Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
Israel se prepara para una ofensiva en Rafah mientras el mundo mira a Irán
EH Bildu, una coalición que crece más allá de Sortu y del pasado de ETA
Opinión - Pedir perdón y que resulte sincero. Por Esther Palomera
Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es.

Feliu Ventura: “La cançó d'autor està òrfena, cal suport institucional perquè trobe un espai propi dins del circuit en valencià”

El cantautor valencià Feliu Ventura

Majo Siscar

València —

Xàtiva, la ciutat de Raimon o Pep Gimeno El Botifarra, celebra la cançó d'autor amb la III edició del Música i Lletra (MiL), el primer festival valencià protagonitzat pels trobadors contemporanis.

Fins al 9 de juny, la paraula cantada omplirà el Gran Teatre amb concerts dobles. El dissabte 19 tocaran el valencià Pau Alabajos i l'aranesa Alidé Sans, després ve el napolità Alessio Arenai la valenciana Gem (26 de maig), segueixen la valenciana Eva Dénia, i la catalana Meritxell Gené (2 de juny) i tanquen el cartell la catalana Lu Rois i l'ànima d'Antònia Font, el mallorquí Joan Miquel Oliver (9 de juny).

Les dones guanyen cinc a tres, en un festival menut en format, però ric en qualitat, veus i estils. Guanyen elles perquè aquesta ha estat la voluntat dels organitzadors que s'han agafat al peu de la lletra el lema d'enguany “Sense les dones no hi ha festivals!”. Parlem sobre la necessitat de programar més dones als festivals i sobre la soledat de la cançó d'autor en la temporada de concerts amb Feliu Ventura, el director artístic del MiL i una de les veus que han renovat la cançó d'autor a casa nostra. El músic reivindica la figura del cantautor com “un ofici i no un estil” i exigeix més suport institucional per defensar un “gènere autòcton”.

Què diferencia el MiL de la resta de festivals de música en valencià?

És el primer que se centra en exclusiva en la cançó d'autor i és un festival molt arrelat a Xàtiva. A més, protegeix un gènere autòcton, així que és estratègic en terres valencianes.

Què li ofereix al públic i a la ciutat de Xàtiva?

Una programació cultural estable a les comarques centrals, fora de les festes dels pobles. Hem estat molts anys sense res i ara açò permet una programació d'un mes de música de qualitat i amb unes condicions dignes. També per a Xàtiva és un pol d'atracció de gent de les comarques centrals cap a la ciutat.

Heu reivindicat el MiL com un festival feminista...

El cartell té una ànima feminista però el festival no ho és, perquè forma part de la societat en què vivim, que encara ha de fer molts passos... per exemple, el director artístic del festival és un home, que sóc jo. Però hem fet un esforç. L'edició anterior pretenia la paritat a l'escenari. Enguany hem seguit un criteri de qualitat i ha resultat que la majoria de cantautores que hem portat són dones. Dissabte 12 vam donar els premis del certàmen per a joves cantautors amb un jurat integrament femení: cinc dones del món de la cultura xativina que han hagut de destriar entre 58 propostes. El premi Al Vent a la millor cançó en català se l'ha endut Lia Sampai, per Sento i el premi Veles e vents a la millor cançó en altres llengües ha estat per a Laura Valls de Barcelona amb De las primeras.

Per desgràcia un festival en un cartell protagonitzat per dones és una raresa encara.

És una raresa i no hi ha excuses. Hi ha suficients dones per a programar amb un criteri únicament de qualitat. Però vivim en una societat on les cantautores tenen menys visibilitat i on els homes tenim una situació de privilegi que ens ha permés fer carreres més llargues, mantenir-les en el temps. A penes coneixem cantautores de la meua generació a l'àmbit valencià. I això no és que no hi haja dones de la meua edat que no hagen cantat. Sino que ho han tingut més difícil i al final han decidit altres camins.

La dona, en qualsevol camp laboral, té una societat que està formulada en contra de les seues aspiracions i és difícil trobar cantautores que tinguen una carrera equiparable a la dels homes. Però la meitat de la població són dones i també fan música, només hem de tenir una mirada atenta.

Parlem de la cançó d'autor. Tu sempre dius que ve d'Occitània, dels trobadors, però quan pensem en cantautors en la nostra llengua hi pensem a partir de la Nova Cançó...

Sí, la Nova Cançó va ser el primer moviment de masses que tenia una potència i una capacitat de transformació molt gran. Tan gran que segurament els canvis polítics que es van produir en aquells anys en gran mesura van ser gràcies a moviments culturals com la cançó, que tenia una gran força comunicativa. Però després de la transició molts dels líders que s'havien ajudat de la cançó per omplir mítings, van veure la cançó com un objectiu a abatre, per què no anava a deixar de ser crítica perquè Franco estigués mort.

Per tant es van fer una sèrie d'accions perquè la música d'autor no tinguera escenari. Va ser molt difícil per als cantautors d'aleshores. Un exemple és la situació d'Ovidi Montllor, que va passar de tindre molts concerts a només 4 a l'any.

Es va crear una imatge negativa del cantautor, la d'una persona amb poques habilitats musicals i molt política. I això no és així. Si mirem al nostre voltant, el món anglosaxó anomenen cantautors a músics que nosaltres no ens atreviríem com Janis Joplin, Bob Marley, Bruce Springsteen o tants altres.

I per a tu, què és un cantautor?

La cançó és cantar la paraula, i un cantautor és qui fa cançons i les canta. Més modernament també es considera com s'interpreta. És a dir la música, la lletra i la interpretació que fas, crea una marca d'autor que fa que, quan escoltes a un determinat cantant, identifiques directament que la lletra és seua, que és la seua música i manera d'interpretar. Jo sempre ho compare amb el cinema d'autor o la cuina d'autor. Tu pots identificar directors per un determinant tractament de la llum, la imatge o el diàleg, el mateix passa amb la cuina o la cançó.

I assenyales que aquesta cançó d'autor està desprestigiada ací.

Crec que ací hi ha una llosa sobre la figura que no he sentit en altres indrets on he tocat. Ser cantautor és un ofici, no és cap estil. Pots fer electrònica o pop indi, i ser cantautor. Això, que s'entén a altres parts del món, ací no s'entén. S'ha creat un clixé per a dificultar l'existència de la cançó en l'esfera pública, simplement perquè som una veu crítica. I som crítica no només perquè les nostres lletres puguen ser-ho si no simplement perquè és una opció independent dins de la música. Hi ha molts cantautors amb lletres que no són explícites però sí que tenen la música com un instrument per a transformar la mateixa música i això a l'establishment no li agrada.

És per això que trobem buits generacionals en la cançó d'autor en català des de la Nova Cançó fins ara?

Hi ha salts en l'esfera pública. La cançó necessita pocs recursos així que sempre ha existit. Mentre hi haja algú que faça una cançó en casa hi haurà un cantautor. Als 80 l'esfera pública era 0 per a la cançó. Els cantautors que apareixien treien pocs discos. Als 90, a l'estat espanyol vam veure cantautors com Pedro Guerra, Javier Álvarez, Ismael Serrano... que van aparèixer com un grup de cantautors nous als mitjans. Però en català, Roger Mas o jo vam aparèixer en eixa època i no vam tenir una projecció similar. És una qüestió d'esfera pública.

L'esclat de la música en valencià a finals dels 90 ha vingut acompanyat de l'aflorament de cantautors i cantautores: Pau Alabajos, d'Andreu Valor, de Clara Andrés... hi ha un gruix de cantautors elevat però no tenen el mateix suport que altres gèneres. Tenim molts festivals d'altres tipus de músiques i la cançó està una miqueta òrfena, és clavada en calçador en altres festivals, en programacions que no afavoreixen presentar els seus treballs en la qualitat que requereix la cançó.

La meua primera actuació va ser en un concurs de rock com a cantautor fora de concurs, i després he tocat molt acompanyant a grup com Obrint Pas, Gramoxone o altres grups d'ska-reggae. Però un cantautor obrint un concert és d'alguna manera anòmal.

S'ha anat millorant el circuit musical però la cançó sembla que no té el seu espai encara i ací és on cal suport institucional. Hi ha pocs espais on puguem fer música en directe, per exemple. Tot i ser de menut format, ens veiem perseguits per normatives municipals que restringeixen els espais per acostar-se al públic.

El canvi polític ha portat aparellat un canvi per a la música en valencià?

Sí que hi ha hagut una mica de canvi en l'aspecte musical, però ens falta encara ordenar el mapa. Cal fer un mapa dels festivals estratègics perquè cites com el MiL estiguen blindades dins de les manifestacions musicals anuals.

I ara més enllà del festival, tindrem disc a la vista de Feliu Ventura?

Sí, segurament a principis de l'any que entra. Mentrestant tenim en marxa una producció discogràfica de l'espectacle que faig amb Marc Serrats, “Xerramequ” i el grup Aborígens. Doncs estarem pendents! Moltes gràcies.

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es.

Etiquetas
stats