Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

Joan Romero y Andrés Boix coordinan un foro en el que especialistas en diversos campos aportarán opiniones sosegadas y plurales sobre temas de fondo para una opinión pública bien informada

Els valencians després de la crisi: una economia de salaris baixos

Jordi Palafox

En el seu apassionant Pensar rápido, pensar lentamente, Daniel Kahneman, Premi Nobel d’Economia el 2002, ens recorda que la interpretació de la realitat econòmica està dominada per les fal·làcies narratives. En elles, el nucli de la nostra il·lusió és la creença d’entendre el passat i el present, suposant, per això, que també el futur pot conéixer-se. Però la veritat, segons aquesta aproximació tan convincent de la psicologia econòmica, és que entenem el passat i el present menys del que creiem. I que, per tant, la nostra capacitat de preveure el futur és també menor de la que habitualment estem disposats a acceptar.

La seua constatació és aplicable a l’anàlisi de la situació de l’economia valenciana després d’haver deixat arrere, igual que el conjunt d’Espanya, la recessió més greu d’era estadística com ha posat en relleu un treball recent de Pons i Betrán en analitzar la crisi financera en perspectiva històrica. Probablement ha estat la crisi més profunda dels dos últims segles. En aqueix context, a l’obstacle apuntat per Kahneman per a aconseguir un diagnòstic rigorós se n’afigen molts altres, específics de la situació valenciana. Tots són molt rellevants i, en conjunt, constitueixen una societat dominada per la desconfiança, el descrèdit institucional i l’absència de punts de trobada entre percepcions contraposades resultat de concepcions del món diferents.

Són, per esmentar-ne només alguns, els efectes negatius sobre la confiança social –un element determinant, com recorda l’OCDE, per a abordar amb èxit els reptes col·lectius– del saqueig dels recursos públics dut a terme pels anteriors governants de la Generalitat o les conseqüències sobre la credibilitat de la vigorosa i eficaç activitat dels grups de pressió a convéncer els gestors públics, abans i ara, de la pretesa coincidència entre els seus interessos i els generals. Però també hi influeixen les noves formes d’informació i l’eclosió d’opinadors, al·lèrgics a contrastar les seues asseveracions amb la informació quantitativa disponible.

Tot això són símptomes d’una greu crisi institucional en què el desconcert ciutadà es fon amb el descrèdit dels representants públics. Enganyar-se en aquest terreny no serveix sinó per a agreujar les coses: la informació continguda en l’Enquesta de Valors de la Comunitat Valenciana de juny del 2017 no dóna ocasió al matís. Més de 6 de cada deu valencians (el 62,6%) estan en desacord o molt en desacord amb el fet que es pot confiar que els governants actuen de manera adequada. No solament. Set de cada deu (el 72,2%) opinen que la majoria dels polítics estan en política només pel que puguen traure personalment (subratllat meu). En molt pocs països de la UE el resultat és tan preocupant.

Una crisi més?

Per concisió, ací es deixaran de banda aqueixes dificultats per a concentrar l’atenció en el terreny econòmic. I ací, les fites del que s’ha esdevingut per la combinació de la fi de la desenfrenada especulació i la crisi financera internacional són coneguts. La punxada el 2008 de la descomunal bambolla immobiliària, aquella que les autoritats econòmiques de l’etapa 2004-2011 es van negar a reconéixer i, doncs, a moderar, va tenir un efecte demolidor sobre l’activitat i l’ocupació en una economia com la valenciana tan fortament bolcada cap aqueixa activitat. En sumar-s’hi la crisi financera iniciada a l’agost del 2007 i consolidada amb la fallida de Lehman Brothers al setembre de l’any següent, la reducció de l’ocupació va ser espectacular. A mitjan 2013 havien desaparegut quasi un de cada quatre dels llocs de treball existents a l’inici del 2008. I moltes de les ocupacions creades a partir de llavors, gràcies a la reforma laboral del 2012, ho serien amb unes condicions, i retribució salarial, inferiors.

Durant la recessió, igualment, es va produir la desaparició, de cap manera inevitable si no s’haguera perdut tant de temps en idees i a negar l’evident, d’entitats financeres centenàries com ara Bancaixa i CAM, considerades fins poc abans icones imperibles de la societat valenciana. Al seu torn, com que la recessió afectava més l’ocupació no qualificada, associable als sectors socials de menys ingressos, la conseqüència seria la disminució dràstica del seu nivell de vida i un augment no menys elevat de la desigualtat. El recent llibre de Francisco Goerlich detalla la magnitud de l’empobriment dels valencians

Que els fets principals siguen coneguts, tanmateix, no suposa tenir a l’abast amb una explicació robusta i àmpliament acceptada sobre com va poder consolidar-se, en sectors socials tan amplis, el miratge que aquesta vegada el resultat d’una bambolla, negada fins a la sacietat també pels governants autonòmics d’aquella etapa, seria diferent; que l’alça espectacular dels preus del sòl i dels habitatges no tindria fi. Ni tampoc, i sobretot, tenim una interpretació indiscutible de la gravetat assolida per la recessió. En especial pel que fa a la pervivència d’unes seqüeles tan importants una dècada després del seu inici. Altres economies del vell continent la van superar fa molts anys i segons els eurobaròmetres, en un bon nombre de països de la UE la desocupació ha deixat de formar part de les principals preocupacions de la seua població.

Així, malgrat ser tan limitada la memòria col·lectiva entre nosaltres, és molt probable que tant a la Comunitat Valenciana com a Espanya la Gran Recessió passe a ocupar un lloc semblant al de la Gran Depressió dels anys trenta en la societat nord-americana: un esdeveniment que marca un abans i un després. No és fàcil trobar exemples en el passat del fet que una crisi haja tingut unes seqüeles tan negatives ni tan duradores. N’hi ha prou d’assenyalar que hui, deu anys després del seu inici, la renda per habitant (en euros corrents, és a dir, sense tenir en compte la pèrdua de capacitat adquisitiva per la inflació) continua sent inferior a la del 2007. No és una situació general en les economies avançades exemplificades a Alemanya en el gràfic següent.

La interpretació del que ha esdevingut que pot de considerar-se ortodoxa destaca, sens dubte, factors molt rellevants. Però subsisteix el dubte si no hi ha variables omeses igualment destacades. Com és conegut, en aquesta interpretació la bambolla especulativa hauria estat el resultat d’un còctel amb dos ingredients principals. D’una banda, la brutal expansió de l’endeutament. Un fet vinculat, sens dubte, a la caiguda dels tipus d’interés davant de l’entrada en circulació de l’euro, però també a la supervisió (del Banc d’Espanya) i regulació (del ministeri d’Economia) tan laxes i a l’auge de la titulització hipotecària, això és, la venda de les hipoteques concedides per les entitats a grans fons d’inversió internacionals, la qual cosa els permetia traure-les dels seus balanços i continuar augmentant el crèdit concedit.

CAM i Bancaixa van ser actors destacats d’aquella quimera, trufada de corrupció i balafiament, convertida en malson a partir del 2008 sense que per això es reduïra el mal ús dels fons públics. Ha de recordar-se, no obstant això, que l’actuació d’ambdues entitats va ser possible, fins i tot afavorida, per un marc normatiu que ningú no va proposar reformar. Unes normes que fomentaven el nomenament d’administradors ignorants en qüestions financeres i que eren més que permissives amb els conflictes d’interés. Però la desfeta de les dues caixes es va produir, sobretot, per l’actuació tan irresponsable dels seus directius, que eren els que juntament amb els seus presidents realment les dirigien, a l’hora d’avaluar riscos.

Al seu torn, en la gravetat de la crisi, haurien influït tant la mateixa grandària assolida pel sector de la construcció, tres vegades superior en termes de PIB a la mitjana dels països de la UE, com l’elevat nivell d’endeutament de famílies i empreses (molt en especial immobiliàries). També, la profunditat de la crisi financera a què se sumaria el 2011 la del deute, davant del molt raonable dubte dels inversors internacionals sobre la capacitat del Regne d’Espanya, com d’alguns altres països de la UE, de poder fer front als seus venciments.

Cap a una economia de salaris baixos

Com ja s’ha insinuat, el dubte davant de l’explicació anterior és si no hi falten variables. La primera, sens dubte, l’augment mediocre de la productivitat. I una segona, l’impacte de la profunda transformació de l’economia mundial provocada per la revolució tecnològica i l’entrada en el mercat de nous països, entre els quals sobreïx la República Popular Xinesa. Aspectes tots dos que hui, com llavors, estan absents de l’agenda del govern autonòmic.

Atesa la brevetat d’aquest comentari, no és possible tractar-ne ací les múltiples dimensions. Sobre l’enigma de l’evolució mediocre de la productivitat, el director d’investigació de l’Ivie, Francisco Pérez, ha esbossat una explicació ben suggestiva respecte de la del capital, quasi sempre ignorada per tal com se centra l’atenció només en la del treball. Però no sobra recordar la seua referència a les debilitats del teixit empresarial, perquè les decisions estratègiques i organitzatives de les empreses, decisives en la seua productivitat, no les adopten els treballadors; les prenen els directius i els empresaris.

Ningú, no obstant això, no sembla interessat a debatre com superar les llacunes en la capacitació de directius i empresaris equiparables, en paraules de Chad Syverson, els directors d’orquestra únics capaç de transformar una cacofonia en una simfonia. És el que passa també amb els costos del tracte de favor rebut per alguns grups de pressió que, imposant els seus interessos, potencien –com destaca la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC)– el balafiament de recursos i bloquegen la superació d’aqueixes llacunes. Simplement l’una i els altres, són eliminats de l’anàlisi.

El mateix passa amb les transformacions radicals provocades per l’avanç de la globalització que han consolidat les cadenes de valor com un dels elements centrals de la producció de béns i serveis. La incorporació a aquests de components produïts en àrees geogràficament molt allunyades entre si gràcies a la revolució impulsada per les tecnologies d’ús general (TUG), el Made in the World, ha suposat un canvi dràstic en les maneres de produir i comerciar. I a la vista de l’evolució tan mediocre del comerç exterior de la Comunitat Valenciana, destacat per Gil i Llorca, no sembla que el gros de la seua economia estiga adaptant-se amb èxit a aqueixos reptes.

Sense prendre en consideració aquests dos aspectes, resulta difícil explicar no sols que, com s’ha indicat, hui l’economia valenciana tinga, fins i tot en euros corrents, una renda per habitant inferior a la de fa deu anys, sinó que continue allunyada de la xifra d’ocupats de llavors. Les xifres positives de l’ocupació des del 2015 no poden amagar que el total (4t trimestre del 2017) continua sent inferior en 230.000 persones al màxim del començament del 2008. Ni que dins d’una Espanya integrada en el grup de cua dins de la UE en creació d’ocupació (juntament amb Grècia i Letònia) la Comunitat Valenciana, acompanyada d’Astúries i la Rioja, forma part del grup de cua entre les CA espanyoles.

Aquesta dificultat per a crear ocupació és un símptoma clar del fet que, com havia passat en les dues grans etapes anteriors de transformació de l’economia mundial –la Revolució Industrial i la primera etapa de la globalització entre els anys 1870 i 1914–, aquesta creació no és homogènia en el planeta. Una part del vell continent, i de manera molt destacada Espanya i dins seu la Comunitat Valenciana, no està adaptant-se per a ser una de les àrees afavorides per la creació de llocs de treball. Ni menys perquè siguen compatibles amb salaris elevats. Però no és una casualitat ni un resultat inexorable. És la conseqüència de l’absència tant d’incentius per a fomentar activitats diferents de les que ens han conduït fins ací com de mesures per a posar límit als privilegis obtinguts per aqueixos sectors, responsables d’on estem.

En aquest terreny tampoc no convé enganyar-se. Perquè enganyar-se és argumentar sense matisos que aquesta escassetat de nous llocs de treball de salaris elevats siga conseqüència que les noves tecnologies acaben amb ells, oblidant els creats de nou pel seu desenvolupament. Les xifres són tan nombroses com contundents. Des de la fallida de Lehman fins al desembre del 2017, als Estats Units, per exemple, s’han creat 10,5 milions de llocs de treball, sent com és una economia plenament afectada per la revolució tecnològica. No cal detenir-se en les xifres de països d’Àsia, uns quants centenars de milions de nous ocupats en els últims decennis, per a constatar que l’afirmació tan repetida que la revolució tecnològica destrueix ocupació neta és falsa: depén d’on.

A més, la seua recuperació insuficient està produint-se sense alterar les insuficiències ja cròniques de l’estructura productiva valenciana i del seu mercat laboral. Hui, com abans del 2007, els principals sectors de creació d’ocupació tornen a ser construcció i hostaleria. El resultat és que els guanys de productivitat són modestos i, per tant, modestes són les possibilitats de millorar els salaris. D’altra banda, l’elevat nivell de temporalitat laboral, davant de l’abús d’aquests contractes i la falta de voluntat per a modificar les normes que ho permeten. A la Comunitat Valenciana, com en el conjunt d’Espanya, el percentatge d’ocupats temporals (contractes de durada limitada en terminologia Eurostat) és, juntament amb Polònia, el més elevat de la UE, quasi el duple de la mitjana.

Al mateix temps, l’economia ha experimentat una forta deflació salarial. Ha afectat, en especial, els que van perdre la seua faena i han tornat a trobar ocupació. Ha estat part de l’ajust asimètric impulsat pel govern conservador sorgit de les eleccions del 2011 (i de les del 2015). Dins dels nivells salarials, la Comunitat Valenciana continua situada dins d’Espanya en un lloc de cua. No és una sorpresa. És la conseqüència del pes assolit pel turisme i l’hostaleria i, en general, els serveis de baix valor afegit. Perquè de totes les activitats previstes en l’Enquesta de Salaris de l’INE, l’hostaleria és on els salaris són més baixos: quasi un 40% inferiors a la mitjana i, com es reflecteix en els gràfics següents, més de tres vegades inferiors als de les del cap.

A més dels costos socials, aquest èmfasi en aqueixos sectors de baixa productivitat amb abundància de contractes temporals i precaris, també en té d’econòmics (i mediambientals): desincentiva invertir en formació en el lloc de treball, la qual és essencial per a l’adaptació als requeriments canviants del món laboral derivats de la globalització. És, doncs, discutible defensar com a solució als reptes a què ens enfrontem fomentar l’augment del pes d’aqueixes activitats i subvencionar, sense introduir canvis normatius, la formació en aquestes discriminant-les enfront de les altres. És probable que l’efecte principal de les ajudes anunciades fa poc pel president de la Generalitat siga simplement augmentar la rendibilitat empresarial.

El que s’ha esbossat fins ací remet en última instància a la posició cap a la qual es va movent la Comunitat Valenciana dins del nou mercat global. L’avanç de la globalització ha concentrat la posició de les economies al voltant de dos pols. En l’un se situen aquelles on es generen les noves tecnologies definides en un sentit ampli. En l’altre, aquelles amb nivells de vida molt més baixos, però amb una mà d’obra amb prou preparació per a produir o acoblar (de moment no idear ni dissenyar) a un cost inferior la major part dels béns i serveis coneguts.

Dins d’aqueix nou mercat global, el futur de societats com la valenciana és amenaçat per la competència des d’ambdós pols. El primer té molta més productivitat i tots els avantatges per a idear, projectar i desenvolupar béns i serveis d’alt valor afegit. El segon, té un cost inferior a l’hora d’acoblar aqueixos béns o proveir aqueixos serveis. El resultat, si no es modifica la tendència que segueix l’economia valenciana ajudada per polítiques públiques més que discutibles en el seu ordre de prioritats, és el seu afonament en el pol la competitivitat del qual es basa en salaris baixos.

Tot l’anterior, configura un panorama infestat d’obstacles que dificulten superar el declivi econòmic iniciat en els anys 80 del segle XX i agreujat per la Gran Recessió. No pot ignorar-se que, com demostra la investigació dirigida per Daniel Tirado, en termes relatius tant respecte d’Espanya, com de les seues àrees riques (Madrid, Catalunya i el País Basc), el PIB per habitant valencià ha experimentat un deteriorament notable pel que fa a la seua trajectòria de llarg termini. De manera molt especial, dins de la trajectòria espanyola no gens brillant respecte de Madrid. El 1980 la diferència amb aquesta era de 21 punts percentuals. Hui, 36 anys després, les xifres de l’Eurostat mostren que és de més del doble. En pocs anys, el PIB per habitant dels valencians serà la meitat del dels madrilenys.

Tot i que siga una obvietat, convé recordar que superar els obstacles exigeix, primer de tot, identificar-ne les causes i, després, tenir voluntat de resoldre-les. És una tasca col·lectiva en què, en contra de l’opinió de segments molt destacats de ciutadans, el sector públic, tot i ser fonamental, no ho és tot. Però si el seu esforç, com fins ara, es concentra a pal·liar les conseqüències, consolidant una Generalitat assistencial, en compte d’atacar les arrels dels problemes, el resultat segur serà la continuïtat del deteriorament del nivell de vida, encara que siga a un ritme menys vertiginós que durant el quinquenni 2008-2013.

Sintetitzant per acabar. Continuar excloent dins dels eixos de les polítiques públiques les causes (la baixa productivitat i els privilegis d’alguns grups d’interés), per les quals l’economia valenciana té unes dificultats per a crear ocupació tan elevades o per què la que crea és majoritàriament de qualificació modesta i baix salari, farà impossible aturar-ne el declivi. Ans al contrari, multiplicarà aqueixes fal·làcies narratives sobre les quals ens adverteix Kahneman mentre el desastre esdevé inevitable. I amb ell, l’aprofundiment de la greu crisi institucional en què, per més que es pretenga esquivar, estem.

PER A SABER-NE MÉS

Gil Pareja, Salvador i Rafael Llorca Vivero, (2017), El comportamiento del sector exportador Comunitat Valenciana, Sèrie Estudis Econòmics, núm. 5, Conselleria d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Treball.

Goerlich Gisbert, Francisco J., (2018), El empobrecimiento valenciano, València, Alfons el Magnànim.

Palafox, Jordi, (2017), Cuatro vientos en contra. El porvenir de la economía española, Barcelona, Pasado & Presente.

Serrano Martínez, Lorenzo et al., dirs. (2017), “La productividad del capital y de la economía española”, en Acumulación y productividad del capital en España y sus comunidades autónomas en el siglo XXI, Madrid, Fundación BBVA, pp. 63-92.

Sobre este blog

Joan Romero y Andrés Boix coordinan un foro en el que especialistas en diversos campos aportarán opiniones sosegadas y plurales sobre temas de fondo para una opinión pública bien informada

Etiquetas
stats