eldiario.es

9

Margarida Castellano: “Les llengües i les cultures mai resten, sumen”

"Si ens arriba a l’escola un xiquet o xiqueta xinés, normalitzem la situació. Per què l’hem d’excloure de les classes de valencià. Per què li hem de negar aquesta identitat. És com dir-li d’entrada `això no és per a tu´"

"Actualment, i sobretot gràcies al món digital, hi ha moltes maneres de comunicar-nos amb les persones nouvingudes. Els mestres som especialistes en trobar recursos d’on sembla que no n’hi ha"

"La nostra tasca docent és ser altaveus: observar i fer observar identitats, maneres viure al món, conflictes presents, i possibles maneres de resoldre’ls"

Margarida Castellano va guanyar el Premi Octubre d’Assaig “Joan Fuster” el 2017 amb el seu treball Les altres catalanes. Memòria, identitat i autobiografia en la literatura d’immigració.

Margarida Castellano va guanyar el Premi Octubre d’Assaig “Joan Fuster” el 2017 amb el seu treball Les altres catalanes. Memòria, identitat i autobiografia en la literatura d’immigració. Jesús Císcar

Margarida Castellano (Torrent, 1981) arriba radiant a les deu de matí, puntual, com un clau. Ve en tren des d’Algemesí, on viu des de fa deu anys, i està contenta perquè “han habilitat uns espais grans per a pujar les bicicletes als trens de rodalies i és fantàstic”, diu. Ella és de les que predica amb l’exemple i evita el cotxe. Arriba en la seua bicicleta, equipadíssima, moderna i elegant, la bicicleta i ella. En baixar desplega els seus cabells al vent, dibuixa una abraçada sentida, afectuosa i sincera. Estic per demanar-li quin xampú utilitza, té uns rínxols grans i voluminosos que em fan enveja, però ho deixe córrer perquè jo, precisament, tinc els cabells ben llisos, quasi lacis. El cas és que aquesta melena pels muscles em recorda la imatge d’una sèrie ben  popular anomenada “Las chicas del cable”. Aquesta dona, que està posadíssima en matèries tecnològiques, lingüístiques i en anar pel món, té un aire de xica d’època, com dels anys trenta. Potser és el ressò d’aquesta època, amb la llavor i la dedicació que tantes dones van plantar en l’escola, en les biblioteques i en la pedagogia, allò que ella també guarda i fa créixer quan pot: la capacitat de crear, innovar i els aires renovadors. D’aquells anys de República i escola, també en guarda l’entusiasme, i creu fermament en la literatura com a eina de treball  i encontre a l’escola, i en especial, dins de l’aula, amb tot el seu potencial de construcció d’identitat i transmissora de valors sòlids i importants.

Llicenciada en filologia anglesa i catalana, va optar per ser professora de valencià, des de 2010 ha fet classes al Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de València. El 2013 va defensar la seua tesi sobre la literatura catalana de dones immigrants, i l’any 2017 va començar a dirigir el Centre de Formació, Innovació i Recursos Educatius Específics de Plurilingüisme i a col·laborar com a docent en diferents Màsters i Diplomes relacionats amb la seua tasca investigadora i professional. Aquell mateix any va guanyar el Premi d’Assaig “Joan Fuster”, dels Premis Octubre, amb el seu treball Les altres catalanes. Memòria, identitat i autobiografia en la literatura d’immigració. Recentment ha estat nomenada Directora General d'Innovació Educativa i Ordenació.

El seu interès per la literatura entre i de fronteres, i sobretot, per les veus femenines que la conreen ha sigut allò que ha centrat la seua recerca investigadora durant anys i ha donat fruit en aquest llibre. Un assaig -gènere, per cert, al qual arriben cada vegada més escriptores valencianes- on Castellano planteja temes tan candents com la construcció de la identitat a través de la literatura, el valor de l’educació com a terreny de permeabilitat cultural o el retorn als orígens. I ho fa a través de l’obra majorment autobiogràfica d’escriptores d’origen marroquí -i d’altres procedències- que han adoptat el català com a llengua literària. És el cas d’Agnés Agboton, Laila Karrouch, Najat el Hachmi, Asha Miró.

En definitiva, la mirada de Margarida Castellano ens mostra que hi ha moltes maneres de ser catalana, d’igual forma que hi ha moltes maneres de ser valenciana, i ella ho sap ben bé perquè ha viscut i investigat lluny i en cultures ben diferents: Bèlgica, Mèxic i Anglaterra. Com escriu Saïd El Kadaoui Moussaqui: “la identitat és un vestit que tu et fas a mida”, amarant-te d’altres vides i altres identitats, viatjant i tornant, en moviment.

Diu Teresa Colomer que “la literatura contribueix a l’articulació i conjugació de les identitats culturals de cada persona i permet visualitzar que, con més arrelada és l’experiència en una cultura concreta, més universal es converteix”. En aquest sentit, ser el que cadascú és o vol ser i fer-se un lloc al món des de la particularitat, potser siga la manera de ser universals.

Això Castellano ho té molt clar, i ho viu i ho contagia amb entusiasme. Quan se li veu arribar des de lluny, amb aquesta cabellera pèl-roja i la seua estatura, li endevines aires cosmopolites, i segons com, d’executiva, tot i que gens agressiva. Després, però, quan aterra, t’adones que gasta una mirada de nena entremaliada, uns ulls plens de curiositat que guspiregen quan troba quelcom que li atreu o s’hi identifica. Aleshores no dissimula i ho dóna tot.

Lectora i viatgera apassionada, activista de la diversitat cultural i lingüística, Castellano veu en la literatura, i així ho planteja en les seues investigacions, una de les eines més potents i poderoses per a la construcció d`identitats. Identitats que mol sovint són construïdes i transmeses per les dones, les grans protagonistes del seu llibre. Elles, les dones, les altres catalanes, viuen i conten l’emigració des d’una perspectiva diferent a la dels homes. En definitiva, són les veus fortes que negocien entre fronteres, entre límits, entre identitats, entre generacions i entre gèneres. Al capdavall, aquest és el poder de la paraula: negociar, crear i recrear identitat.

¿Què va significar Mèxic per a vosté, en contrast amb València, Bèlgica i Anglaterra?

A Mèxic vaig anar entre 2004 i 2005 a estudiar una maestría, l’equivalent del Diploma d’Estudis Avançats (DEA) i per a mi va ser tot un descobriment de molts textos, autores i autors que desconeixia, com ara Benedict Anderson i la seua obra Les comunitats imaginades, Gunther Dietz, i el seu treball sobre multiculturalitat, identitat i fronteres , i Josefina Ludmer, autora de Las tretas del dèbil, obres claus per a entendre la posició de la dona en èpoques post colonials, per a entendre el multiculturalisme i la interculturalitat. Eren autors que jo no havia vist fins a aquell moment i que em resultaren bàsics per a entendre les societats híbrides del segle XXI.

Tots aquests descobriments em van fer obrir els ulls i a Mèxic vaig començar a estudiar de més a prop temes d’interculturalitat, però la llavor ja venia de casa. A València havia descobert en les classes de literatura nord-americana de la professora Carme Manuel l’obra de Gloria Anzaldúa, una veu bàsica també per a arribar a entendre la dona en èpoques post colonials. Aleshores vaig començar a demanar-me què ocorria, per què no ressonaven més els seus noms en les universitats, per què aquestes autores no havien entrat en el cànon. En el cas d’Anzaldúa i el seu llibre Borderlands(La Frontera), és una obra que hauria d’estar equiparada a El segon sexe de Simone de Beauvoir. Tot i que nascudes en moments i contextos ben diferents, Borderlands és una obra que parla  d’espais intersticials, del silenci, del “tercer espai”, que en diria un altre autor que també ens va donar a conèixer Carme Manuel, Homi K. Bhabha, i que amb aquest terme fa referència a un espai mental, una forma de definir de manera molt precisa la condició dels qui habiten a les urbs contemporànies i que normalment no provenen d’aquest lloc.

Trobe que Borderlands és un llibre que hauria d’estar en totes les universitats que tracten temes de literatura i no dic ja d’estudis de gènere. És un obra imprescindible i de referència per a entendre la posició de la dona en èpoques post colonials.

També va ser Carme Manuel qui em va apropar a la figura i l’obra de l’escriptora xicana Sandra Cisneros, d’origen mexicà però criada Chicago, Estats Units. De Cisneros m’havien atrapat les històries que contava en La casa de Mango Street, i de quina manera li pega la volta als seus personatges i al que havíem suposat fins ara que era la vida nord-americana.

Margarida Castellano, dinamitzadora compromesa del plurilingüisme i la multiculturalitat a les escoles valencianes, ha estat recentment nomenada Directora General d'Innovació Educativa i Ordenació.

Margarida Castellano, dinamitzadora compromesa del plurilingüisme i la multiculturalitat a les escoles valencianes, ha estat recentment nomenada Directora General d'Innovació Educativa i Ordenació. Jesús Císcar

¿I com va ser el salt de Mèxic i la literatura xicana al Marroc i la literatura catalana?

Mentre estava a Mèxic vaig llegir un article de VilaWeb sobre Jo també sóc catalana,  de Najat El Hachmi, i vaig demanar a casa que m’enviaren el llibre, perquè em pense que Amazon encara no funcionava. Llegint la història d’El Hachmi vaig trobar la connexió directa i els equivalents entre aquesta literatura post colonial, de frontera i intersticial que jo havia conegut a Mèxic i la literatura d’aquestes veus africanes que havien crescut a Catalunya, i que començaven a donar una literatura que naixia de la desfeta de les fronteres i de la reivindicació identitària, un relat que es construeix entre viatges d’anada i tornada. En el cas de Cisneros entre Chicago i Mèxic DF, i en el cas de Laila Karrouch entre Vic i Nador (al nord del Marroc). I vaig trobar-hi un paral·lelisme. Només que aquest fenomen havia arribat a la literatura catalana sense passar per un procés previ de descolonització. A França en diuen la literatura beur, i en el món anglosaxó Postcolonial literature. En el nostre cas, autores com ara Agnés Agboton, d’origen beninès, Laila Karrouch, Najat el Hachmi, totes dues marroquines de Nador, Asha Miró, d’ascendència índia, i Patrícia Gabancho, aquesta darrera d’Argentina, són autores que en llegir-les et fan posar en la pell de l’altre, com els personatges de Sandra Cisneros, com aquella dona emigrant que només menjava sandvitxos de pernil i formatge perquè només sabia dir “ham and cheese” en anglés. Per mi, aquesta literatura et mostra com s’han anat formant les identitats, quin puzle hi ha al darrere i quina veu tenen les dones dins de tot aquest procés.

¿I com païm nosaltres, dones catalanes, dones valencianes, aquestes identitats?

Les dones tenen molt a aportar al món del treball i de l’Administració per la capacitat que posseeixen i demostren de moure’s entre les escletxes del poder hegemònic i com saben menejar-se entre mons rígids. Això ho he aprés d’aquest tipus d’identitats reflectides en la literatura post colonial. De tot això parlen Sandra Cisneros, Julia Alvarez, representants de la literatura xicana, però també Jamaica Kincaid, autora clau de la literatura caribenya, i a casa nostra, Laila Karrouch, Najat el Hachmi, veus d’origen marroquí que viuen i escriuen en català a Catalunya. És allò que plantejava Josefina Ludmer en Las tretas del dèbil que esmentava abans. A mi, com a dona, què em queda, què em resta, què m’han deixat. Doncs entre eixes restes em moc i d’ací sorgeix la meua creativitat.

Lesley Nneka Arimah deia fa poc en una entrevista: “M’agrada escriure sobre coses interessants, i les dones són molt interessants, perquè no estan a prop del poder i, per tant, tenen més obstacles. La manera com els superen o els ignoren, o com els obstacles els influeixen, em fascina. Mai he pensat que ser dona i escriure sigui una limitació, i qui ho pensi és que no té imaginació”. ¿Què li sembla?

Ei! Eixe és el concepte. Aquests obstacles són les restriccions a les quals fan referència totes aquestes autores que jo he estudiat i que admire. Ser de color, de llengua minoritària, de nació oprimida i de cabell rull, per oposició a ser dona blanca de cabells llisos i de nació hegemònica. Sandra Cisneros ho narra quan juga amb la idea de la nina Barbie i escriu el relat Barbie Q, desafiant el lector amb l’acrònim anglés de Barbacoa, BBQ, i el joc fonètic amb l’adjectiu anglés cute, que vol dir graciosa, bonica, i ho fa en un dels relats del seu llibre Woman Hollering Creek. En aquest relat breu conta que les nines amb què jugava de menuda tenien aquests estereotips físics (rosses, ulls blaus, cabells llisos). Al capdavall, prototips impossibles per a aquestes dones de les quals jo parle. Ellà, però, tenia una barbie amb els cabells arrissats i un dia, casualment, hi ha un incendi en un magatzem de joguines i tot l’univers barbie està a preu de saldo. És genial perquè de sobte la família de la barbie creix, però són nines que faran sempre olor a socarrim, seran les barbie Q amb aroma a barbacoa (BBQ).

Això em fa pensar en allò que va dir Toni Morrison en rebre el Premi Nobel: “El millor art és aquell que és irrevocablement bell i indubtablement polític al mateix temps”.

Per descomptat. I la presa de consciència de totes aquestes escriptores i la seua actitud literària és també política.

Em ressona aquella frase: “allò privat i personal és polític”. Hi ha molta gent al món que viu (i escriu) dins d’aquesta tensió entre dues cultures, la qual cosa és un enriquiment personal, però llegint Les altres catalanes endevinem que no està pas exempt de tensions, tries, decisions, i fins i tot contradiccions.

La identitat, que és una recerca ben personal, no està exempta d’entrebancs. Hi ha, a grans trets, dos tipus d’identitats: una és la identitat establerta, naixes i creixes en un país, la teua família és d’ací. En aquest cas el teu conflicte identitari pot anar per terrenys de gènere, socioeconòmics, etc. I hi ha una identitat que cal construir quan has nascut en un altre lloc distint del lloc on vius. Ací el conflicte es multiplica perquè la teua identitat no forma part del mainstream. De fet, no hi ha una única identitat, avui en dia, més que mai, les identitats són líquides. Per exemple, en el cas valencià, no és el mateix ser valencià de Morella que d’Oriola, o del Cabanyal que d’Algemesí. O ser valenciana d’origen senegalés, com el cas de Tiguida Cissokho, la xiqueta que va guanyar el Premi Sambori de 2017 en la modalitat de primer cicle de primària individual, amb un relat que ja ho diu tot: “Jo sóc Tiguida”. Per això crec que era bàsic una revisió del text Nosaltres els valencians i escriure Nosaltres les fusterianes. De la mateixa manera que potser era hora de revisar i respondre  a Els altres catalans  de Francesc Candel. Ens cal fer una revisió i una ampliació de textos canònics, sobretot a la gent que estem en contacte amb infants i joves a les aules, els quals difícilment podran mai posar-se en la pell d’altres persones si no han viatjat o llegit, i no han entès altres maneres de veure el món.

Castellano ha apostat des de sempre per l’ensenyament de la llengua i de la literatura en contextos multilingües i de diversitat cultural.

Castellano ha apostat des de sempre per l’ensenyament de la llengua i de la literatura en contextos multilingües i de diversitat cultural. Jesús Císcar

Parlant de les aules. Les aules han canviat molt a casa nostra en els darrers vint anys, i continuen, cada vegada hi ha alumnes de més cultures i llengües.  ¿Com ho estan fent els centres educatius?

Jo sempre dic que a l’aula hi ha més oportunitats que problemes. Pel que fa a la inclusió, m’agradaria recordar que tenim el dret a dos docents per aula i que per tant, hem d’apostar per incloure l’alumnat benvingut i no per excloure’l. Els alumnes han d’estar a les aules. Si ens hi arriba un xiquet o xiqueta xinés, normalitzem la situació. Per què l’hem d’excloure de les classes de valencià. Per què li hem de negar aquesta identitat. És com dir-li d’entrada ”això no és per a tu”. Hem d’entendre que les llengües i les cultures mai resten, sumen. I actualment, i sobretot gràcies al món digital, hi ha moltes maneres de comunicar-nos amb les persones nouvingudes. Els mestres som especialistes en trobar recursos d’on sembla que no n’hi ha.

Fa uns dies vam acollir l’arribada de més de vuit-cents auxiliars de conversa que es repartiran per diferents escoles i instituts valencians. Els vam explicar què era el País Valencià, què som els valencians i valencianes, i el més curiós de tot és que els ho va explicar Kira Browne, una auxiliar anglesa que va arribar a Castelló el curs passat i que ha decidit quedar-s’hi. Kira s’ha deixat amarar pel context i la cultura valencianes i s’hi ha interessat molt. Ella els va acollir molt bé, amb un discurs entusiasta, optimista i ple d’oportunitats d’aprenentatge, com ara el cas de poder aprendre les dues llengües, el valencià i el castellà. Aquesta és una actitud positiva i que solem tenir les persones que hem nascut entre dues llengües. 

Fa poc l’escriptor turc Burhan Sönmez, autor d’Istanbul Istanbul, que va viure com a refugiat polític deu anys a Anglaterra, deia a València: “Per a mi, l’essència de la humanitat és el moviment, el canvi, els desplaçaments, les anades i vingudes al llarg del temps. Nosaltres no som arbres arrelats a terra, som canvi i moviment. I amb això no vull dir que hem de mudar-nos i canviar de país físicament. Parle, més aviat, d’un estat mental. Nosaltres recopilem i col·leccionem històries i informació sobre altres llocs i cultures. Si penses que estàs arrelat a un lloc particular, lligat a ell, això et trau perspectiva, perquè la perspectiva no ve només de la distància física, sinó també de l’emocional”. ¿S’identificavostè amb la visió de Sönmez ? 

I tant! Ja ho va apuntar Pius Alibek en el seu llibre Arrels nòmades. Les arrels són un estat mental, no naixem amb elles, no les tenim de naixement, formen part d’una recerca llarga. Pots nàixer a un poble en concret i no identificar-te amb les festes o les tradicions del teu poble, per exemple, amb les festes de moros i cristians, o amb les falles, o amb els bous de carrer. Per això hem de tindre clar que “la identitat és un vestit que et fas a mida”.

I en aquest procés de fer-nos una identitat a mida, els desplaçaments, cada vegada més, formen part de la vida. Està molt bé tenir arrels amb fonament, però també és bàsic saber moure’ns pel món, entre fronteres i cultures diferents i aprendre’n, per a, si volem, poder tornar un dia al lloc d’origen. Crec que és molt important tenir un lloc on saber que podem tornar.

Deia José Bergamín: “Buscar las raíces no es más que una forma subterránea de andarse por las ramas”.

És una definició molt encertada i crec que així ho veu també Sandra Cisneros, que no ha fet una altra cosa en la seua obra i vida que “andarse por las ramas” i reinventar-se perquè quan va a Mèxic sent que no és mexicana, d’igual manera que la Najat El Hachmi tampoc no és marroquina quan torna al Marroc. Les arrels al segle XXI són líquides, per això dic que tenir un lloc on tornar és molt important: siga el poble, un paisatge, una parella.

¿Troba que aquest literatura entre fronteres té un interès i uns matisos que en altres literatures se’ns escapen?

Trobe que sí, i que per això hauríem d’aconseguir que arribara a un públic lector major i també a les aules perquè està molt bé llegir les nostres obres canòniques, com ara Papers secrets en una capsa  de Carme Miquel, Es mor un amor, es trenca una vida de Joan Pla o La plaça del diamant, però si el que volem és que els nostres joves troben referents diversos en la literatura, també seria interessant que llegiren De Nador a Vic de Najat El Hachmi, o La casa de Mango Street de Sandra Cisneros. O un llibre com ara Córrer sense por de Giuseppe Catozzella, que acaba de publicar Sembra, i que és bàsic per a entendre què està passant al Mediterrani. Pense ara en la nostra realitat a Alacant mateix, on arriben pasteres contínuament, i em dic que no podem permetre’ns tenir una joventut anestesiada. Necessitem una joventut activa, que sàpiga què està passant i que sàpiga moure’s entre fronteres. I la literatura hi té molt a dir, per això és essencial revisar les lectures, el cànon, perquè gràcies a les lectures els joves es sentiran identificats amb altres mons i realitats, que, en certa mesura, també són la seua.

Vivim en una societat permeable, híbrida, diu vostè sovint.

El repte és aconseguir que aquestes idees, tan ben expressades en certa literatura arriben a molta gent en la societat, en especial als estudiants, i normalitzar així els processos identitaris veient que hi ha un món més enllà del nostre. Que no siga només quedar-nos en la superfície o que aquests temes siguen cosa de quatre, del deep inside. La nostra tasca docent és ser altaveus: observar i fer observar identitats, maneres de viure al món, conflictes presents, i possibles maneres de resoldre’ls. Som nosaltres, els professors i mestres, els que hem de revisar el cànon i qüestionar-nos-ho tot. Aquesta és, al meu parer, la característica del segle XXI, i la formació del professorat hi pot ajudar molt, en aquest sentit.

De fet, vostè ha treballat en aquesta línia des que l’any 2017 va començar a dirigir el Centre de Formació, Innovació i Recursos Educatius Específics de Plurilingüisme.

Durant el temps que he passat al Cefire les meues obsessions han estat aquestes tres: d’una banda, la revisió del cànon literari; d’altra, fomentar l’aprenentatge de la llengua mitjançant la literatura. Crec que hem d’anar sempre als textos, perquè els textos literaris ens serveixen per a tot, per a treballar la llengua, la cultura, la història, la societat del moment. Allò que els anglesos en diuen Literacy. I com a tercer element, he volgut replantejar les classes de llengua i convertir-les en espais on ensenyem la llengua en contextos multilingües, multiculturals i amb diversitat d’identitats.

Més enllà de l’enfocament comunicatiu, avui ja estem treballant en l’enfocament contextual, la llengua dins del seu context, de la seua literatura, de la societat que la parla. En aquest sentit, també és important l’alfabetització visual i la lectura de les imatges. Ensenyar els nostres alumnes a llegir imatges.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha