eldiario.es

9

Teatre Micalet enceta la celebració dels 25 anys amb la tornada de ‘El Jardí dels Cirerers’

El Jardí dels Cirerers, obra guardonada amb el Premi de les Arts Escèniques Valencianes 2019 al millor espectacle de teatre, torna als escenaris del Teatre Micalet a partir del dimecres 29 de gener. Versionada per Manuel Molins i dirigida per Joan Peris, aquesta peça icònica del dramaturg rus Anton Thèkhov, romandrà en cartell fins al 23 de febrer.

El repartiment, conformat per Pilar Almeria, Josep Manel Casany, Cristina Garcia, Berna Llobell, Laura Romero, Guille Zavala i Ximo Solano, dona vida a una família de l’aristocràcia russa en hores baixes que, per fer front als deutes que arrosseguen, haurà de vendre la seua finca familiar.

El Jardí dels Cirerers planteja una reflexió al voltant d’un món en crisi que troba moltes similituds amb la realitat actual, una època de canvis i descomposició d’estructures. Temes com l’amor, o el poder dels diners, estaran també reflectits en la revisió d’aquest clàssic. En aquesta ocasió, Joan Peris projecta un espai escènic amb l’objectiu d’apropar l’espectacle al públic, que haurà de creuar l’escenari per accedir al pati de butaques.

Seguir leyendo »

José Sacristán presenta en València la obra que Miguel Delibes nunca querría haber escrito

José Sacristán en el escenario durante una representación.

Ángeles de Castro, esposa de Miguel Delibes, tenía 48 años cuando una enfermedad puso fin a su vida. La escritura sirve, entre otros millones de cosas, para canalizar el dolor, la desesperanza, la pérdida. O al menos intentarlo. Así, el escritor y académico vallisoletano dejó un texto en el que, escondiéndose -o más bien, protegiéndose- detrás de un pintor atrapado en una crisis creativa, revive la historia de su vida junto a su mujer, que lo fue todo para él, y en el que describe el proceso de la enfermedad y su trágico final.

Señora de rojo sobre fondo gris es una novela que Miguel Delibes nunca querría haber escrito y que él mismo describiría años después como un “homenaje íntimo” a su mujer. Tampoco quiso que se representara encima de un escenario y se opuso a las propuestas de adaptar la novela al teatro. “Él (Miguel Delibes) me decía: “No quiero que nadie le ponga cara a este personaje porque ni siquiera yo le he puesto la mía”, contaba esta mañana con su inconfundible voz el actor José Sacristán, amigo del escritor y encargado de dar vida a Nicolás, el pintor.

Sería en 2008, dos años antes de morir, cuando Delibes y el recientemente fallecido productor, José Sámano, -que ya había adaptado anteriormente otras novelas del escritor-, decidieron poner en marcha una primera adaptación que no acabó de convencerles y cuya muerte de Delibes impidió que pudiesen terminarla juntos. Fue finalmente la familia del escritor la que, después de una reunión familiar, daría el sí a esta obra que el Teatro Olympia de València acoge del 22 de enero al 2 de febrero y que ya lleva un año sobre los escenarios.

Seguir leyendo »

El Teatre Arniches acull l’obra ‘Birdie’, una potent reflexió sobre les migracions

El Teatre Arniches d’Alacant acull aquest divendres 24 de gener, a les 20.30 hores, la producció teatral Birdie, de la companyia Agrupación Señor Serrano. Birdie és un espectacle multimèdia amb vídeo en directe, objectes, maquetes, 2.000 animals en miniatura que proposa una nova versió de The Birds de Hitchcock i una reflexió al voltant de les guerres i les migracions.

La responsable de la Unitat Territorial de l’IVC a Alacant, Alicia Garijo, va assenyalar durant la presentació que “aquesta és una producció de contrastos que pretén conscienciar”. “Una bona part de la població mundial pateix guerres, grans sequeres, desforestacions, costes contaminades, explotació laboral, inestabilitat; i d’altra banda, està aquest altre món, el del consumisme i l’individualisme que amb massa assiduïtat tanca els ulls a drames humans com aquest”, va explicar.

Per a Alicia Garijo aquesta obra mostra com “entre un bloc i l’altre, milers d’éssers que, com els ocells migradors, desitgen canviar la seua destinació. Un espectacle on es barreja la crítica, l’humor i els mitjans audiovisuals”.

Seguir leyendo »

Paula Bonet y Luna Miguel, las voces que inauguran el ciclo ‘Mujeres de hoy’ en el Jardí Botànic

Paula Bonet y Luna Miguel.

“La tendencia natural del sistema en el que vivimos acostumbra a visibilizar a los hombres. Sin embargo, las mujeres estamos aquí e impregnamos todo lo que nos rodea. El ciclo ‘Mujeres de hoy’ defiende la igualdad y pone el foco en mujeres con una trayectoria propia”, así explica Paula Sánchez, directora de Fundación Cañada Blanch por qué nace esta iniciativa.

‘Mujeres de hoy’ es un proyecto de la Fundación Cañada Blanch junto al vicerrectorado de Cultura y Deporte de la Universitat de València, que arranca este jueves, 23 de enero, a las 19:30, en el Jardí Botànic de la Universitat de València de la mano de la ilustradora Paula Bonet y la escritora Luna Miguel.

Actualmente, Paula Bonet aparece como una de las mejores artistas del mundo según la editorial Taschen junto a otros cinco españoles más -de un total de cien artistas- y se ha convertido en un símbolo de la lucha feminista gracias a sus ilustraciones y sus obras en las que da voz al silencio, rompe tabúes y normaliza realidades tan comunes como la del aborto espontáneo.

Seguir leyendo »

La millor escola de periodisme és llegir bon periodisme

Montserrat Roig, per Pilar Aymerich.

¿Què succeeix si fem una ullada a la premsa diària generalista d’avui en busca d’entrevistes bones i d’altres en profunditat? Que no en trobem quasi, i diria que és per una qüestió de ritme i de temps que condiciona els periodistes d’avui, de vegades, a parlar d’un llibre sense haver-lo pogut llegir, a fer entrevistes sense haver aprofundit en el tema sobre el qual parlen o sense haver-se’n documentat. De fet, tret d’excepcions, com ara les entrevistes diàries de contracoberta de La Vanguardia, o les que de manera puntual publiquen els diaris Ara, Vilaweb, eldiario.es, El Nacional o Valencia Plaza, les entrevistes documentades o en profunditat solen publicar-se exclusivament en revistes especialitzades, bé en setmanaris de temàtica general o en revistes de cultura, com ara El Temps, L’Avenç, Caràcters, L’Espill, etc. La raó n’és una de molt senzilla: els condicionaments que graven a hores d’ara la professió: falta de temps, escàs interès, precarietat de formació i ofici...

Només contaré una anècdota: quan el 1985 Julià Guillamon començà amb vint-i-dos anys a treballar com a periodista al diari Avui, Agustí Pons, llavors cap de cultura, el tenia a la redacció hores i hores llegint novel·les, buscant retalls a l’arxiu i pensant en un bon qüestionari, mentre els companys de redacció tancaven les pàgines del dia. Estranyat al principi, Guillamon aviat ho va entendre: “Pons em preservava”, i així era: el diari invertia en ell com a futur entrevistador i s’assegurava unes peces de bon periodisme per a la coberta del suplement Avui de diumenge. La bona cuina demana cocció lenta, el bon periodisme, també.

L’entrevista-retrat en profunditat, l’entrevista pregunta-resposta, o l’entrevista en retrospectiva, són al cap i a la fi una conversa entre dues persones on almenys una s’interessa per allò que l’altra pensa i fa i busca que s’explique. Ara bé: ¿com arribar a fer una bona entrevista? Potser no té cap més secret que anar preparats amb bones lectures i referents, i saber bé qui tens davant. En tot cas, és un aprenentatge, un instint, un desig d’escoltar, de fer parlar i de transmetre-ho. Hi ha llibres de periodisme que tracten de donar-hi pistes, tècniques i propostes, però no existeix cap fórmula. Al capdavall, a entrevistar s’aprén llegint moltes entrevistes i entrevistant -com a traduir s’aprén traduint o a editar editant.

Seguir leyendo »

Alcoi despedirá a Isabel-Clara Simó el 24 de enero “con un acto a su medida, sencillo y sentido, con pasión y feminismo"

Un momento del sepelio de Isabel-Clara Simó.

La medalla de oro e hija predilecta de la ciudad, Isabel-Clara Simó, descansará en el Cementerio San Antonio Abad. El acto para dar el último adiós fue acordado entre la familia y el alcalde, Toni Francés, que se trasladó este jueves con el concejal de cultura, Raül Llopis, hasta el tanatorio de les Corts Catalanes, para dar el último adiós a la autora de ‘Júlia’ y otras muchas obras.

El acto en Alcoi “será sencillo y austero”, según fuentes municipales, y se realizará el viernes 24 de enero, a las 12 del mediodía, en el cementerio San Antonio Abad. La despedida empezará a la puerta del camposanto para recorrer un breve trayecto hasta el Cenotafio depositando los restos “de una figura literaria indiscutible, autora prolífica, que con sus obras, traducidas a diferentes idiomas, ha ensanchado la cultura y ha llevado el nombre de la ciudad más allá de nuestras montañas”, recuerdan estas fuentes.

“Con este sencillo pero sentido homenaje de despedida, Isabel-Clara Simó descansará para siempre junto a su amigo, Ovidi Montllor, en el lugar destinado a las personalidades más relevantes de Alcoi”, señalan desde el consistorio. El acto institucional estará abierto a la ciudadanía, y contará con la presencia de la Corporación Municipal, puesto que la autora tenía las máximas distinciones que la ciudad puede otorgar, medalla de oro y título de hija predilecta, y desprenderá también un claro carácter cultural con un recital de frases de la autora acompañado de música.

Seguir leyendo »

Ópera, exposiciones, teatro… La oferta cultural valenciana del fin de semana

El Palau de les Arts se adentra este sábado 18 de enero en el repertorio alemán con el estreno de Elektra, el primer título operístico de la temporada y una obra imprescindible en la programación de los teatros de ópera internacionales. En Rambleta, inauguran la exposición No solo mujeres, de Carmen Grau. En el Teatre Principal representan desde ese viernes Rey Lear, el segundo montaje shakesperiano de Atalaya, tras Ricardo III. Entre la oferta cultural valenciana también hay conciertos en la Sala 16 Toneladas, la Universitat acoge un homenaje a Enric Valor, en Sala Russafa inician el IX ciclo dedicado a las compañías valencianas y en À Punt emiten el documental sobre la familia de Francesc Bosch i Morata, primer Conseller de Cultura de la Segunda República.

Bosch y Morata

Este sábado 18 de enero a las 22.05 horas À Punt emite el documental de Endora Producciones, Bosch i Morata. Sempre els quatre, que recorre la biografía de notables personalidades del arte y la política valencianas. ‘Els Quatre’ era la familia de Francesc Bosch i Morata, primer Conseller de Cultura de la Segunda República. En el documental se muestran más de 100 años de historia del pueblo valenciano a través de dos mujeres y dos hombres que sufrieron en primera persona las consecuencias de una guerra injusta y el exilio.

Seguir leyendo »

Tudi Torró pren possessió aquest divendres com a membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

La pedagoga i professora Tudi Torró Ferrero.

La pedagoga i professora Tudi Torró Ferrero (Ontinyent, 1955) prendrà demà possessió del càrrec de membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en substitució de la desapareguda Carme Miquel, en l’acte que presidit per Ximo Puig se celebrarà en la Sala Daurada del Palau de la Generalitat.

L’activitat de la nova acadèmica ha estat sempre relacionada amb l’ensenyament, la coordinació docent i la gestió educativa. Defensora de la llengua i de l’escola pública en valencià, al llarg de la seua vida professional ha ocupat diferents càrrecs en la Universitat d’Alacant i en la Conselleria d’Educació, com a inspectora i directora territorial a Alacant.

L’experiència docent de Tudi Torró s’ha plasmat amb la publicació de llibres i materials educatius per a Primària i Secundària, treballs que han servit de referència a molts mestres i pedagogs. Igualment, la nova acadèmica ha sigut guardona amb el Premi Federació Escola Valenciana, el Jaume I d’Elx, el Vicent Ventura o el Joan Baptista Basset, entre altres.

Seguir leyendo »

La Universitat acull un homenatge a Enric Valor pel vinté aniversari de la seua mort

Enric Valor.

Enric Valor.

Enric Valor és un dels escriptors més reconeguts en llengua catalana. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, va nàixer a Castalla el 1911 i va morir a València el 13 de gener del 2000, efemèride que compartirà per sempre amb l’escriptora valenciana Isabel Clara-Simó, qui també va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Amb motiu del vinté aniversari de la mort d’Enric Valor, el Centre Cultural La Nau de la Universitat de València ha organitzat un acte homenatge a qui va estar investit doctor honoris causa per diverses universitats, entre elles la Universitat de València, la Universitat d’Alacant i la Jaume I.

L’acte el presidirà la rectora de la UV, Maria Vicenta Mestre Escrivà, i comptarà amb la participació de diferents personalitats expertes en la vida i l’obra de l’escriptor. L’organitzen, conjuntament, la Càtedra Enric Valor de la Universitat d’Alacant, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i la Universitat de València.

Seguir leyendo »

Un somni civilitzat

L'escriptor Guillermo Colomer.

Sempre he pensat que allò que diuen una cultura normal ho és en la mesura que és diversa i viva –hi cap tot i s’hi renova–, que no abusa d’èpica ni de militància –es pot permetre no fer-ho, més aviat– i que reparteix raonablement les dosis de modernitat, d’autoreferencialitat i d’autocrítica. L’excés d’algun d’aquests ingredients acaba per fer el producte indigest, endogàmic: tebeos d’intel·lectuals. L’excessiva impersonalitat o un mal entés universalisme, però, el poden dissoldre en el magma incert de la neomodernitat: ofegar-lo i condemnar-lo ràpidament a la irrisorietat, a la invisibilitat, al no res. La narrativa actual al País Valencià, com totes, busca l’equilibri ideal. A hores d’ara, podríem dir que ho fa amb una notable habilitat: s’hi escriu regularment i hi ha de tot –llevat de lectors, però eixe és un altre tema.

El fet és que ve de publicar-se L’últim dels valencians (Drassana, 2019), una ambiciosa obra sobre una poderosa nissaga valenciana que travessa tot el segle XX. Ho fa amb tres generacions d’uns nous Borja, crescuts successivament al caliu de la taronja, el desarrollismo i la rajola, navegant precisament en les aigües frontereres entre el món i la localitat. I sura. Deia frontereres perquè l’autor, Guillermo Colomer, aposta per una narració tradicional al voltant d’humaníssims conflictes vitals –ambició i desig, frustració i por, nostàlgia i remordiment–, però també de la molt concreta història valenciana del nou-cents, sobre la qual no només narra, sinó que també reflexiona i en algun cas fins i tot somia. Tot plegat ho fa amb una tècnica decididament realista –a estones naturalista–, lluny d’experiments i centrada en la descripció exhaustiva del món narrat. Paratges i personatges, que diria aquell: “ho comprenia tot: heretava una maledicció, la incompatibilitat de la sang que condemna tots els clans endogàmics”. Una novel·la d’aquelles en què els fets no expliquen, s’expliquen. Així les coses, Ibáñez i Balzac, no és cap sorpresa, hi apareixen citats, reverenciats. Perquè estilísticament, L’últim dels valencians és, en el fons, un homenatge d’última hora a aquella narrativa de voluntat totalitzadora, la del famosíssim –i citadíssim, perdó– espill d’Stendhal passejat al llarg del camí.

Ara el vidre retorna tot un segle de vida al voltant de la capital i del seu hinterland, un retrat escrit des d’aquell “no odie res, però odie les turbes” de Ben Helfgott i del desig enyoradís i ordenat d’una dreta valenciana europea i liberal que ben mirat no ha existit mai, o no prou ni per prou de temps –Llúcia, Broseta... Un miratge, una evocació, una frustració civilitzada. La crítica, mentrestant, s’hi escola inevitablement contra els uns i els altres: els burgesos tacats de renúncia i de bufar en caldo gelat, els excessos elitistes d’una intel·lectualitat esnob enlluernada per Barcelona o el salvatgisme d’un terrorisme espanyolista massa impune. La història que sabem però que ben val recordar.

Seguir leyendo »