Bashkim Shehu: “El gran perill d’Europa ara mateixa és normalitzar el racisme i la xenofòbia”

Bashkim Shehu (Tirana, 1955) és un escriptor albanés, autor de llibres de narrativa breu i no tan breu traduït a diversos idiomes, entre ells el català i el castellà. Fa dos anys va aparèixer, en castellà, la seua darrera novel·la, Angelus Novus, publicada per Siruela. Shehu és, a més, traductor a l’albanés tant d’obres literàries com de treballs de ciències socials i pensament. Entre altres, ha traduït novel·les de Mercè Rodoreda, Jaume Cabré i de Jordi Puntí. Les seues traduccions han estat guardonades, com és el cas de la versió a l’albanés de Despotisme oriental, subtitulat «Un estudi comparatiu del poder totalitari», el clàssic de Karl A. Wittfogel -autor que va formar part de l’Escola de Frankfurt- publicat originalment en anglés el 1963.

Bashkim Shehu ha conegut la presó (1982-1991) i el posterior exili. Perseguit al seu país, hagué de marxar-ne i el 1997 va aterrar a Barcelona, on hi viu des de fa vint-i-dos anys. A Barcelona va ser acollit inicialment pel Parlament Internacional d’Escriptors i el programa Ciutats Refugi del PEN Club.

Integrat en la vida de la ciutat, on ha fundat una família amb dues filles que parlen  i viuen en català, Bashkim Shehu va treballar durant uns quants anys com a assessor del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el CCCB, i actualment es dedica a escriure, és traductor free lance i dirigeix The Bridge (El pont), revista de l’Acadèmia Balcànica Europea.

Seshu ha visitat darrerament València amb motiu de l’Encontre d’Escriptors del Mediterrani i Narració Oral, trobada emmarcada en La Mostra Viva del Mediterrani. A casa nostra -on fa un temps va estar convidat a impartir un curs a la Universitat Menéndez y Pelayo  sobre la caiguda del mur de Berlín i on confessa que li agrada tornar- va participar fa uns dies en una conversa sobre «Viatges, exilis i migracions» juntament amb l’escriptor valencià Joan Benesiu i amb Gustau Muñoz.

Al llarg d’aquesta conversa Seshu va compartir amb el públic les seues inquietuds davant de les masses desplaçades dia a dia pel i envers el Mediterrani, i va evocar la figura i la vulnerabilitat dels escriptors exiliats, i en especial dels refugiats. Igualment, hi va deixar entreveure algunes pistes per a llegir i comprendre la seua obra.

Bashkin Shesu -que va ser empresonat en 1982 pel règim totalitari albanés, després que el seu pare, Mehmet Shesu, primer ministre i correligionari d’Enver Hoxha, caigués en desgràcia i acabés morint de manera estranya- ha deixat palès en Angelus Novus com de terrible poden ser la vida i els fets sota el totalitarisme i com la literatura pot contar-ho deixant encara en els lectors llum i esperança. De fet, aquesta és una novel·la que mescla la narració amb l’assaig filosòfic, la poesia, la memòria i l’autobiografia, alhora que flueix com un gran relat ple d’humanitat.

Bashkim Shehu és un home alt, d’ulls petits i mirada enigmàtica. En el seu rostre s’entreveu una vida no sempre fàcil i el dolor de molts altres, i són aquests mateixos ulls els que observen el món i la vida per narrar-la sense treure-li duresa, però sense negar-li una esperança remota.

Bashkim Shehu és un escriptor que descriu la crueltat amb delicadesa i que converteix en bell d’allò més recòndit i insignificant. Quan parla de les persones i de la literatura amb calma i determinació, es fa el silenci.

¿Quan va començar a escriure?

Escric des de molt jove, des que tenia disset anys. De jove em vaig iniciar en el relat i en el guió literari i sempre he tingut inquietud per escriure. Vaig escriure ja un llibre abans d’entrar en la presó l’any 1982. Després, en eixir-ne, i a partir dels anys noranta vaig passar a escriure amb major continuïtat.

En els anys noranta arriba a Barcelona. ¿És el seu primer destí com a escriptor exiliat?

No, quan vaig abandonar Albània després de la caiguda del règim comunista, primer vaig passar per París i després per Estrasburg. Finalment vaig arribar a Barcelona, amb motiu del Congrés del Parlament Internacional d’Escriptors. En aquell moment, el Parlament Internacional gestionava un programa que donava refugi a escriptors perseguits per motius polítics, un programa que actualment el coordina el PEN Català sota el nom d'Escriptor Acollit, i que està adscrit a la Xarxa Internacional de Ciutats de Refugi, una organització internacional de ciutats i regions que ofereix abric a escriptors i artistes en risc de persecució, assegurant així la llibertat d'expressió. En aquell moment vaig estar un any en el programa i després vaig treballar durant dos anys per al Parlament Internacional, alhora que escrivia.

Barcelona va ser la ciutat d’acollida i allà ha refet la seua vida. ¿Ha estat difícil?

Jo m’he sentit i em sent a gust a Barcelona i n’hem fet casa nostra. Ja són molts anys allà. De fet, en deixar de col·laborar amb el Parlament Internacional vaig començar a treballar com a assessor del director del CCCB i durant aquell temps vaig iniciar també una trajectòria com a traductor, durant la qual he traduït a l’albanés de diverses llengües com ara: el català, el castellà, l’anglés i el francès.

¿I al mateix temps anava escrivint les seues novel·les?

Sí, des d’un primer moment he compaginat totes aquestes tasques, la de traductor amb escriptor. I són dues experiències ben diferents. Com a escriptor et trobes que estàs molt a soles, és un ofici en el que pesa molt la solitud. Escriure, per la seua condició, pel treball l’aïllament que reclama és en si mateix un exili. Una travessia pel desert en solitari. En canvi, quan tradueixes és diferent. En traduir travesses el desert també, però ho fas de la mà del teu company o companya, que és l’autor o autora que tradueixes. Ells et guien i t’acompanyen i hi estableixes una relació molt particular i en ocasions ben intensa.

¿A Barcelona ha estat vostè en contacte amb altres escriptors refugiats polítics?

Sí, precisament, després d’arribar jo a Estrasburg, l’escriptor cubà Rolando Sánchez Mejías, que actualment viu a Sabadell, va ser també acollit pel programa del Parlament. Amb ell he mantingut contacte, igual que amb un altre escriptor algerià que viu a Olot. Durant aquests darrers anys, que jo recorde, el programa d’acollida que coordina el PEN Català ha obert les portes de Catalunya a tres escriptors siris, alguns cubans i d’altres xinesos. Parlem molt sovint de l’exili per diferents raons, però no hem de perdre de vista la figura de l’escriptor refugiat perquè no oblidem que són persones que vénen de situacions de molta vulnerabilitat i perill, i així he volgut ressaltar-ho en la conversa que hem tingut a València sobre “Viatges, exilis i migracions” amb Joan Benesiu i Gustau Muñoz.

Una conversa on ha estat també molt present la figura de Walter Benjamin, escriptor exiliat vinculat a l’Escola de Frankfurt, que va acabar suïcidant-te a Portbou, després d’arribar-hi fugint de les tropes hitlerianes. De fet, la seua novel·la Angelus Novus deu el títol al quadre de Paul Klee que tant fascinava Benjamin, al punt que el va adquirir, i al qual es referia el filòsof i assagista alemany d’origen jueu en el manuscrit que duia a la cartera quan es va suïcidar. Angelus Novus

Sí, Walter Benjamin està molt present en el meu llibre i a partir de la seua història sorgeix el relat i el debat. Benjamin va haver de fugir perquè li esperava la mort i no va poder suportar aquella evidència, la d’una Alemanya nazi, una França col·laboracionista i una Espanya feixista. Un món que s’enfonsava. Volia travessar Espanya i embarcar-se a Lisboa cap als Estats Units, però no va poder ser.

Mark Gjoka, o Mark Shpendi, protagonista d’Angelus Novus, és en realitat Mustafa Bajraktari, un company seu de presó que es va suïcidar. Diu d’ell en la novel·la que “tenia una ment que et feia estremir”. Amb ell es desenvolupen unes converses profundes i filosòfiques on Walter Benjamin i el seu suïcidi planen tot sovintAngelus Novus ¿Què va significar per a vostè Mustafa Bajraktari?

Moltes coses. Mustafa Bajraktari era un home d’una intel·ligència extraordinària. Havia viscut a les muntanyes, un racó remot anomenat Nikaj-Mërtur, no havia pogut acabar l’educació secundària per diverses raons, i en canvi, tenia una ment prodigiosa. Em va sorprendre des del primer moment. Memoritzava fragments d’obres filosòfiques i les citava i va ser capaç d’aprendre diverses llengües. Tenia un gran desig de llegir tots aquells llibres que havia desitjat llegir i que no havia pogut. Es va suïcidar-se a la presó l’edat de vint-i-nou anys.

Quan vaig escriure Angelus Novus, un dia vaig rebre una carta de la germana menuda de Mustafa, que era una xiqueta quan ell es va suïcidar. Aquella carta d’agraïment, d’una lectora de la meua novel·la tan propera a la història que jo hi contava, em va estremir com mai ho ha fet cap altra resposta als meus llibres, va ser un dels moments més especials que he viscut com a escriptor.

Amb Joan Benesiu i Gustau Muñoz han conversat a València sobre l’exili, els viatges i l’emigració, així com de tot allò que implica els desplaçaments forçosos en la vida. ¿Quina és, al seu parer, una de les causes actuals d’aquests desplaçaments i migracions?

Les causes són sobretot econòmiques i mediambientals. També n’hi ha, per descomptat, de causes polítiques, però en el cas d’Àfrica, per exemple, una gran part dels africans que pugen cap al Mediterrani vénen fugint desesperats perquè han perdut les seues terres per a conrear-les, ja que les multinacionals les compren per a dedicar-les al conreu de combustibles vegetals. És un dels grans perills del capitalisme, la destrossa mediambiental, la qual acaba amb el modus vivendi de moltes persones que es veuen obligades a desplaçar-se en condicions pèssimes.

¿En què està treballant actualment?

Ara com ara sóc traductor free lance i treballe per a diverses editorials. Passe gran part del meu temps escrivint i traduint. Darrerament he iniciat un projecte nou, com a director de la revista digital The Bridge, una publicació de l’Acadèmia Balcànica Europea que planteja mantenir obert el diàleg intercultural amb els Balcans. Per ara n’hem tret quatre números. A més, participe en distintes activitats a Barcelona, com ara ensenyant a l’Escola Europea d’Humanitats, dirigida per Josep Ramoneda, on impartisc cursos de literatura moderna i filosofia.

¿Quina relació manté amb el seu país avui en dia?

Tot i que tinc la meua vida establerta a Catalunya, torne a Albània regularment i mantinc relació amb coneguts i amics allà.

¿Quins són els gran perills polítics d’Europa en aquests moments?

Pense que el major risc al qual estem sotmesos és que els partits polítics convencionals, per càlculs electorals, estan adaptant propostes i idees de l’ideari dels partits d’extrema dreta. I això ho fan -diuen- per a evitar que arribe l’extrema dreta al poder, però en realitat estan donant-los carta de naturalesa. Si adaptes les seues idees a les teues propostes, estàs naturalitzant-los, i aquest és el gran risc d’Europa ara mateixa, el perill de normalitzar el racisme i la xenofòbia

¿Com veu vostè, que viu i treballa a Catalunya, la situació política i el que està passant aquests dies?

Estic molt preocupat, la veritat. La meua opinió és que tots els polítics, tant els espanyols com els catalans tenen responsabilitats a assumir respecte al que està passant. Crec que hi ha una part dels polítics espanyols que volen negociar amb Catalunya, però que no hi troben el suport ni la força  suficient per a fer-ho. I en tot això, pense que el que més ha fet per l’independentisme i perquè arribàrem a aquesta situació ha estat Mariano Rajoy amb la seua actitud durant els seus anys al davant del govern.