdevenir l’excusa perfecta per portar a terme el seu pla.

Es va dissenyar un model on es buscaria unes empreses per a què construïren l’hospital i unes altres per a gestionar la prestació sanitària. Això sí, aquestes havien d’associar-se en una Unió Temporal d’Empreses (UTE). La Generalitat per a posar en marxa aquesta model va tirar mà del seu pulmó financer: les caixes d’estalvi. Bancaixa, la CAM i Caixa Carlet es convertirien en l’instrument financer del projecte.

Aquest instrument financer es va associar amb l’única empresa del sector que tenia experiència en la gestió sanitària: Adeslas. Una vegada es tenia el pulmó financer que anava a finançar el projecte i l’empresa que anava a prestar el servei, sols calia buscar dues constructores. Aquestes van ser Dragados i Lubasa, qui es van associar amb les caixes i Adeslas per a formar una UTE, anomenada Ribera Salud UTE, que al final seria la guanyadora del concurs, al ser l’única en presentar-se. La UTE quedava controlada amb un 51% per part de Adeslas, seguida d’un 15% per a cada una de les caixes i Dragados i Lubasa amb un 2% cada una. Aquest, fou l’origen de l’empresa Ribera Salud Grupo, que estava controlada per les ja rescatades i desaparegudes Bancaixa (ara Bankia) i CAM (adquirida pel Banc Sabadell) i que cal no confondre amb la UTE.

El nou sistema sanitari aplicat a Alzira, batejat com a “model Alzira”, consistia en què la concessionària s’encarregava de tot i l’administració mantenia el control mitjançant un comissionat. Les empreses rebien una quantitat per cada habitant dels més de 200.000 usuaris que tindria el nou hospital. També, es podien assistir i cobrar a part altres operacions mèdiques. I la concessionària no havia de fer front a despeses com pròtesis, oxigene teràpia o transport sanitari, que eren difícil de rendibilitzar. La contracta va ser per a 10 anys i quan acaba la concessió l’hospital quedava en mans de la Generalitat.

Francesc Camps, el posterior president popular, va ampliar el “model Alzira” a altres poblacions valencianes baix el mateix model de Zaplana: asseguradores sanitàries, constructores i caixes d’estalvi. Al 2006, es va posar en marxa a Torrevella. La gestió de l’Hospital estava formada per l’asseguradora Asisa (35%) i Ribera Salud (65%), la qual estava integrada per Bancaixa i CAM. L’operació es va repetir al 2009 a Dénia on Ribera Salud tenia el 35% i l’asseguradora sanitària DKV el 65%; al 2010 a Elx on Ribera Salud tenia el 60% de les accions i Asisa el 40%; i a Manises al 2009 on Ribera Salud tenia el 40% de les accions i Sanitas la resta. Actualment el control total de l’accionariat de l’hospital de Manises el té Sanitas.

Un model rescatat i opac

El paradigma del model privat sanitari al País Valencià fou i segueix sent l’hospital d’Alzira. L’empresa posada en marxa per part del govern popular de Zaplana es va veure ja al primer any amb la realitat de les xifres econòmiques: van haver-hi un milió de pèrdues al seu primer any; fet que va continuar en els anys posteriors : 900.000 euros en 2000, 450.000 euros en 2001 i 2,67 milions d’euros en 2002, segons va publicar el diari econòmic Cinco Días.

Davant aquestes xifres econòmiques el Consell es va veure abocat a acudir al rescat de l’hospital. Es va rescindir el contracte que s’havia firmat per a deu anys, sis anys abans del que s’estipulava. La Generalitat va muntar el cànon anual a 379 euros per habitant i el concurs va ser de nou guanyat per la mateixa concessionària. Segons un informe de l’Organització Mundial de la Salud de  desembre de 2006, aquest canvi va afavorir les empreses amb la intenció de què el model impulsat pel PP continuarà endavant.

El cànon actualment es situa en 639 euros per habitant. La Generalitat va afirmar en aquell moment que l’aplicació d’aquest model suposava un estalvi del 25%. L’únic informe que es va realitzar va ser a càrrec de Ricard Meneu, de l’Institut d’Investigació en Serveis de Salud, i Salvador Peiró, coordinador de la unitat d’investigació de salut del Centre Superior d’Investigació en Salud Pública de València. Segons declara el mateix Peiró, que a més és doctor en medicina, “el nostre grup de recerca analitzarem la despesa hospitalària per habitant del 2009 i, tot i haver-hi moltes diferències entre departaments [el País Valencià sanitàriament es divideix per departaments], aquestes no eren explicades perquè foren de gestió directa o concessions que, en mitjana, no mostraven diferències significatives”. Idelfonso Hernández, Catedràtic de Salud Pública de la Universitat Miguel Hernández i president de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària,  s’expressa en la mateixa línia “tot indica que va suposar un cost addicional a l’erari públic, per damunt de què s’haguera tingut de continuar amb la gestió pública”.

No obstant això, Salvador Peiró denúncia “la falta d’informació”. Peiró, al seu torn, no atribueix sols al model privat la manca d’informació sinó que per a ell “el sistema sanitari públic no té el costum d’avaluar les decisions que pren. No sabem molt bé quines són les conseqüències sanitàries del model Alzira. La transparència no és una de les virtuts de la gestió pública”. Idelfonso Hernández, opina que “l’absència d’una anàlisi detallat ja és suficient motiu per generar desconfiança”.

Malgrat la inexistència d’estudis que analitzen les conseqüències sanitàries d’aquest model privat en comparació amb el públic en 2011, el Sindicato de Médicos de Asitencia Pública van denunciar que s’havien retallat un 10% els sous, que havien augmentat 180 hores més el treball, que estaven sobreexplotats i que hi havia poc personal.

En abril de 2012, el Consell, ara presidit per Alberto Fabra, va voler fer un pas més enllà en la privatització de la sanitat valenciana. Es volia posar un model mixt, on tota la gestió dels hospitals passarà a ser gestionada per empreses privades i on el personal mèdic continuaria depenent de la Generalitat. Un model que pretenia imitar l’aplicat a Suècia. Però, aquest pla va ser paralitzat . “Era un projecte un tan delirant que intentava vendre actius sanitaris com es faria amb autopistes i sense cap comprador”, afirma Salvador Peiró.

Portes giratòries i model en mans dels bancs

Un dels episodis més escandalós d’aquest model va ser protagonitzat per Manuel Marín Ferrer comissionat de la Generalitat des de l’any 2000 al 2007. El comissionat era l’encarregat de fiscalitzar l’empresa concessionària i de vetlar perquè es compliren les condicions i obligacions de l’empresa establides al ple de condicions. Marín només va acabar la seua tasca com a comissionat va ser fitxat per l’empresa comissionaria Ribera Salud UTE com a director del departament de salut. La porta giratòria es confirmava, sent una pràctica massa extensa en aquest sector a Espanya com són el cas dels ex consellers madrilenys Güemes o Lamela que van acabar en la direcció de les concessionàries i sent imputats per el Tribunal Superior de Justícia madrileny per delictes de prevaricació i suborn. “L’existència de portes giratòries és una de les amenaces més greus al bon govern de la sanitat”, opina Hernández. Al seu torn, alerta de què si no hi ha “una regulació clara que evite les portes giratòries l’estímul de disposar de rendes diferides i altres factors relacionats determinaran una gestió guiada per interessos allunyats als de l’interès púbic”.

Altra conseqüència del model Alzira ha sigut que amb l’enfonsament de les caixes l’empresa adjudicatària Ribera Salud (que aporta el múscul financer) ha canviat de mans. Bancaixa va ser integrada en Bankia i aquesta va ser rescatada per l’Estat. L’altra propietària la CAM, es va enfonsar, va ser sanejada amb diners públics i venuda al Sabadell. La intenció d’assegurar-se el control financer per part de la Generalitat es trenca i entre els possibles compradors de Ribera Salud se situen els fons voltors. “L’experiència en la política de salut pública indica que les posicions dominants d’algunes corporacions suposen un risc directe per a la salut pública”, alerta Hernández. Un futur incert per a un model privat, opac i rescatat que cobreix sanitàriament al 20% de la població valenciana. Poca broma.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha