eldiario.es

9

L'Horta de València, ¿nuevos escenarios políticos y viejos instrumentos de protección?

Imagen aérea de la Huerta de Valencia

La ciudad de Valencia presenta una característica que la hace única y singular. Está rodeada por la huerta, espacio agrícola periurbano que durante siglos ha abastecido de alimentos a la ciudad y a sus alrededores, paisaje cultural generador de vida y de identidad que ha coevolucionado con sus habitantes, que la han respetado y la han mantenido en un intercambio mutuo y enriquecedor. Con el paso del tiempo, este equilibrio se fue rompiendo, especialmente a partir del último tercio del siglo XX. Mientras que la ciudad se expandía y ocupaba espacio de huerta, la sociedad se replegaba hacia estilos y modos de vida cada vez más urbanos y ajenos a su entorno. Como resultado de este proceso, que algunos se obstinaban con confundir con progreso, la huerta y su universo de agricultura, cultura, patrimonio y relaciones sociales fueron entrando en un estado progresivo de decadencia e, incluso, de menosprecio. Fueron los años de la liberalización y la privatización del suelo (con la consiguiente fragmentación y segregación del territorio), del boom inmobiliario, la especulación urbanística, la expansión residencial desorganizada, el trazado obsesivo de infraestructuras y el inicio de las políticas de orientación neoliberal. La huerta se comodificó y pasó a ser una tarta para ser repartida y devorada.

Este modelo, impulsado y consentido durante décadas por las sucesivas administraciones estatales, autonómicas y locales, no solo nos dejó un legado compuesto por casos de fraude, abuso de poder y corrupción, sino también varias huellas sobre el territorio. Algunas son muy visibles, como la pérdida de superficie de huerta y la degradación ambiental, paisajística y de su patrimonio arquitectónico; otras son más sutiles, pero no menos profundas, como el estado de vulnerabilidad en el que quedaron la agricultura y sus agricultoras y agricultores, que debían competir con usos del suelo más rentables por lo que respecta al valor de mercado. Todo ello dentro de un marco jurídico e institucional que favorecía un sistema alimentario industrial y global, y enaltecía los principios en que se basa.

Las políticas, los planes y las normas responden a los valores de quien los ha elaborado. En un contexto como el descrito más arriba, difícilmente podían (ni querían) adoptarse medidas que, desde lo público, buscaran parar y revertir la destrucción de la huerta y garantizar unas condiciones de vida y trabajo digno para campesinos y campesinas, más allá de declaraciones de intenciones fundamentadas en un discurso rancio y folclórico sobre su conservación. No obstante, se produjeron algunos intentos de adoptar mecanismos de protección especial. Tal vez el más ambicioso por su ámbito metropolitano fue el Plan de acción territorial para la protección de la huerta de Valencia. Hay que señalar que, probablemente, este instrumento se impulsó debido a la movilización ciudadana ante las agresiones al territorio y los abusos a los que eran sometidas sus vecinas y vecinos, como expropiaciones forzosas en los casos, por ejemplo, de La Punta o El Pouet (Campanar). De este activismo nació Per l’Horta, colectivo que vio la luz en 2001, cuando se presentó en Les Corts Valencianes la primera iniciativa legislativa popular en el País Valenciano al objeto de pedir una ley de ordenación y protección de la huerta de Valencia. A pesar de que la iniciativa consiguió más del doble de las firmas requeridas, fue rechazada por Les Corts (entonces con mayoría del Partido Popular).

Seguir leyendo »

L’horta de València, nous escenaris polítics i vells instruments de protecció?

Imatge aèria de l'Horta de València

La ciutat de València presenta una característica que la fa única i singular. Està envoltada per l’horta, espai agrícola periurbà que durant segles ha proveït d’aliments la ciutat i els voltants, paisatge cultural generador de vida i d’identitat que ha coevolucionat amb els seus habitants, els quals l’han respectada i l’han mantinguda en un intercanvi mutu i enriquidor. Amb el pas del temps, aquest equilibri anà trencant-se, especialment a partir del darrer terç del segle XX. Mentre que la ciutat s’expandia i ocupava espai d’horta, la societat es replegava vers estils i maneres de vida cada vegada més urbans i alienats del seu entorn. Com a resultat d’aquest procés, que alguns s’obstinaven a confondre amb progrés, l’horta i el seu univers d’agricultura, cultura, patrimoni i relacions socials anaren entrant en un estat progressiu de decadència i, fins i tot, de menyspreu. Foren els anys de la liberalització i la privatització del sòl (amb la fragmentació i la segregació del territori consegüents), del boom immobiliari, l’especulació urbanística, l’expansió residencial desorganitzada, el traçat obsessiu d’infraestructures i l’inici de les polítiques d’orientació neoliberal. L’horta es comodificà i esdevingué un pastís per a ser repartit i devorat.

Aquest model, impulsat i consentit durant dècades per les successives administracions estatals, autonòmiques i locals, no només ens deixà un llegat compost per casos de frau, abús de poder i corrupció, sinó també diverses empremtes sobre el territori. Algunes hi són ben visibles, com la pèrdua de superfície d’horta i la degradació ambiental, paisatgística i del seu patrimoni arquitectònic; d’altres són més subtils, però no menys profundes, com l’estat de vulnerabilitat en què quedaren l’agricultura i les seues agricultores i agricultors, que havien de competir amb usos del sòl més rendibles pel que fa al valor de mercat. Tot açò dins d’un marc jurídic i institucional que afavoria un sistema alimentari industrial i global, i enaltia els principis en què es basa.

Les polítiques, els plans i les normes responen als valors de qui els ha elaborat. En un context com el descrit suara, difícilment podien (ni volien) adoptar-se mesures que, des d’allò públic, buscaren aturar i revertir la destrucció de l’horta i garantir unes condicions de vida i treball dignes per a llauradores i llauradors, més enllà de declaracions d’intencions fonamentades en un discurs ranci i folklòric sobre la seua conservació. No obstant això, es produïren alguns intents d’adoptar mecanismes de protecció especial. Tal vegada el més ambiciós pel seu àmbit metropolità fou el Pla d’acció territorial per a la protecció de l’horta de València. Cal remarcar que, probablement, aquest instrument s’impulsà a causa de la mobilització ciutadana davant les agressions al territori i dels abusos a què eren sotmeses les seues veïnes i veïns, com ara expropiacions forçoses en els casos, per exemple, de la Punta o el Pouet (Campanar). D’aquest activisme nasqué Per l’Horta, col·lectiu que va veure la llum el 2001, quan es presentà a les Corts Valencianes la primera iniciativa legislativa popular al País Valencià amb l’objectiu de demanar una llei d’ordenació i protecció de l’horta de València. Malgrat que la iniciativa aconseguí més del doble de les signatures requerides, fou rebutjada per les Corts (aleshores amb majoria del Partit Popular).

Seguir leyendo »

Passa alguna cosa amb el clima

L’explicació d’allò que és immediat

Després d’una tardor i d’un hivern tan anòmals, és lògic que la gent es pregunte què passa amb l’oratge i que sorgisca l’associació immediata amb el calfament global. Per això cal fer una reflexió assossegada sobre el que passa amb el nostre sistema climàtic en els últims anys, a partir de l’anàlisi de dades reals registrades i de processos observats. I, sobretot, dissociant entre allò que és immediat (l’oratge registrat durant uns dies, uns mesos) i allò que és remot (el clima d’un territori).

Si ens limitem a comentar per què no tenim a penes hivern enguany i per què els nostres termòmetres se situen per damunt del que és normal des de la tardor passada, en trobarem un responsable directe, el fenomen d’El Niño. Un procés oceànic i atmosfèric que té lloc a la conca del Pacífic sud i que, quan és intens, com l’actual, arriba a generar una alteració planetària de la circulació atmosfèrica amb efectes diversos a les regions del món. A Europa occidental i a l’Atlàntic adjacent, en aquests anys d’El Niño intens, se succeeixen els dies d’anticicló i les depressions, pròpies d’aquests mesos freds de l’any, circulen sobre latituds més septentrionals. Per això són tan elevades les temperatures i, per això també, algunes grans ciutats del nostre país han registrat en els últims mesos nivells alts de contaminació. L’aire roman estancat sota l’influx anticiclònic i a penes es mou, mentre els cotxes i les fàbriques continuen injectant gasos i partícules a l’atmosfera. I calen mesures per a reduir-ne els efectes ambientals i sanitaris, encara que ens puga molestar com a usuaris habituals del cotxe.

Seguir leyendo »

Algo pasa con el clima

La explicación de lo inmediato

Después de un otoño y un invierno tan anómalo, es lógico que la gente se pregunte qué está pasando con el tiempo atmosférico y que surja la asociación inmediata con el calentamiento global. Por eso es necesaria la reflexión sosegada de lo que está ocurriendo con nuestro sistema climático en los últimos años, a partir del análisis de datos reales registrados y procesos observados. Y sobre todo la disociación entre lo inmediato (el tiempo registrado en unos días, en unos meses) y lo remoto (el clima de un territorio).

Si nos limitamos a comentar por qué no estamos teniendo apenas invierno este año y por qué nuestros termómetros están por encima de lo normal desde el pasado otoño, encontraremos un responsable directo, el fenómeno de El Niño. Un proceso oceánico y atmosférico que ocurre en la cuenca del Pacífico sur y que, cuando es intenso, como el actual, llega a provocar una alteración planetaria de la circulación atmosférica con efectos diversos en las regiones del mundo. En Europa Occidental y el Atlántico adyacente, en estos años de Niño intenso, se suceden los días de anticiclón y las borrascas, propias de estos meses fríos del año, circulan sobre latitudes más septentrionales. De ahí, lo elevado de las temperaturas y, de ahí también, los altos niveles de contaminación que algunas grandes ciudades de nuestro país han registrado en los últimos meses. El aire permanece estancado bajo el influjo anticiclónico y apenas se mueve, mientras coches y fábricas siguen inyectando gases y partículas a la atmósfera. Y se hacen necesario medidas para reducir sus efectos ambientales y sanitarios, aunque nos pueda molestar como usuarios habituales del coche.

Seguir leyendo »

Com es pot combatre la corrupció a Espanya

Centenars de persones clamen en València contra la corrupció i exigeixen justícia

N’hi ha prou de fer una ullada a l’excel·lent article de Joan Romero que publica eldiario.es per a constatar que la corrupció política a Espanya s’ha registrat en quatre àmbits principals amb fortes vinculacions entre si. Es tracta del finançament irregular dels partits, la contractació pública de béns i serveis, l’urbanisme i la distribució de subvencions. Molts d’aquests casos de corrupció en aquestes àrees principals de risc presenten molts elements comuns. En quasi tots, trobem un intercanvi de finançament irregular per als recaptadors del partit a canvi de decisions públiques que afavoreixen els donants, moltes vegades amb incompliment de la normativa. El que més preocupa és que, perquè un partit polític puga aconseguir que les administracions públiques que estan sota el seu control es presten a contribuir a aquests intercanvis, es necessita que els qui treballen en aquestes organitzacions tinguen un sistema d’incentius tal que estiguen disposats a incomplir els mandats legals.

Les administracions públiques dels països del sud d’Europa es caracteritzen en general per l’extensa politització que presenten. Sotiropoulos (2006) assenyalava que aqueix grau més alt de penetració de les influències del partit en la burocràcia pública s’evidenciava mitjançant dos tipus de clientelisme: per dalt i per baix. El clientelisme at the top es refereix a la profunditat que solen tenir els nomenaments polítics en els escalons superiors de l’Administració. A diferència del que ocorre en els països del nord i l’oest d’Europa, en els del sud els nomenaments polítics no es limiten als dels nivells més alts (ministres i secretaris d’Estat o equivalents), sinó que descendeixen bastants nivells fins a llocs clarament tècnics per als quals se selecciona els funcionaris públics que tenen clares simpaties pel partit o pels partits de govern.

El clientelisme at the bottom es refereix al control interessat que els partits de govern exerceixen en la contractació dels que ocuparan els llocs de treball dels escalons inferiors del sector públic. Com assenyalava Víctor Lapuente, aquesta politització de les administracions públiques estén entre els funcionaris i els empleats públics una clara consciència de quines són les verdaderes regles de joc: “Si una jove promesa, que acaba d’entrar en una administració, té ambicions professionals, s’adonarà que dedicar el 100% del seu esforç a fer una faena impecablement professional potser no siga la millor manera d’arribar a la màxima altura”. I és més, amb la màxima freqüència, aquesta politització excessiva de les administracions públiques s’estén també de manera preocupant cap a les agències independents de control (Tribunal Constitucional, Consell General del Poder Judicial, Consell de Transparència i Bon Govern, Tribunal de Comptes, etc.) dificultant amb això l’efectivitat i la imparcialitat amb què necessiten desplegar la seua tasca.

Seguir leyendo »

Cómo combatir la corrupción en España

Cientos de personas claman en Valencia contra la corrupción y exigen justicia

Basta echar un vistazo al excelente post de Joan Romero que publica eldiario.es para constatar que la corrupción política en España se ha registrado en cuatro ámbitos principales con fuertes vinculaciones entre ellos. Se trata de la financiación irregular de los partidos, la contratación pública de bienes y servicios, el urbanismo y la distribución de subvenciones. Muchos de estos casos de corrupción en estas áreas principales de riesgo presentan muchos elementos comunes. En casi todos ellos, nos encontramos un intercambio de financiación irregular para los recaudadores del partido a cambio de decisiones públicas que favorecen a los donantes, muchas veces con incumplimiento de la normativa. Lo más preocupante es que para que un partido político pueda conseguir que las administraciones públicas que están bajo su control se presten a contribuir a estos intercambios, se necesita que quienes trabajan en tales organizaciones cuenten con un sistema de incentivos tal que estén dispuestos a incumplir los mandatos legales.

Las administraciones públicas de los países del sur de Europa se caracterizan en general por su extensa politización. Sotiropoulos (2006) señalaba como ese mayor grado de penetración de las influencias del partido en la burocracia pública se evidenciaba mediante dos tipos de clientelismo: por arriba y por abajo. El clientelismo at the top se refiere a la profundidad que suelen tener los nombramientos políticos en los escalones superiores de la administración. A diferencia de lo que ocurre en los países del norte y el oeste de Europa, en los del sur los nombramientos políticos no se limitan a los de los niveles más altos (ministros y secretarios de Estado o equivalentes), sino que descienden bastantes niveles hasta puestos claramente técnicos para los que se selecciona a aquellos funcionarios públicos que tienen claras simpatías por el partido o partidos de gobierno.

El clientelismo at the bottom se refiere al control interesado que los partidos de gobierno ejercen en la contratación de quienes ocuparán los puestos de trabajo de los escalones inferiores del sector público. Como señalaba Víctor Lapuente, esta politización de las administraciones públicas extiende entre los funcionarios y los empleados públicos una clara conciencia de cuáles son las verdaderas reglas de juego: “Si una joven promesa, que acaba de entrar en una administración, tiene ambiciones profesionales, se dará cuenta de que dedicar el 100% de su esfuerzo a hacer un trabajo impecablemente profesional quizás no sea la mejor manera de llegar a lo más alto”. Y es más, con suma frecuencia, esta politización excesiva de las administraciones públicas se extiende también preocupantemente hacia las agencias independientes de control (Tribunal Constitucional, Consejo General del Poder Judicial, Consejo de Transparencia y Buen Gobierno, Tribunal de Cuentas, etc.) dificultando con ello la efectividad y la imparcialidad con la que necesitan desarrollar su labor.

Seguir leyendo »

El comercio nuestro de cada día: un sector estratégico que hace ciudad

El comercio es un sector estratégico de la economía siempre en constante cambio que se reinventa cada día. Podría pensarse que esta afirmación resulta retórica o tan obvia que podría a aplicarse de cualquier otro sector de la economía. Sin embargo ningún otro sector económico representa valores tan altos en número de empresas, empleos o en servicios imprescindibles para la calidad de vida de los ciudadanos, que cada día se prestan desde una multitud de puntos de venta físicos y, cada vez más, también virtuales.

El 22% de las empresas privadas en Europa se dedican al comercio dando trabajo directo a cerca de 30 millones de personas. Uno de cada siete empleos europeos está en el comercio.

En la Comunitat Valenciana trabajan 328.000 personas en el comercio y de ellas cerca de 200.000 en el retail, según el último Informe sobre la distribución comercial en la Comunitat Valenciana. Para la UE este sector sigue teniendo potencial de crecimiento y prevé una tasa de crecimiento del 6,2% en los próximos años, aun en un contexto de crisis y caída del consumo sin precedentes en la historia reciente. ¿Hay saturación comercial? ¿Sobran o faltan tiendas? La respuesta está en la reinvención de los modelos de negocio y de los formatos comerciales. Sobran tiendas y faltan nuevas tiendas para nuevos consumidores y para nuevas necesidades del consumo. El comercio del futuro será más híbrido y más segmentado, y la fronteras entre la compra y el ocio, entre el producto y el servicio, entre la tienda física y el comercio on-line serán cada día menos precisas.

Seguir leyendo »

El nostre comerç de cada dia: un sector estratègic que fa ciutat

El comerç és un sector estratègic de l’economia sempre en canvi constant que es reinventa cada dia. Es podria pensar que aquesta afirmació és retòrica o tan òbvia que es podria aplicar a qualsevol altre sector de l’economia. No obstant això, cap altre sector econòmic no representa valors tan alts en nombre d’empreses, de llocs de treball o de serveis imprescindibles per a la qualitat de vida dels ciutadans, que cada dia es presten des de nombrosos punts de venda físics i, cada vegada més, també virtuals.

El 22% de les empreses privades a Europa es dediquen al comerç i donen faena directa a prop de 30 milions de persones. Un de cada set llocs de treball europeus se situa en el comerç.

A la Comunitat Valenciana hi ha 328.000 persones que treballen en el comerç i, d’aquestes, prop de 200.000 en el retail, segons l’últim informe sobre la distribució comercial a la Comunitat Valenciana. Per a la UE aquest sector continua tenint potencial de creixement i hi preveu una taxa de creixement del 6,2% en els pròxims anys, fins i tot en un context de crisi i caiguda del consum sense precedents en la història recent. Hi ha saturació comercial? Sobren botigues o en falten? La resposta rau en la reinvenció dels models de negoci i dels formats comercials. Sobren botigues i falten botigues noves per a consumidors nous i per a necessitats noves del consum. El comerç del futur serà més híbrid i més segmentat, i les fronteres entre la compra i l’oci, entre el producte i el servei, entre la botiga física i el comerç en línia seran cada dia menys precises.

Seguir leyendo »

El desarrollo de la economía digital no es una opción: urge una política activa

Pese a los 5 millones de parados y una tasa de paro juvenil del 63,7 por 100, la economía digital no está entre las prioridades de los políticos, tampoco entre los moderadores, entrevistadores de TV o periodistas. Cierto es que si se revisan los programas electorales, la apuesta por lo digital está presente en todos. Lo que hay que preguntarse es si esto es suficiente.

Los debates de estas recientes elecciones se han centrado en lo que aparentemente preocupa a la gente (empleo, sanidad, jubilación...). Pero a continuación mucha de esa gente los juzga un tanto estériles y tópicos. Quizás el resultado fuera distinto si los líderes supieran ilusionar a un país con propuestas y estrategias sólidas de futuro, algo con lo que sustentar precisamente con qué se financiará el empleo, la sanidad, la jubilación...

Ningún líder político, en sus mítines o en sus apariciones en TV ha mostrado entusiasmo por destacar que su partido y él apuestan y creen en la economía digital. Quizás algún guiño en favor del emprendimiento, sin mucha concreción.  El debate político reciente se ha centrado en torno a la reforma laboral y aspectos concretos como las modalidades de contratación. Lo más urgente hubiera sido plantearse "QUIENES" van a contratar en los próximos años y "POR QUÉ", "Dónde", "Cómo"...

Seguir leyendo »

El desenvolupament de l’economia digital no és una opció: és urgent una política activa

Malgrat els 5 milions d’aturats i d’una taxa de desocupació juvenil del 63,7%, l’economia digital no se situa entre les prioritats dels polítics; tampoc entre els moderadors, els entrevistadors de TV o els periodistes. És ben cert que, si es revisen els programes electorals, l’aposta pel tema digital està present en tots. Cal preguntar-se, però, si n’hi ha prou amb això.

Els debats d’aquestes eleccions recents s’han centrat en els temes que aparentment preocupen la gent (ocupació, sanitat, jubilació…). A continuació, però, molta d’aquesta gent els ha jutjat una mica estèrils i tòpics. Potser el resultat seria diferent si els líders saberen fer il·lusionar un país amb propostes i estratègies sòlides de futur, alguna cosa amb què es poguera sostenir com s’ha de finançar l’ocupació, la sanitat, la jubilació…

Cap líder polític, en els mítings o en les incursions en TV, no ha mostrat entusiasme per destacar que el seu partit i ell aposten per l’economia digital, i hi creuen. Potser algun senyal en favor de l’emprenedoria, sense molta concreció. El debat polític recent s’ha centrat al voltant de la reforma laboral i d’aspectes concrets com les modalitats de contractació. El més urgent hauria estat plantejar-se “QUI” contractaran en els pròxims anys i “PER QUÈ”, “on”, “com”...

Seguir leyendo »