eldiario.es

9

L'anomalia metropolitana

Àrea metropolitana de València.

Àrea metropolitana de València.

Continuem pensant la ciutat i ho fem amb una altra anomalia (la del Port ja ho era). Es tracta –com indica el títol- d’un vell tema que per la insistència i el nul èxit s'assembla a la prèdica en el desert o, si fa no fa, a un esforç inútil i una estèril passió: tractar de convéncer tiris i troians que renunciar a un govern metropolità no és sensat i suposa incórrer en un acte mes de balafiament de recursos, atès l’elevat cost d’oportunitat.

L’anomalia metropolitana no és exclusiva de València. De fet, en l’Estat Espanyol tenim una taxa d’urbanització propera al 80%, semblant al nostre entorn europeu, i podem identificar amb claredat mitja dotzena llarga d’àrees urbanes que demanen a crits un govern metropolità: Madrid (un cas especial), Barcelona, València, Bilbao, Vigo-Santiago, Oviedo-Gijón–Avilés, Sevilla o Màlaga. Hi ha ciutats grans (Saragossa, Valladolid...) que tanmateix no són àrees metropolitanes perquè no són polinuclears i hi ha també altres aglomeracions urbanes més petites però amb vocació metropolitana. A casa nostra, les àrees que graviten sobre Alacant i Castelló, o l’eix del Vinalopó.

L’anomalia rau en un fet tan evident com “singular”: sols Barcelona (2010) -amb una mini-àrea molt inferior a la que caldria- i Vigo-Santiago (2012) tenen governs metropolitans i, com es pot veure, molt recents. A Madrid, la ciutat “real” fa temps que supera el límit provincial “governat” per la Comunitat Autònoma i a Bilbao les fortes i peculiars diputacions forals sols han deixat marge per a una interessant associació estratègica (BM- 30). El contrast amb els nostres veïns europeus (França , Alemanya, Regne Unit i fins i tot Itàlia) és tant fort que un bon coneixedor del tema, Andreas Hildebrand, ha arribat a dir que És sorprenent, per no dir inexplicable, que a Espanya passe tot just el contrari.

A Europa hi ha una àmplia varietat de configuracions metropolitanes (d’on, per cert, es pot aprendre molt i ràpid) però els governs metropolitans són moneda corrent i el fenomen va a més perquè, com explicaré tot seguit, ja fa molt de temps que els termes municipals no són els àmbits de planificació i gestió territorial que s’ escauen. La tossuderia de que fem gala és realment sorprenent.

Per què tindre governs metropolitans no és un caprici? Com deia un bon amic meu, lluitar per allò evident produeix un intens cansament. Des que el 1915 Patrick Geddes parlà del “polp” de Londres ha plogut molt i s’han escrit milers de fulls. Fins i tot a Espanya, malgrat la migrada experiència, ja acumulem reflexions la citació de les quals m’estalviaré en benefici del lector. Per fer-ho breu, hi ha algunes raons bàsiques per bastir governs metropolitans quan la realitat supera l’estret i artificial límit del terme municipal.

En primer lloc –i això tothom ho entén- ens topem amb les economies d’escala. Ens surt a compte, per exemple, dimensionar alguns serveis com el transport, la recollida de residus, els grans equipaments públics, el servei d’extinció d’incendis o els poliesportius i polígons industrials de forma conjunta i no individual. Quan hi ha molts nuclis urbans molt interrelacionats amb fluxos intensos per motius de treball, estudi, gestions o esbarjo (això és el que s’entén per àrea metropolitana), el mercat de treball i habitatge és metropolità i no pas municipal. A més, les xarxes de serveis (des del cicle integral de l’aigua fins el transport) tenen evidents “indivisibilitats” i cal planificar-les i executar-les a escala supramunicipal.

L’existència d’una elevada interrelació entre els municipis de l’àrea metropolitana fa que apareguen indefectiblement allò que es coneix com externalitats o economies-deseconomies externes , és a dir beneficis o perjudicis d’uns sobre altres. Un dels exemples més habituals és la de l’abocador ubicat en un terme tot just al costat d’una àrea turística del municipi veí. També hi ha externalitats positives com els veïns que gaudeixen de la piscina del municipi veí sense haver pagat impostos en aquest (els anomenats free riders). El que cada municipi d’una àrea metropolitana tinga una fiscalitat diferent pot produir també “distorsions” en el mercat i localitzacions induïdes. Hi ha mil exemples. Quan hi ha externalitats, la manera “d’internalitzar- les” i reflectir adequadament els costos és la gestió conjunta.

A més de les economies d’escala, indivisibilitats i externalitats, no hem de menystenir, finalment, les “economies de xarxa”, és a dir, la major eficiència que es deriva d’un concepte poc utilitzat com és el de l’avantatge col·laboratiu, tant o més important que el clàssic avantatge competitiu  En argot o slang es parla molt de les “sinèrgies”. Treballar conjuntament en temes tan importants com la promoció econòmica, el turisme o el medi ambient dona molts fruïts i millora l’eficiència i el benestar. Al remat, quan de facto hi ha un àrea metropolitana (i això és fruït dels processos territorials i no de la voluntat de ningú), mirar a un altre costat i obviar l’exigència de comptar amb una govern metropolità és incórrer, per activa i per passiva, en un munt d’ineficiències i en uns costos monetaris i no monetaris molt elevats. Costos que, com també passa amb la congestió de tràfic, no per no avaluar-los deixen d’existir.

Amb aquestes raons (comprimides en aquesta píndola) i amb la constància de la proliferació per tot arreu de governs metropolitans de factura diversa però cercant sempre la forma d’adaptar- se a la realitat, resten per entendre les raons de l’anomalia espanyola i valenciana. Per dir- ho curt i ras, la dita anomalia té profundes arrels i es deu a la confluència del cantonalisme municipal, de la patètica però ferma resistència de les diputacions a desaparèixer i, per últim, dels recels i pors dels governs autonòmics que són els que tenen la competència legal per a crear nous ens territorials supramunicipals i infraregionals. Nous ens com són les àrees metropolitanes o podrien ser també les comarques de gestió ja proposades, en el nostre cas, sota el nom d’“àrees funcionals”, per l’ Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana.

Cal molta pedagogia (sobretot en l’àmbit municipal) per superar el taifïsme mental i convèncer tothom que és perfectament possible compaginar el conreu de la identitat local de cadascú amb el treball conjunt que exigeixen els reptes. Encara que això supose necessàriament que alcaldesses i alcaldes facen cessió d’algunes competències als nous ens. Però cal també una dosi de valentia de la Generalitat per resoldre el tema de les diputacions (un intent fracassat de “coordinació” en  la llei 2/1983, de 4 d’octubre i una proposició de llei de Podem de 8 d’Octubre de 2108) i per a no repetir els errors de l’ xtint Consell Metropolità de l'Horta (1987- 1999) al qual se li retallaren de forma miop competències i recursos.

El que no és de rebut es jugar al “fer com que” i aprovar una poruga Llei de Mancomunitats (Llei  21/2018, de 16 d'octubre) que no du enlloc i que en lloc de facilitar el procés de cooperació municipal n'és un entrebanc. Hi havia camins més fàcils com ara reconèixer les comarques i incentivar la seua cooperació en lloc de  la complicació exigida per a ser mancomunitat comarcal sense, a més, obrir el camí  envers unitats territorials més potents.

L’ expressió “saber” copiar és força coneguda però poc practicada. L’excel.lent llibre d’Andreas Hildenbrand (PUV 2017) ho posa fàcil i arriba a proposar els “millors” models” alemanys (Hannover, Stuttgart i Frankurt). També és fàcil consultar la web  de Grandlyon, una àrea metropolitana reformada el 2015, (prou semblant en grandària i estructura a la de València), amb votació directa, una estructura  de competències ben interessant i un pressupost de 3.335 milions d’euros per al 2019. Hi ha molts mes models però amb aquests quatre anem, crec, ben servits. Ja fa anys que es parla d’àrees metropolitanes de segona generació, asimètriques i flexibles en les quals hi ha una bona dosi de llibertat d’elecció, col.laboració soft i àmbits diversos segons la competència concreta. Allò realment important és la voluntat de col·laborar i l’imperi del sentit comú. Tot és discutible i negociable però la paràlisi és prevaricació inversa, és a dir, no utilitzar el poder delegat en les urnes per a bastir un futur més sensat i racional.

Mentre esperem que els nostres governants se n'ocupen, seguim “gaudint” d’una àrea metropolitana de prop de 80 municipis i un milió set-centes mil persones on s’aplica religiosament allò de cadascú a sa casa i Déu en la de tots i on són més importants les baralles de campanar que resoldre d’una vegada la nostra  escandalosa anomalia metropolitana. És clar que si hi haguera Àrea Metropolitana de València i es donara solució al tema de les Comarques Centrals, la Diputació de València esdevindria a totes llums innecessària, i aquí és on fa mal.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha